De la mateixa manera que hi ha qui creu que la verdadera obligació d’un novel·lista és tractar d’inventar-se unes formes inèdites que atorguin una nova vida al gènere, també hi ha qui opta pel camí contrari, i, amb l’anhel de no perdre de vista el gran públic i no allunyar-se gaire de les preocupacions de la gent, arriba a la conclusió que cal emprendre un viatge de tornada cap el realisme decimonònic, escriure tal com ho feien els grans mestres de dos segles enrere, aclimatant a l’actualitat les seves lliçons remotes. «L’única manera d’avançar és retrocedir», deia Jonathan Franzen, conscient que a l’era de l’entreteniment i de l’imperi de la imatge els novel·listes tenien tots els números per perdre.

Situat, a l’hora de la pràctica narrativa, a les antípodes de les propostes de Franzen, alguna cosa semblant deia també David Foster Wallace: «els pròxims “rebels” literaris de debò dels Estats Units potser seran els que s’atreveixin a tractar els vells problemes i les emocions passades de moda de la vida americana amb reverència i convicció».

I és així, amb reverència i molta convicció –amb una enèrgica eloqüència lírica i còmica–, amb una capacitat enorme per abraçar, des d’una simplicitat meravellosa, un llarg ventall de temes i matisos morals i psicològics, que Melcior Comes (Sa Pobla, Mallorca, 1980) escriu Sobre la terra impura –Premi Núvol Punt de Llibre, Premi Crítica Serra d’Or, Premi Crexells–, una novel·la que desmenteix el tòpic sobre la vida efímera dels llibres als taulells de les llibreries –publicada el mes de setembre, la recepció del públic la manté tan nova com si acabés de distribuir-se–, i que representa un salt qualitatiu importantíssim dins la trajectòria del seu autor: Sobre la terra impura és una novel·la que avança amb naturalitat cap el seu punt final, la veu narradora actua amb solvència, i es diria que una mà ferma dirigeix amb astúcia els múltiples fils del relat. I el lector, és clar, agraeix que Melcior Comes no menyspreï les estratègies decimonòniques, que disfruti traçant l’argument, que s’inventi personatges ben perfilats, que relacioni estratègicament les històries secundàries i que tingui en compte el pas del temps i els seus efectes.

La novel·la relata els avatars d’un escriptor que rep l’encàrrec d’escriure la biografia d’una actriu de teatre que acaba de morir.

Sobre la terra impura comença sent el relat dels avatars que viu un escriptor en crisi quan rep l’encàrrec editorial d’escriure la biografia d’una actriu de teatre que acaba de morir deixant un grapat de dietaris íntims. Aleshores el narrador recupera el contacte amb una família d’empresaris mallorquins que havia freqüentat de jove, i aleshores, també, el lector s’adona que, per una vegada, el que s’afirma a la contraportada del llibre –«un veritable festí literari»– coincideix força amb la realitat que es va coneixent amb golafreria pàgina rere pàgina. A Sobre la terra impura Melcior Comes aconsegueix que cada nova situació aporti un nou valor al relat, el repertori melodramàtic va sempre més enllà del tòpic, i en cap moment es pot predir cap on es dirigiran els tombs argumentals que s’esperen amb una sana expectació.

 

Elaborada consciència narrativa

Potser hi haurà qui retregui a Melcior Comes que aquesta novel·la es pugui comparar amb alguna sèrie televisiva –hi ha els secrets d’una família mallorquina molt rica i amb poc escrúpols, hi ha un passat tèrbol, hi ha drogues, violacions i crims, hi ha una dosi elevada d’intriga i d’investigació, xafarderies, passions vulgars desenfrenades i descripcions d’atmosferes que són al mateix temps un catàleg de la mesquinesa i l’avarícia, l’avorriment i la fatiga de sentir-se sol.

Però també hi ha una elaborada consciència narrativa, ordre formal, jocs amb el temps i els punts de vista, virtuosisme a l’hora d’amagar dades per excitar i prolongar l’atenció lectora, es descriuen situacions i accions amb versemblança i, quan cal, es copeja directament el cor i els instints del lector: Sobre la terra impura és també una història d’amistat i d’amor, la història d’un fracàs i la història d’una redempció gràcies al poder de l’escriptura, i la davallada impassible a la fondària del dolor no impedeix que arreu hi bategui una exaltació ardorosa de la meravella de viure.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

La novel·la com a «vida privada de les nacions», en la cèlebre definició balzaquiana, troba aquí un ressò peculiar, i Sobre la terra impura es pot llegir també com una crònica apassionada de la realitat quotidiana d’una determinada classe social: Llorenç Villalonga, Baltasar Porcel o Valentí Puig han criat un deixeble d’alta categoria. I és que un dels triomfs de Melcior Comes és haver optat per una literatura que no parla del llenguatge, sinó de la vida, no dels sons de les paraules, sinó del seu significat, una literatura que representa, al cap i a la fi, la humanitat de la manera més significativa.

 

Els bons novel·listes

Sense que representi cap contradicció amb l’anterior afirmació, el lector de Melcior Comes també pot recordar el que observava i deia Eça de Queirós, que hi havia escriptors pels quals la sonoritat d’un adjectiu era més important que l’exactitud d’un sistema i que a vegades l’esforç per completar adequadament la cadència d’una frase comportava perspectives inesperades per a una idea. Es difícil no caure en la xarxa persuasiva que para Melcior Comes tant pel que fa a l’estratègia argumental com a la delicadesa del ritme de la seva prosa: els bons novel·listes –i aquí Melcior Comes demostra ser-ho– són bons novel·listes no perquè ensenyin coses, o perquè bona part del que se sap del món sigui gràcies a ells, sinó perquè fan la vida més plaent, com passejar, beure, menjar bé, o estimar molt.

 

Tragèdia provinciana

Quan a Un bon partit, la monumental novel·la de Vikram Seth publicada el 1993, la senyora Rupa Mehta diu a la seva filla «Tu també et casaràs amb qui jo digui», desconeix que el que fa realment és segrestar l’atenció del lector. No hi ha cap heroi, no es pot qualificar mai d’excèntric el comportament dels personatges, els esdeveniments s’allunyen de l’extraordinari i l’única violència que hi apareix –els aldarulls polítics i religiosos a l’Índia dels anys 50– és descrita amb un to neutre i distant que defuig qualsevol morbositat. I el lector no pot deixar de sorprendre’s que un pretext tan nimi, saber amb quin dels tres candidats acabarà casant-se la protagonista, aconsegueixi que es consideri com una molèstia imperdonable qualsevol obligació que l’aparti de la lectura: E. M. Forster ja deia que tots els lectors són com el marit de Xahrazad, perquè sempre volen saber què passa a continuació.

La davallada impassible a la fondària del dolor no impedeix que arreu hi bategui una exaltació ardorosa de la meravella de viure.

De la mateixa manera, és difícil que hi hagi algun lector que renunciï al plaer de saber com acaba els suspens psicològic, la mascarada, la tragèdia provinciana que traça Melcior Comes a Sobre la terra impura, talment com si el col·loqués de nou en el centre d’una altra gran novel·la decimonònica. Al cap i a la fi ja ho explicava molt bé un personatge d’una novel·la de Jane Austen: algú pregunta a la protagonista què està llegint, i la resposta que rep és perfectament vàlida per resumir el que és també Sobre la terra impura: una novel·la, en la qual «el coneixement més complet de la naturalesa humana, el dibuix més aconseguit de les seves varietats i les efusions més vívides d’enginy i humor són ofertes al món amb el llenguatge més ben escollit».

 

Melcior Comes. Sobre la terra impura.