De la mateixa manera que hi ha qui creu que la verdadera obligació d’un novel·lista és tractar d’inventar-se unes formes inèdites que atorguin una nova vida al gènere, també hi ha qui opta pel camí contrari, i, amb l’anhel de no perdre de vista el gran públic i no allunyar-se gaire de les preocupacions de la gent, arriba a la conclusió que cal emprendre un viatge de tornada cap el realisme decimonònic, escriure tal com ho feien els grans mestres de dos segles enrere, aclimatant a l’actualitat les seves lliçons remotes. «L’única manera d’avançar és retrocedir», deia Jonathan Franzen, conscient que a l’era de l’entreteniment i de l’imperi de la imatge els novel·listes tenien tots els números per perdre.

Situat, a l’hora de la pràctica narrativa, a les antípodes de les propostes de Franzen, alguna cosa semblant deia també David Foster Wallace: «els pròxims “rebels” literaris de debò dels Estats Units potser seran els que s’atreveixin a tractar els vells problemes i les emocions passades de moda de la vida americana amb reverència i convicció».

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.