La batalla solitària que Harold Bloom, com un Don Quixot de la crítica, va emprendre des de ben jove no es pot entendre si no es tenen en compte les especials circumstàncies de la seva formació i de la tradició en què es va educar. Els llibres que d’alguna manera inicien i tanquen la seva obra, The Anxiety of Influence (1973) i The Anatomy of Influence (2011) són la crònica del seu rebuig a les idees del New Criticism inspirades en el credo de T. S. Eliot i que després de la Segona Guerra Mundial s’havien convertit, al món acadèmic anglosaxó, en dogmes de fe.

Eliot, per raons molt personals d’estratègia poètica, havia desplaçat del centre del cànon a Shakespeare, sacralitzat pels romàntics, tot entronitzant al seu lloc a Dante, una decisió tan ideològica com estètica que a Bloom sempre li va semblar de caire feixista. Tot el seu esforç com a crític, des de la dècada de 1970 fins a la seva mort, va consistir a desagreujar la tradició romàntica, tornant als poetes que Eliot havia bandejat, com ara Milton, Wordsworth, Coleridge, Blake, Keats o Shelley. Shakespeare, d’acord amb el tòpic del romanticisme alemany, seria el pare de tots ells.

Subscriu-te per veure el contingut complet. Accedeix si ja ets subscriptor.
Subscriure