La batalla solitària que Harold Bloom, com un Don Quixot de la crítica, va emprendre des de ben jove no es pot entendre si no es tenen en compte les especials circumstàncies de la seva formació i de la tradició en què es va educar. Els llibres que d’alguna manera inicien i tanquen la seva obra, The Anxiety of Influence (1973) i The Anatomy of Influence (2011) són la crònica del seu rebuig a les idees del New Criticism inspirades en el credo de T. S. Eliot i que després de la Segona Guerra Mundial s’havien convertit, al món acadèmic anglosaxó, en dogmes de fe.

Eliot, per raons molt personals d’estratègia poètica, havia desplaçat del centre del cànon a Shakespeare, sacralitzat pels romàntics, tot entronitzant al seu lloc a Dante, una decisió tan ideològica com estètica que a Bloom sempre li va semblar de caire feixista. Tot el seu esforç com a crític, des de la dècada de 1970 fins a la seva mort, va consistir a desagreujar la tradició romàntica, tornant als poetes que Eliot havia bandejat, com ara Milton, Wordsworth, Coleridge, Blake, Keats o Shelley. Shakespeare, d’acord amb el tòpic del romanticisme alemany, seria el pare de tots ells.

S’ha de tenir present, per altra banda, fins a quin punt Harold Bloom va ser el darrer dels grans romàntics americans. El romanticisme europeu, com tots els corrents estètics i religiosos continentals, va patir als Estats Units una metamorfosi dels seus pressupòsits fonamentals, gràcies sobretot a l’experiència d’una naturalesa verge –això és encara decisiu a l’hora de llegir, per exemple, Faulkner– i d’una constitució política que en molts aspectes va ser distinta del que va suposar per a Europa i la seva modernitat la Revolució Francesa. Emerson, Thoreau o Walt Whitman es van apropiar de l’esperit del romanticisme anglès per cantar una nova albada que constituiria l’anomenat transcendentalisme que informa totes les arts nord-americanes, des de la poesia d’Emily Dickinson o Wallace Stevens fins a la pintura d’Arthur Dove o la música de Charles Ives.

 

Transcendentalista resistent

A la universitat de Cornell, Bloom va ser deixeble de M. H. Abrams, l’autor d’un estudi essencial en la bibliografia sobre el romanticisme titulat The Mirror and the Lamp (1953), les idees del qual van determinar la seva pròpia imaginació crítica. Bloom romandria sempre un veritable i resistent transcendentalista, como ho demostra el diàleg vibrant, tens i apassionant que, al llarg de la seva carrera, va mantenir amb els millors poetes de la seva generació John Ashbery, A. R. Ammons, Elizabeth Bishop, James Merrill, Mark Strand, Anne Carson o Henri Cole, els quals va batejar com «l’escola de Wallace Stevens», un poeta de qui va ser el millor i més contundent exegeta.

Des del seu Departament d’Humanitats a Yale, del qual n’era l’únic membre sense hereus, com un rabí cansat però encara fervorós, ensenyava a uns pocs alumnes les sagrades escriptures de la modernitat, molt conscient que el temple s’anava buidant de fidels.

Com a teòric de la literatura, Bloom es va distanciar de la deconstrucció practicada per alguns col·legues, com ara Paul de Man i, en general, de totes les escoles crítiques que, en la segona meitat del segle XX, havien desenvolupat una simptomàtica desconfiança envers el text. Contra la ironia de l’hermenèutica d’arrel francesa, Bloom va voler reprendre la intimitat romàntica amb l’obra, fent de la influència el concepte generatiu del seu pensament.

 

L’angoixa de la influència

Per a Bloom, no hi ha pròpiament text sinó una constel·lació de veus que d’una manera a vegades conscient i d’altres de forma accidental es mesclen en un poema o en una novel·la tot continuant el gran combat que a Occident havia començat a Grècia, quan Plató es va enfrontar a Homer. L’angoixa de la influència no es sinó la manifestació de l’esperit agonístic que, com una nebulosa en constant expansió, ha format el que entenem per cànon occidental, la decadència del qual estaria relacionada amb la substitució de la lluita entre escriptors vius i morts per l’expressió ingènua i amnèsica de la diferència ètnica, sexual o social.

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

Ja al prefaci de The Anxiety of Influence, Bloom ho deia amb tota claredat: «Qualsevol lector adequat d’aquest llibre, és a dir, el que tingui una mica de sensibilitat literària i no sigui pas un comissari o un ideòleg, d’esquerres o de dretes, veurà que l’angoixa de la influència no té a veure amb el precursor sinó que més aviat es tracta d’una angoixa experimentada dins el relat, la novel·la, el drama, el poema o l’assaig. El que veritablement importa és que l’angoixa de la influència sorgeix d’un acte complex de fort misreading, una interpretació creativa que jo anomeno “encobriment poètic”».

Eliot havia desplaçat del centre del cànon a Shakespeare, entronitzant al seu lloc a Dante, decisió que a Bloom li va semblar feixista.

No és fàcil traduir aquest concepte de misreading, essencial en Bloom. Vol dir una cosa així com «mal interpretar» o «equivocar» i pretén definir l’estranya i problemàtica relació que tot gran escriptor manté amb les seves influències, ja sigui Keats mal llegint Milton per fer les seves odes o Wallace Stevens incorporant sense saber-ho del tot –o sense voler admetre-ho– la poesia de Walt Whitman.

El cas més flagrant de misreading que Bloom no va deixar mai de comentar –a banda de la seva obsessió per veure la petja de Whitman a tot arreu– va ser el de Shakespeare amb Marlowe i després el de tota la literatura occidental amb el mateix Shakespeare. Segons Bloom, Shakespeare és un poeta que assoleix la seva maduresa tràgica emulant l’exemple de Marlowe, l’autor que l’havia enlluernat durant la seva joventut. Una vegada superat el rival poet, a la transició que va des de les dues parts d’Enric IV fins a Hamlet, Shakespeare s’hauria fet amb el domini de l’expressió poètica universal.

L’hegemonia que Bloom va reconèixer a Shakespeare, consagrada al seu polèmic El cànon occidental (1994), va enfurismar molts crítics d’altres literatures, tots reclamant per al seu gran escriptor nacional la dignitat de la porpra canònica. És absurd i fins i tot ridícul enfadar-se per aquesta decisió, sobretot si és per motius patriòtics, que sempre són idiotes. El que veritablement importa és l’espectacular meditació que Bloom, amb la seva memòria portentosa, construeix a partir d’aquesta idea, tot convocant els millors novel·listes, poetes i pensadors –fins i tot Freud– a la seva conversa privilegiada i densa, convertint-los a tots en fills de Bottom, Falstaff, Hal, Rosalind, lady Macbeth, Ofèlia, Lear, Hamlet o Prospero. La seva lectura de Shakespeare és en si mateixa un gènere i continua la tradició romàntica que havia prefigurat al segle XVIII el doctor Johnson, l’avantpassat predilecte de Bloom.

La defensa del cànon que Bloom va fer al seu llibre més divulgat i menys llegit era ja un símptoma –el darrer, probablement– que la tradició, tal i com s’havia entès, sobretot, a partir del Renaixement, s’havia esbucat. Des del seu Departament d’Humanitats a Yale, del qual n’era l’únic membre sense hereus, Bloom, com un rabí cansat però encara fervorós, ensenyava a uns pocs alumnes les sagrades escriptures de la modernitat, molt conscient que el temple s’anava buidant de fidels i que la representació literària d’Occident s’estava convertint en una exhibició efímera d’emocions.

Aquest va ser el seu crit de guerra, però la veritat és que, pels que ja  sabíem que la tradició s’havia enfonsat feia molt temps, més o menys després de la Segona Guerra Mundial, l’obra de Bloom va ser i segueix sent un exemple i un estímul per llegir, interpretar i escriure amb els grans, encara que hagin estat desnonats d’allò que abans en dèiem el centre canònic i que ara jau sota l’aigua amb les despulles del mateix Bloom. A ell se li podrien dedicar els versos que diu Edgar davant del cadàver de Lear: «We that are young / shall never see so much, / nor live so long» («Nosaltres, els joves, / mai no morirem tan vells / ni tantes coses veurem.»)