window.dataLayer = window.dataLayer || []; function gtag(){dataLayer.push(arguments);} gtag('js', new Date()); gtag('config', 'UA-123062154-1');
Benvinguts a política&prosa |
Àlbum Primera Guerra Mundial2018-10-25T14:35:25+00:00

Aquest 11 de novembre farà cent anys del final de la Primera Guerra Mundial. És una data que es coneix en el món de la Commonwealth com a Remembrance Day una expressió que condensa bé l’enorme cabal de tristesa que el conflicte evoca i la voluntat de mantenir-ne viu el record.

Potser aquest reflex de tristesa i de dol expliqui la interpretació tan estesa de la Primera Guerra Mundial com la guerra equivocada, la conseqüència d’una insòlita cadena d’errors. La referència als somnàmbuls (els sleepwalkers) que ha fet fortuna amb el llibre de Christopher Clark és una bona pista. Però n’hi ha alguns altres que també són útils per entendre el que va passar.

Un que ja és clàssic és The Guns of August de Barbara Tuchman, un assaig que estava llegint Kennedy quan va esclatar la crisi dels míssils de Cuba, el 1962. O el molt més recent de Margaret MacMillan amb un títol particularment suggestiu: The War that ended Peace, és a dir la interrupció d’una pau que es donava per assegurada.

La comparació d’agost de 1914 i la crisi dels míssils de 1962 s’estudia a les facultats de Ciència Política de les universitats americanes per analitzar hipòtesis sobre el resultat diferent de l’escalada de tensions que es va produir en els dos casos. A Essence of decision, de Graham T. Allison, es recull entre d’altres la interpretació de l’historiador A.J. P. Taylor segons la qual l’esclat de la guerra es va derivar dels horaris dels trens a Europa Central i els Balcans, una atractiva simplificació de la cadena d’esdeveniments que van comportar les decisions successives dels Estats Majors en l’aplicació dels seus plans de contingència.

Però si parlem del final de la Primera Guerra Mundial és rellevant destacar que no va ser la conseqüència d’una rendició o d’una derrota inapel·lable. Es va formalitzar en un armistici que traduïa l’enorme cansament dels països involucrats en la contesa.

Aquest element d’ambigüitat – i de provisionalitat – propi de l’armistici va posar en marxa novament els somnàmbuls d’un i altre costat que haurien de conduir el món cap a una nova guerra. Només vint-i-un anys més tard.

És significatiu que les imatges que recullen el final de la Primera Guerra Mundial no tinguin gaire a veure amb l’esclat d’alegria i optimisme que es va produir en acabar la Segona.

Les grans desgràcies bèl·liques de la Primera Guerra Mundial han quedat registrades com a fracassos immensos dels líders europeus tant en el terreny polític, com el militar o el moral. El bloqueig d’uns exèrcits descomunals en un front immens va posar de relleu no solament un equilibri en la capacitat de destruir sinó també la incompetència, i segurament el desequilibri psíquic, de militars com el general britànic Douglas Haig aparentment insensible a la inimaginable massacre de les seves forces al Front Occidental.

Algun altre episodi catastròfic per als aliats ha quedat fixat a la memòria col·lectiva como seria el cas de la campanya de Galipoli que va tenir uns efectes devastadors en un cos expedicionari format en bona part per soldats australians i neozelandesos. El desastre va marcar per molts anys la trajectòria política de Winston Churchill, l’impulsor d’una iniciativa estratègica que podia tenir sentit però que en el seu desenvolupament va patir una combinació d’infortuni, d’arrogància i d’imperícia tècnica.

França, per la seva banda, va viure en els primers compassos de la guerra una situació que combinava una certa frivolitat en el capteniment del seu exèrcit amb l’experiència trituradora i fins a cert punt redemptora de Verdun.

És aquest sentiment de carnisseria gratuïta i descontrolada que s’associa a la Primera Guerra Mundial el que ha alimentat la voluntat de record i de ritualització d’un dol permanent.

L’evocació d’una generació perduda, dels joves oficials poetes que van descriure la matança als camps de Flandes i dels centenars de milers de treballadors que formaven el gruix de les forces expedicionàries britàniques explica fenòmens tan excepcionals com el record que es renova cada dia de l’any des de 1928 a la Porta de Menin, a Ypres, l’escenari d’una de les batalles més cruentes de la guerra en la que van morir 200.000 soldats de la Commonwealth.

Les grans desgràcies bèl·liques de la Primera Guerra Mundial han quedat registrades com a fracassos immensos dels líders europeus tant en el terreny polític, com el militar o el moral.

La postguerra que va seguir a l’armistici de 1918 va ser igualment una concatenació d’errors, fonamentalment polítics, que van plantar les bases per a la següent confrontació. La dimensió enorme i impagable de les reparacions imposades a Alemanya però també la intransigència de la banca nord-americana en la recuperació dels préstecs a les nacions aliades, el ràpid retorn dels Estats Units a l’aïllament després que Wilson hagués imposat a Europa un procés d’autodeterminacions que naturalment va acabar a mitges i va deixar el mapa del continent fet a pedaços són factors que van preparar la nova confrontació.

Només Keynes va advertir amb claredat sobre els perills que l’acord de pau i sobretot les reparacions imposades a Alemanya implicaven per a la recuperació econòmica i conseqüentment per a l’estabilitat política dels països occidentals.

És significatiu que les imatges que recullen el final de la Primera Guerra Mundial no tinguin gaire a veure amb l’esclat d’alegria i optimisme que es va produir en acabar la Segona.

És evident que trenta anys més tard es disposava de molt millors recursos de reproducció gràfica per fixar les reaccions de la gent però també es podria apuntar que la mirada més optimista i alegre de 1945 reflecteix un sentiment generalitzat que no havia estat una guerra equivocada sinó una guerra que s’havia de combatre, la guerra que per als aliats occidentals va ser «la guerra justa dels nostres pares».

França, 1916. Soldat tocant el piano enmig de les runes a un poble del Somme. © Photo 12. UIG. Getty Images.

«Saint-Saëns contra Wagner. Quina ximpleria!»

Rosa Massagué

La música i els músics també van anar a la guerra. Van ser armes degudament manipulades per la histèria ultranacionalista bèl·lica d’uns i altres. A França, Rússia i Anglaterra el ressentiment per l’hegemonia teutònica en el repertori clàssic es transformà en odi, escriu el crític Alex Ross. El sectarisme de la premsa gala dimonitzava la cultura germànica enaltint Camille Saint-Saëns per ensorrar Richard Wagner.

A Alemanya el menyspreu per la música francesa feia que Arnold Schönberg, el pare del dodecafonisme, declarés la guerra a Maurice Ravel i a la resta de compositors d’aquell país enemic als que titllava de ‘kitsch’ tot comparant el conflicte bèl·lic amb la seva pròpia guerra musical contra els valors burgesos que aquells autors representaven.

A molts músics d’una banda i altra els va faltar temps per enrolar-se quan el conflicte va esclatar l’agost del 1914. El mateix Schönberg, que tenia 42 anys, ho va fer. I Ravel era un músic consagrat quan es va apuntar com xofer al front de Verdun. També van anar a la guerra els compositors Carl Orff, Paul Hindemith, Hanns Eisler, Anton Webern, Alban Berg, Jacques Ibert, Albert Roussel, Ralph Vaughan Williams, Ivor Gurney, els violinistes Fritz Kreisler i Lucien Durosoir, el violoncel·lista Maurice Maréchal, el pianista Paul Wittgenstein, o el director Fritz Busch entre molts altres.

A molts músics d’una banda i altra els va faltar temps per enrolar-se quan el conflicte va esclatar l’agost del 1914. El mateix Schönberg, que tenia 42 anys, ho va fer.

Alguns músics que eren grans promeses van perdre la vida al front com l’anglès George Butterworth, mort al 31 anys, o l’alemany Rudi Stephan quan en tenia 28. D’altres també van morir sense ser combatents com és el cas d’Enric Granados quan un torpede alemany va enfonsar el vaixell en què viatjava el 1916 de retorn d’un viatge triomfal als Estats Units.

L’entusiasme inicial d’aquells músics aviat es va començar a diluir davant la barbàrie del camp de batalla. Alguns, sempre des de la tonalitat, es van refugiar en la nostàlgia per una vida i uns paisatges amables en contraposició a un front en el que regnava «la mort cega i sorda» que «no entén res», com deia la cançó de Gurney By a Bierside.

Un Hindemith de 22 anys escrivia: «Sang, cossos plens de forats, cervells, caps de cavall arrancats, ossos trinxats».

D’altres van sentir la necessitat de retre homenatge als amics caiguts com va fer Ravel a Le tombeau de Couperin, la suite per piano composta entre el 1914 i el 1919, en la que el compositor dedicava cada un dels seus sis moviments a sis amics morts a la guerra. I quan algú li criticà que hi havia massa alegria en aquella música la seva resposta va ser: «Els morts ja són prou tristos en el seu silenci etern».

Els que van sobreviure a la guerra van arrossegar els seus efectes de per vida. Desmobilitzat el febrer del 1919, Durosoir no tornarà a tocar el violí dedicant-se a la composició lluny de modes i corrents. Gurney, ferit i gasejat, va passar 15 anys en sanatoris per a malalties mentals i va morir als 47. Vaughn Willams, a qui el soroll eixordador dels canons li havia perjudicat la oïda i acabaria sord, va compondre la Simfonia pastoral (1922) com una elegia als morts i una meditació sobre la pau.

Gustav Holst, que no va ser admès com soldat en ser considerat no apte, va escriure entre el 1914 i el 1916 la seva obra més coneguda, Els planetes, amb un primer moviment, Mart, el portador de la guerra, com una transcripció del retrunyir del camp de batalla. I el 1919 compondria Oda a la mort sobre la futilitat de la guerra.

Els que van sobreviure a la guerra van arrossegar els seus efectes de per vida.

El trencament amb les formes harmòniques clàssiques i del romanticisme s’havia produït en el món germànic abans de que esclatés el conflicte. Schönberg ja havia experimentat amb l’atonalitat. El seu Pierrot lunaire, per exemple, és del 1912. Però la violència viscuda al front, l’experiència de la reraguarda i la derrota final d’Alemanya i Àustria van accelerar el trencament amb el passat.

Un Hindemith de 22 anys escrivia: «Sang, cossos plens de forats, cervells, caps de cavall arrancats, ossos trinxats», i aquest panorama de violència, aquest brogit de la guerra, està present per exemple a la seva Kammermusik n. 1. Berg, deixeble de Schönberg, havia començat la seva òpera Wozzeck abans del inici de la guerra, però l’experiència al front va accelerar la seva composició incloent-hi vivències personals per explicar l’estremidora historia del soldat deshumanitzat.

A l’octubre del 1914, camí del front, el violoncel·lista Maréchal escrivia al seu carnet de notes: «Saint-Saëns contra Wagner. Quina ximpleria!» I augurava: «Aquestes discòrdies passaran, feliçment», malgrat la cridòria dels malats de patriotisme. Doncs sí, van passar, però a un preu insuportable.

Aquest web utilitza cookies pròpies i de tercers, amb fins tècnics, de personalització de la navegació de l'usuari i d'anàlisi del trànsit de la web. Per a més informació sobre que són les galetes, quines utilitzem i la manera de canviar la seva configuració, pot accedir a la nostra Política de cookies mitjançant aquest enllaç o el que apareix al peu de pàgina. Hi estic d'acord