Albert Boadella Oncins (Barcelona, 1943) és el bufó content de ser-ho, políticament incorrecte sempre, tant en l’art com en la política, terreny en què en els últims anys s’ha convertit en el martell implacable del nacionalisme català. A banda del nacionalisme, els objectius principals del seu treball crític i satíric han estat les diverses formes del poder, des dels militars a l’Església catòlica i qualsevol poder fàctic. «Que no passi un dia sense fer un nou enemic», és una de les seves màximes.

Fundador el 1962 d’Els Joglars, grup de teatre que va dirigir fins al 2012, després d’haver fet més d’una trentena de muntatges, la seva carrera va continuar a Madrid (va ser director dels Teatros del Canal del 2009 al 2016), on es va instal·lar quan el 2005 va fugir de Catalunya degut al boicot al qual eren sotmesos els seus espectacles. «La situació era insostenible perquè arriba un moment en què a mi em bloquegen totalment, em deixen sense clientela», va explicar al diari As (27-2-2015). Des de llavors es nega a actuar a Catalunya i que els seus muntatges hi siguin representats. «El silenci és l’autèntic tret diferencial de Catalunya: ningú no vol fer res que vagi contra les essències de la tribu», va dir a libertaddigital.com (11-12-2008). No va tornar a actuar a Catalunya fins al març del 2019 amb l’obra Looking for Europe, del filòsof francès Bernard-Henri Lévy.

 

Políticament incorrecte

La trajectòria de Boadella amb Els Joglars està plena d’incidents, des de protestes i denúncies judicials dels bisbes per l’obra Teledeum (1984) fins al seu empresonament per La torna. Ha irritat tant franquistes com pujolistes, tant catòlics fervorosos com artistes consagrats. El 1977, quan feia dos mesos que es representava La torna –una sàtira sobre l’execució de Heinz Chez, l’últim que va patir el garrot a Espanya i que era la torna de l’anarquista Salvador Puig Antich–, Boadella va ser detingut i sotmès a un consell de guerra per injúries i insults a la Guàrdia Civil. Se li demanaven cinc anys de presó, però el febrer del 1978 va fugir de l’Hospital Clínic de Barcelona, on havia estat traslladat des de la Model després de simular una malaltia, i es va refugiar uns mesos al sud de França. Quaranta anys després, en una entrevista a l’agència Efe, va explicar: «Vaig fer el que crec que era l’obligació de qualsevol pres, també d’[Oriol] Junqueras, que és tractar de lliurar-se de la presó».

Li hauria agradat exercir de bufó a la cort del rei Joan Carles, «un tanc de feromones, molt apropiat per a una institució basada en l’herència».

Boadella assumeix el seu paper de bufó. «Sí. Reivindico la figura del bufó, el comediant (…). A Catalunya, quan volien insultar-me, em deien bufó. Per això vaig titular les meves memòries el 2001 Memorias de un bufón i per això he escollit per a aquest espectacle el títol d’El sermón del bufón», afirmava en una entrevista al Diario de Mallorca (7-11-2018) amb motiu de l’estrena a Palma d’aquest monòleg. A Boadella li hauria agradat exercir de bufó a la cort del rei Joan Carles, a qui descriu (El Mundo, 16-5-2017) com un «tanc de feromones, que va molt bé per a una institució que es basa en l’herència».

El fet de ser políticament incorrecte, per exemple en la religió, porta Boadella a discrepar de l’opinió dominant sobre el papa Francesc. No li agrada «primer perquè és argentí i quasi tots els argentins són del meu gremi. És un comediant nat. A més, em sembla una mica penques. Per a mi, és un home que creu poc en Déu» (El Mundo, 16-5-2017). També és molt crític amb l’art contemporani, una de les seves obsessions. «Ni m’agrada Tàpies, ni Miró, ni Ferran Adrià», va dir el 3 d’octubre del 2007. La diferència entre un tàpies i una paret escrostonada «és purament financera». «Vendre un pollock per dos milions és una genialitat financera, però no artística» (El Mundo, 16-5-2017).

«Les tres quartes parts de les obres de Picasso són merda» i el Guernica és «un grafiti que sense el mite feixista no seria més important que un de Malasaña» (El Confidencial, 3-10-2017). En el teatre trenca així mateix les normes. Per a Boadella, el teatre no és només paraula. «Acceptaré que William Shakespeare és teatre de la paraula, però té un sentit poètic i musical. I Federico García Lorca igual. Per això, per a mi és el nostre millor dramaturg. Valle-Inclán, en canvi, és un dramaturg discret, sense cap dubte. Si entenem el teatre com alguna cosa sociològica o psicològica, tindrà tot l’interès del món. Però si ho entenem com un art, alguna cosa que toca els sentits i no només la ment, necessitem el vers amb la música».

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

La devoció de Boadella pels toros surt també del políticament correcte. Sovint repeteix la idea que expressa en el llibre Adiós Cataluña. Crónica de amor y de guerra (Barcelona: Espasa, 2007): «No existeix al món occidental cap cerimònia capaç de commoure i alçar amb tal força l’ésser humà (…). Al llarg de la meva vida he gaudit amb les millors expressions de l’art, música, dansa, òpera i teatre, però no hi ha res comparable al ritual taurí».

 

Antinacionalisme militant

Boadella s’ha servit de la política per fer dramatúrgia, directament, com en el cas de les tres versions d’Operació Ubú dedicades a Jordi Pujol, o indirectament, com a La increïble història del Dr. Floit & Mr. Pla, basada en l’obra de Josep Pla, confrontat a un eximi representant de la burgesia catalana com era Joan B. Cendrós (el Dr. Floit). Admirador de Pla, Boadella el recordava així a El Mundo (8-12-2018): «Deia coses realment provocadores. Pla era un home molt tocat per la Guerra Civil. Se’n va anar a Burgos perquè els d’Esquerra van anar a buscar-lo a casa per afusellar-lo, però tot el que va passar a l’altre costat tampoc no li va agradar. El cas de Pla és el de Cambó, que (…) representa el fracàs del catalanisme. Ell va ser qui va fer el catalanisme defensant una convivència fraternal amb el conjunt dels espanyols, però acaba pagant a Franco».

Pujol és «el pitjor que li ha succeït a Catalunya en 400 anys. És el Doctor No, el que ha organitzat l’Imperi del Mal».

Per a Boadella, Pujol és el gran culpable de tot. Sempre explica que als inicis d’Els Joglars van anar a demanar-li un crèdit a Banca Catalana i els el va negar perquè, com que feien mim, no era cultura catalana. El 1981, amb Pujol ja president, Els Joglars van estrenar Operació Ubú i després Ubú president en dues versions (1995 i 2001). Pujol és «el pitjor que li ha succeït a Catalunya en 400 anys», va dir Boadella en un acte a Madrid el 3 d’abril del 2013. «És el Doctor No, el que ha organitzat l’Imperi del Mal.

«Amb el suport d’altes instàncies de l’Estat, fora de Catalunya, que callaven o col·laboraven», assegurava en una entrevista a El Mundo (9-9-2017), i en una altra ho desenvolupava: «És un home ressentit contra una història que és pura ficció. Perquè això que Espanya ha fotut tant a Catalunya és fals. (…) Ha estat capaç d’enganyar el conjunt dels espanyols i especialment els seus governs. Em deien que era un home d’Estat i és tot el contrari. Ha educat els nens en l’odi a Espanya i ha comprat els mitjans de comunicació per a l’adoctrinament de la ciutadania» (16-05-2017). I immediatament després de Pujol, l’altre responsable és Artur Mas, «un home amb molta pressa (…), un gran mediocre que tenia necessitat de guanyar relleu a l’ombra de Pujol. És veritat que en els plans de Pujol sí que hi havia el que va acabar passant, però no l’octubre del 2017, sinó a més llarg termini, no tant aviat» (El Confidencial, 27-11-2018).

Catalunya, segons Boadella, té una malaltia, «esquizofrènia paranoide nacionalista», tal com va definirla el 10 de maig del 2006. A Catalunya sempre hi havia hagut esquizofrènia (parlar català i castellà, per exemple), però el problema, segons ell, va ser quan s’hi va afegir la paranoia, que «és la patologia més senzilla de transmetre, crear paranoics és molt fàcil: uns desvergonyits han jugat amb els sentiments d’arrelament de molta gent i ha funcionat», va comentar el març del 2017 en presentar a Madrid El sermón del bufón. Una derivació d’aquesta malaltia és, en opinió de Boadella, la xenofòbia. «No oblidem que darrere del nacionalisme hi ha una genètica xenòfoba. Sempre pensen que el de fora és inferior. És una cosa que hem viscut profundament a Catalunya. Darrere de les maniobres de secessió hi ha la xenofòbia, que és un instint arrelat, primitiu» (Actuall, 1-10-2015).

«No oblidem que darrere el nacionalisme hi ha una genètica xenòfoba. Sempre pensen que el de fora és inferior».

Alguns asseguren que durant el seu breu exili al sud de França Boadella era catalanista i fins i tot independentista. Ell ho nega i recorda que l’any1974, abans de la mort de Franco, «ja prenia distància humorística amb el catalanisme» a l’obra Alias Serrallonga (El Confidencial, 27-11-2018). Boadella, però, va ingressar al PSC a finals d’abril del 1993. «Vaig votar Maragall pensant que acabaria amb aquest deliri i posaria el nacionalisme en el lloc que li correspon, que és el folklore (…). Admeto que em vaig equivocar, jo i molts», confessava a Interviú l’abril del 2006 i justificava la creació de Ciutadans per la política propera al nacionalisme del PSC. Molt abans havia votat el CDS d’Adolfo Suárez i després va participar a la constitució de la plataforma de la que va sorgir el partit Ciutadans, del qual es va allunyar per apropar-se a UPD, de Rosa Díez, i tornar finalment a simpatitzar amb Ciudadanos, tot i que el maig del 2017 va declarar que li canviaria el nom per dir-li Partido del Oportunismo. Protagonista en la broma de Tabarnia, de la qual va ser nomenat president a l’exili el gener del 2018, el 22 de març va muntar una performance davant mateix de la residència de l’expresident Carles Puigdemont a Waterloo.

 

Dubtes sobre la independència

Es defineix com un gran conservador. «Jo sóc un absolut conservador. ¿I de dretes? No, això és un altra cosa. Els de dretes no són conservadors, són depredadors» (20 Minutos, 12-4-2018). Les seves posicions sobre el procés sobiranista català figuren entre les més dures. Considera que l’octubre del 2017 es va intentar un cop d’Estat a Catalunya, creu que les penes que es demanen al Tribunal Suprem són «lògiques» i és partidari d’aplicar un 155 durant més temps perquè la manera emprada per Mariano Rajoy va ser insuficient. «Ha estat com ficar només la punteta (…). Fins i tot TV3, que és una televisió colpista, va seguir fent el que va voler. Va ser una covardia de Rajoy» (El Periódico de Aragón, 19-10-2018). «L’aplicació (…), posem que durant dos anys, hauria pogut significar un canvi important. Que de cop el Govern de la nació agafi les regnes i la vida a Catalunya segueixi sent normal, que s’ensenyi en català, que funcioni la Conselleria d’Agricultura, que els trens surtin a l’hora… hauria donat als ciutadans, a molts, la sensació que, en el fons, no necessitaven el nacionalisme perquè funcionés tot» (Heraldo de Aragón, 19-10-2018).

Va simpatitzar amb Ciudadanos, tot i que el maig del 2017 va declarar que li canviaria el nom pel de Partido del Oportunismo.

No té tant clar si hi haurà o no independència. «Catalunya camina de forma irreversible vers la secessió», va dir el març del 2006. A l’abril del 2013 pronosticava que Catalunya era «irrecuperable i que en tres o quatre anys seria independent, el mateix que pensava a primers d’octubre del 2017, però cinc mesos abans havia dit que no creia que hi hagués independència, «no perquè no vulguin, sinó perquè la situació internacional, de moment, els hi és adversa» (El Mundo, 16-5-2017). I un any després de la DUI, aventurava: Si Pedro Sánchez es manté 10 anys més al Govern, Catalunya serà independent. Ara, si hi ha una altra dinàmica, no només del Govern, sinó també de l’Estat, i de la consciència dels espanyols mateix, la independència no arribarà mai» (El Confidencial, 27-11-2018). Boadella no confia gens en Sánchez perquè «té totes les característiques de la psicopatia: no distingeix entre el bé i el mal, i pot dir avui una cosa i demà la contrària» (El Mundo, 8-12-2018).

La solució, doncs, per a Boadella, no pot ser el diàleg. Ho explicava a l’esmentada entrevista al Diario de Mallorca (7-11-2018). La solució «només passa per un Estat fort que apliqui amb dignitat i amb valentia les lleis. I que no accepti el xantatge, ni la coacció, ni l’adoctrinament antiestatal a una part del seu territori amb els diners de tots els espanyols. Si l’Estat respon contra aquesta secta de dos milions i escaig de persones, cosa que no sempre ha fet, o que ha fet molt poc, s’acaba la història. Res de diàleg perquè amb una secta no hi ha diàleg possible. Només s’ha de pensar com desprogramar aquest conjunt de gent que han estat llançats pel poder regional a aquest abisme».