La força del moviment de protestes a Algèria i al Sudan ha tornat a agafar molta gent per sorpresa. De forma natural s’han establert paral·lelismes amb el que va passar a l’hivern de 2010 a 2011 amb el que llavors va denominar-se la primavera àrab: mobilitzacions massives, espontànies i transversals, expectatives de canvi, gran participació de joves i dones i ús de les xarxes socials. Precisament per la forma en què es van frustrar aquelles esperances, al Sudan i sobretot a Algèria es marquen les distàncies amb el que va passar ara fa vuit anys i presenten els seus moviments com quelcom genuí i diferent. El debat de si es tracta d’una continuació o una repetició del que va passar llavors o si és un fenomen nou no és del tot estèril però tampoc ens durà gaire lluny. En canvi, el que hem de fer és entendre perquè tanta gent al món àrab estava frustrada fa vuit anys i ho continua estant ara. I recordar també quins errors es van cometre llavors per ser-ne conscients abans de caure, una altra vegada, als mateixos paranys.

 

Mirant enrere

El 17 de desembre de 2010 a Sidi Bouzid, una petita i avorrida ciutat de províncies del centre de Tunísia, un jove venedor de fruita es va suïcidar calant-se foc. Li havien confiscat el seu carretó, una dona policia li havia clavat una bufetada i quan va anar a queixar-se, el subprefecte no el va atendre. La immolació és una forma extrema d’expressar la frustració i no era la primera vegada que s’utilitzava al Magrib però mai abans no havia desencadenat una dinàmica de protesta i de canvi d’aquesta magnitud. El protagonista, Mohamed Bouazizi, no era un líder polític o sindical, tampoc no havia destacat pel seu activisme social. Potser per això però també per la brutalitat policial, l’onada de solidaritat i mobilització va fer-se tan gran que va acabar tombant el règim de Ben Ali en poques setmanes. L’altre element a tenir en compte són els nivells de frustració continguda i silenciada. A diferència d’altres països àrabs, a Tunísia no et podies ni queixar. Era una olla a pressió i al final va explotar.

A Síria, l’onada de protesta va desfermar una guerra civil que ha provocat gairebé mig milió de morts i 12 milions de desplaçats.

Tunísia va ser el primer epicentre d’un xoc sísmic d’abast regional. Pocs dies després li tocava el torn a Egipte. El 25 de gener va ser el primer dia de manifestacions massives que, a diferència de Tunísia, van començar a la capital. Allà també va caure Mubarak. O el van fer caure, ja que com ha passat ara amb Bouteflika és prou evident que un sector del règim va pensar que la millor forma de mantenir-se al poder era sacrificant el president, com si fos una ofrena, a les masses enfurismades. La caiguda d’aquells dos presidents va animar altres moviments a prendre els carrers de bona part del món àrab. Llavors l’episodi sísmic va esdevenir una onada de protestes que s’estenia des de l’Atlàntic al Golf. Allà on l’onada arribà més tard, el cas de Síria, l’impacte encara fou més brutal ja que va desfermar una guerra civil que ha provocat gairebé mig milió de morts i 12 milions de desplaçats.

Alguns règims van acabar caient, totalment o parcialment. Altres van trontollar però es van mantenir dempeus i per fer-ho molts van recórrer a una major repressió com a Bahrain i, en la seva forma més extrema, a Síria. D’altres com el Marroc van optar per introduir reformes i cooptar els moviments d’oposició. A Algèria o a l’Aràbia Saudita la recepta va ser comprar la població gràcies a les rendes del petroli i el gas natural.

Tot i que els efectes d’aquestes protestes van ser diversos les causes eren molt més semblants. En aquell moment es va generar una gran discussió sobre si era possible preveure el que havia passat. Moltes veus van assenyalar llavors informes del Programa de Nacions Unides pel Desenvolupament Humà que apuntaven a la manca de llibertat com un llast per al món àrab. Es va parlar molt de la fractura generacional i de l’erosió de la legitimitat d’uns règims que s’havien apropiat l’Estat i que plantejaven successions en el poder dins de l’entorn familiar. També s’apuntaven elements de context com l’augment del preu dels aliments o l’impacte de les xarxes socials. Fixant la mirada en les discussions de llavors és fàcil concloure que la major part dels elements que van fer sortir la gent al carrer segueixen ben presents i en alguns casos de forma encara més aguda.

 

Fracàs de la ‘primavera àrab’?

A mesura que van anar passant els mesos, bona part de les expectatives dipositades en aquest procés de canvi al món àrab van anar esvaint-se, especialment davant dels nivells de violència a Síria, el Iemen i Líbia, de l’onada contrarevolucionària a Egipte o amb l’aparició de l’autodenominat Estat Islàmic. Tunísia sobresortia més com una excepció solitària que com un exemple que pogués marcar el camí a la resta. I, mentrestant, els règims autoritaris anaven perfeccionant els mecanismes de repressió contra les veus discordants. Per tot plegat molts van concloure que la primavera àrab havia fracassat.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

Era un miratge? Ens vam deixar endur pel que en anglès dirien wishful thinking? Està condemnat el món àrab a viure sota sistemes autoritaris i repressors? Són preguntes recurrents però que han d’anar acompanyades d’una altra que és tan o més important: s’ha d’atribuir aquest fracàs als moviments de canvi o es tracta més aviat d’un èxit rotund i molt treballat d’aquells que s’han aferrat al poder? I és que si bé en un primer moment vam veure com els moviments revolucionaris aprenien els uns dels altres, poc després el que es va produir és un altre tipus d’aprenentatge: els sistemes autoritaris extreien lliçons sobre com boicotejar els processos de canvi, con insuflar por a la població i com obtenir un xec en blanc per part dels seus socis internacionals.

També es va viure com un fracàs el resultat de les polítiques de la Unió Europea i dels seus estats membres. En un primer moment el que hi va haver és un silenci o una complicitat vergonyant. Encara ressonen, per exemple, les paraules de la ministra francesa de defensa, Michèle Alliot-Marie, oferint suport i municions al govern de Ben Ali per fer front a les protestes. Després van venir les promeses incomplertes. La Unió Europea va dir que recompensaria els països que avancessin cap a la democràcia amb millor accés al mercat, més ajuda financera i facilitant la mobilitat cap a Europa. Tot i que es van activar alguns recursos addicionals, la Unió Europea estava massa ocupada gestionant la seva pròpia crisi econòmica, sobretot amb el rescat a Grècia com a gran maldecap, i la immigració començava a crear tensió entre els estats membres fins al punt que es va interrompre el tràfic ferroviari entre Itàlia i França al pas fronterer de Menton/Ventimiglia l’abril del 2011. Era un mal presagi del que vindria després. Els resultats de la intervenció a Líbia, especialment per la manca de coordinació i planificació posterior a la caiguda de Gaddafi, també va ser un desastre del qual encara se’n paguen les conseqüències.

El 2011 alguns líders europeus van fer un exercici de mea culpa reconeixent que les polítiques anteriors havien afavorit l’autoritarisme i els documents oficials de la Unió Europea semblaven abraçar una agenda de canvi. No va durar gaire. L’evolució dels esdeveniments a la regió i, sobretot, el fet que les conseqüències de la desestabilització comencessin a arribar a Europa en forma de refugiats o d’atemptats terroristes ho va canviar tot. Alguns governs van adonar-se que la seva reelecció o elements essencials del projecte de construcció europea estaven en perill pel que passava a l’altre costat de la Mediterrània. I el reflex va ser, molt majoritàriament, apostar per velles receptes: estabilització, seguretat i cooperació fronterera i en matèria de lluita antiterrorista. Es tornava a un paradigma on la seguretat ho era tot. Evidentment, la seguretat és essencial no només per als europeus sinó també per a les societats del món àrab, però l’absència de perspectives de canvi és el que sol generar frustració i, en última instància, conflicte social i polític.

 

Nou camí ple de paranys

La frustració al món àrab no ha desaparegut. Però molts règims autoritaris ho han fiat tot a la fatiga revolucionària, la por a l’islamisme i les invocacions constants al risc d’entrar en un escenari «a la Síria». Quan van començar les protestes a Algèria al febrer del 2019, l’aleshores primer ministre, Ahmed Ouyahia, va dir als manifestants que recordessin que les protestes a Síria també havien començat amb manifestants repartint flors de forma pacífica. El president egipci, Abdel Fattah al-Sissi, en una intervenció televisada va ser un dels únics líders àrabs que va referir-se explícitament a aquesta nova onada de protestes dient que la gent que es manifesta sobre la situació econòmica i les condicions de la vida el que fan és arruïnar el seu país i conduir-lo a la seva pèrdua. Els pocs que van parlar i els molts que van callar estaven certament inquiets davant del risc de contagi d’aquestes protestes.

Entre els greuges hi ha les desigualtats, el mal govern i la corrupció o la degradació mediambiental i dels serveis bàsics.

La força de les mobilitzacions a Algèria i al Sudan són un recordatori que, en qualsevol moment, la gent pot posar els governs contra les cordes. Com va passar el 2011 tot depèn de la força del moviment, de les fissures dins dels règims i de si acaben degenerant –i per part de qui– en una espiral de violència. Avui, com passava vuit anys enrere, és impossible preveure quan i on esclaten les protestes i quin n’és el desencadenant, però sí que és relativament més fàcil identificar els elements que augmenten el risc d’explosió social. Sovint no es tracta d’un sol factor sinó de la suma de greuges diferents. Entre aquests hi ha les desigualtats socials, territorials i generacionals, el mal govern i la corrupció o la degradació mediambiental i dels serveis bàsics com la qualitat de l’aigua potable i el subministrament elèctric.

Aquests dies l’atenció està molt centrada en Algèria i el Sudan però recordem les protestes que s’han produït en moltes regions perifèriques del Marroc i de Tunísia aquests últims anys, els altíssims nivells de descontentament al sud de l’Iraq o les mobilitzacions de l’any passat a Jordània per les polítiques d’austeritat que van fer caure el primer ministre. O la injustícia quotidiana que pateixen els ciutadans palestins i que pot explotar en qualsevol moment. La paciència de molts ciutadans del món àrab està arribant al límit però és una frustració silenciada gràcies al control sobre les veus dissidents, a la cultura de la por i a la desídia dels governs i societats dels països occidentals envers aquests senyals d’alerta.

El camí que s’obre a partir d’ara està ple de paranys, parats per a que tot tipus de protagonistes hi tornin a caure. Els règims autoritaris poden pensar que amb una política de mà dura avortaran les protestes, però no hi ha res més perillós que tancar la vàlvula d’una olla a pressió i girar-se d’esquena. Els moviments opositors també poden equivocar-se si pensen que amb la caiguda d’un dictador la feina està feta ja que això només és el començament d’un procés de canvi sostenible. I la Unió Europea o qualsevol actor a qui li preocupi la desestabilització d’aquesta regió hauria de recordar els perills de reaccionar tard i malament.