La Mitidja és una plana d’un centenar de quilòmetres de llarg i uns 18 d’ample que comença als últims barris del sud d’Alger, la capital d’Algèria. La major part de l’any, excepte els mesos d’estiu, es manté verda, i el seu clima mediterrani permet el cultiu de cítrics i vinyes, entre d’altres productes. Moltes de les carreteres secundàries que la travessen són estretes i estan flanquejades per arbustos, convertint-se en un escenari ideal perquè qualsevol grup armat s’hi amagui i munti una emboscada.

A mesura que el cotxe avança, va travessant precàries localitats i duars –petites unitats poblacionals seminòmades– de cases amb teulades d’uralita, batejats amb noms com Bufarik, Baraki, Larbaa, Rais, Benthalha, Haouch Hemisti o Sidi Hamed, noms àrabs a priori desconeguts i anònims però que, una vegada introduïts en els buscadors, apareixen vinculats amb múltiples i nombroses entrades, totes referides a massacres de centenars de civils i fosques incursions armades de desconeguts.

El país no pot mantenir el generós sistema de subsidis que ha comprat pau a expenses d’estabilitat financera des del col·lapse dels preus del petroli fa cinc anys.

És impossible comptabilitzar la xifra d’homes, dones i nens que van morir en aquest punt geogràfic, principalment entre els anys 1996 i 1997, decapitats o degollats a mans de grups armats anònims que normalment irrompien de nit i assassinaven, no només de forma indiscriminada, sinó també amb l’aparent passivitat –o fins i tot complicitat, diuen algunes veus– de les petits casernes i bases avançades de l’exèrcit situades a centenars de metres. Testimonis d’aleshores fins parlaven de columnes de blindats posicionades a molt poca distància d’un barri on una milícia va matar a degollament amb matxets i ganivets desenes de persones durant quatre hores. En alguns casos, les dones van ser violades abans de morir; nadons van ser colpejats amb violència contra els murs fins a la mort.

 

Milícia sanguinària

Més de vint anys després, un mar de dubtes planeja sobre aquestes matances, gràcies als relats i llibres escrits ja sigui per supervivents com Nasrala Yus, ja sigui per agents penedits de la Direcció d’Intel·ligència i Seguretat (DRS, les seves sigles en francès), el servei secret dissolt el 2016, com Mohamed Samraui. Uns parlen de complicitats entre el règim i els assasins locals, altres arriben a descriure amb detall la infiltració del Grup Islàmic Armat, la més sanguinària de les milícies armades que hi actuaven, per part de la DRS, una sospita que aleshores ja albergaven nombrosos periodistes i experts. No hi ha hagut cap voluntat política, ni del Govern algerià, ni de les autoritats franceses, ni de Washington, per aclarir aquests crims.

En el temps transcorregut des d’aleshores han nascut diverses generacions d’algerians i algerianes per als quals la guerra civil que va ensagnar el seu país als anys 90 amb entre 200.000 i 300.000 morts no és més que una llunyana referència als llibres d’història. Han viscut tota la vida governats per un president cada dia més limitat, incapaç de parlar des de l’embòlia que va patir el 2013, que fins i tot, segons explica la periodista catalana Cristina Mas a les seves cròniques sobre el terreny al diari Ara, no apareixia als mítings electorals i era substituït per un retrat seu. Molts d’ells només conèixen l’atur, amb una taxa del 30 % en aquest segment de població, la degradació de serveis bàsics com la sanitat, i una corrupció omnipresent que avança gràcies al fet que el suposat home fort del règim no mana i té les facultats limitades.

 

Manipulació de la ira popular

Tot va començar a finals de febrer passat. Després dels partits de futbol del divendres, dia festiu a Algèria, van sortir joves a protestar i es van trobar que, sorprenentment, no hi havia pràcticament policia per oposar-se’ls. Això va animar les protestes del divendres següent, fent-se cada cop més multitudinàries. Aquest aparent desistiment de funcions ha donat pàbul a rumors que, més que una genuina protesta contra l’estat de coses al seu país, tot aquest moviment de protesta constitueix una manipulació de la ira popular per part d’una facció del règim descontenta amb els homes que de veritat manen a Alger, en concret contra el viceministre de Defensa i el germà del cap de l’Estat, Said Bouteflika.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

Les protestes han congregat centenars de milers de persones i han portat al carrer personatges que havien tingut un paper important durant la guerra civil dels 90 com Mustafà Buchachi, advocat de drets de l’home, qui va portar el pes de les denúncies contra la guerra bruta d’aleshores i qui ara, juntament amb altres advocats, demana canvis en una llei electoral que permet la reelecció gairebé automàtica del cap de l’Estat malalt.

Tot i així, hi ha més que suficients raons econòmiques per sortir al carrer. Al novembre passat, el think tank International Crisis Group va advertir de la necessitat de reformes econòmiques degut a la caiguda dels preus del petroli i va criticar les mesures adoptades pel govern del país: «El Govern algerià únicament vol guanyar temps amb mesures per reduir la despesa pressupostària i amb una política financera que alimenta la inflació». En concret, l’ICG es referia a la decisió presa el 2017 de renunciar als préstecs estrangers i a imprimir moneda. Algèria és el típic cas d’economia rendista dependent dels hidrocarburs, amb un 20 % del pressupost dedicat a subvencionar productes bàsics com la gasolina, el blat, l’oli i la llet.

«L’economia d’Algèria es deteriora a mesura que els efectes de la política expansionista es dissipen, i els analistes preveuen un increment de la taxa d’atur l’any 2019», subratlla en un informe el Council of Foreign Relations. «El país gairebé no pot mantenir el generós sistema de subsidis que ha comprat pau a expenses d’estabilitat financera des del col·lapse dels preus del petroli fa cinc anys», escriu Tarek el Tablawy a Business Day.

 

Sanitat en caiguda lliure

Els serveis sanitaris han caigut a nivells no vistos en les últimes dècades, i molts pacients i les seves families han de sufragar el cost de les medicines i els tractaments. Si la situació es continua deteriorant, és molt possible una inflació molt alta i la possibilitat que l’estat es quedi sense diners ja que les reserves de moneda estrangera només cobreixen l’equivalent a dos anys d’importacions.

A mesura que passa el temps i les protestes dels divendres congreguen més gent, els manifestants han guanyat confiança i han presentat més demandes. Al principi, volien la retirada de la candidatura de l’actual president malalt, i un cop la van aconseguir, van començar a exigir la marxa de «tot el sistema». Els partits polítics, inclosos els de l’oposició, no participen en el moviment, perquè són vistos com a col·laboradors necessaris del sistema. No hi ha un cap visible, fet que resta eficàcia a tota aquesta mobilització i fa témer, com diu la reportera Mas després del seu viatge a Alger, que acabi per desinflar-se. El president de la Cambra alta del Parlament, Abdelkader Bensalah, ha convocat eleccions per al proper 4 de juliol, però les tensions continuen. «El sistema ha de caure», és el lema més escoltat a les protestes.

«El sistema ha de caure», és el lema més escoltat a les protestes.

Les forces islamistes, un dels bàndols a la guerra civil dels anys 90, són pràcticament absents. Només el partit tolerat Moviment Social per la Pau (MPS) s’hi ha afegit mentre que a Qatar, Abasi Madani, el líder històric del Front Islàmic de Salvació, moria en plenes protestes després d’haver fugit l’any 2011. En canvi, per evitar donar raons al règim per a intervenir, brigades de voluntaris intenten protegir a les forces de l’ordre i vetllar per la neteja. Tot i així, ja s’han produit xocs amb els antidisturbis amb l’ús de gas lacrimògen i amb resultat de morts.

Les protestes dels divendres congreguen cada cop més gent, els manifestants guanyen confiança i presenten noves demandes.

Gran part del futur de les protestes es jugarà a l’estranger, en particular a França, als Estats Units i fins i tot a Rússia. De moment, París –on hi viu una nombrosa comunitat algeriana i on s’han organitzat manifestacions– oficialment guarda silenci, tot i que és de preveure que el Govern d’Emmanuel Macron impulsi entre bastidors una solució que no impliqui més violència i mantingui l’actual statu quo. La posició estratègica del país nord-africà, un important pont entre Europa i Mali on han trobat refugi un bon nombre de combatents gihadistes, impedeix una política exterior francesa que pugui irritar a Alger. A més a més, la hipersensibilitat de les autoritats algerianes envers l’antiga potència colonial dóna molt poc marge de maniobra a França.

La hipersensibilitat de les autoritats algerianes envers l’antiga potència colonial dóna molt poc marge de maniobra a França.

Els Estats Units consideren el règim algerià un aliat en la «lluita contra el terrorisme», tot i que el Departament d’Estat va defensar públicament que els ciutadans del país nord-africà «tenen el dret d’organitzar manifestacions pacífiques». «Estem observant aquestes manifestacions i ho continuarem fent», ha asegurat el viceportaveu, Robert Palladino.

Rússia, per la seva banda, no és cap convidat de pedra, sobretot degut a les compres d’armament rus per part algeriana. El juliol, abans que comencessin les manifestacions, l’ambaixador rus, Ígor Belayev, va informar que la meitat de les compres d’armament russes de l’Àfrica van ser fetes per Algèria.