Una conversa sobre l’autogovern dels catalans amb qui va ser secretari del Govern de la Generalitat restaurada, Josep Maria Bricall

¿Hi ha un llegat viu d’idees i de valors tarradellistes que pugui servir avui?

Sí. I si no es fa reviure aquest llegat la sort de Catalunya està segellada. Si això segueix així, Catalunya s’ha acabat, perquè les nacions requereixen disposar d’un poder polític. El prestigi de Catalunya, sigui autonòmica o sigui independent, està sota mínims. La gent assenyada que volia ser independent ja dubta. Si Catalunya no aprèn d’una vegada a saber perquè té una administració autònoma, les possibilitats són nul·les. Escòcia actua d’una manera absolutament diferent de Catalunya, perquè en quatre o cinc anys ha organitzat una estructura racional. I se’m dirà que el Regne Unit és diferent, però és segur que Escòcia també és diferent i inclús ara no han baixat la guàrdia. Els seus economistes son assenyats, no com aquí, que en tenim uns quants que estan tocats del bolet. Comptant amb les dificultats de la Gran Bretanya, ho estan enfocant correctament, no han aprofitat la seva feblesa per fastiguejar com fan aquí. A Escòcia no hi ha sentit de revenja.

 

Si no es fa reviure el llegat de Tarradellas, la sort de Catalunya està segellada

 

¿Com sintetitzaria les idees que conformen aquest llegat?

Tarradellas no va ser un home de teoria política, sinó de pràctica. Si es vol, es tracta d’un possibilisme intel·ligent, i d’una certa idea sobre el que és l’estructuració d’un estat. Hi havia una gran disparitat entre Suárez, el governant d’Espanya, i Tarradellas, el governant de Catalunya, però el que és un estat ho sabien molt bé l’un i l’altre; l’un perquè era el primer ministre i l’altre perquè va ser conseller durant la guerra i va haver d’organitzar l’administració. Tarradellas també tenia l’experiència de França, perquè França és un estat en estat pur. I per tant és molt normal que hi hagi certes coses que rebutgen l’un i l’altre. A Catalunya no hi ha la més mínima idea del que és la política, no la de partits, sinó el concepte d’organitzar l’administració d’un estat.

¿El seu llegat, doncs, és també l’experiència del seu retorn?

És clar. Calia introduir una Generalitat preexistent en el sistema jurídic ja existent, pre-constitucional, que en aquell moment era el franquista. Per això hi havia tres camins: aprovar una nova llei d’administració local, fer aprovar per les Corts un estatut o fer un decret llei específic per a la Generalitat, i és aquest darrer el que li va agradar al president Tarradellas i el que es va fer. Per tant, primer, calia tenir sentit d’estat; segon, saber encabir aquest concepte d’estat en un sistema jurídic com el franquista i, tercer, saber negociar. Això també ho sabia fer el president. Calia que l’altre conegués de debò els objectius que es perseguien. Calia entendre el cost que a l’altre li significaria acceptar-los. I, en tercer lloc, controlar tota mena de preocupacions que poguessin sorgir a un govern i a l’altre. Aquestes són les grans lliçons d’aquell procés.

 

Ho va fer tan bé que va rebre el títol de marquès i el van titllar d’espanyolista.

No ho era. Deia Romà Planas [col·laborador del president] que a l’exili no era separatista, però que si un dia tornava, mentre nosaltres discutim de la independència, ell l’aniria construint. La idea de l’espanyolisme de Tarradellas és falsa. El dia de la presa de possessió dels consellers, li va dir al Paco Galmés [llavors responsable de protocol de la Diputació de Barcelona i després de l’Ajuntament]: «Què fa aquesta bandera aquí?». Era l’espanyola. I va dir: «Aquí, no cal». Tarradellas creia que contra certes coses no es podia lluitar, per això va anar a veure al capità general Coloma Gallegos només arribar a Barcelona. Però altres coses no calia fer-les.

Barcelona 09/07/2018 Entrevista con Josep Maria Bricall Foto Ferran Nadeu

Catalunya autogovernada, amb un estat propi com l’entenia Tarradellas, ¿és una cosa més important que la independència tal com la imaginen els independentistes?

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

Catalunya no s’havia de fer perquè ja estava feta. Hem desfet el país que ja estava fet. Pujol, durant els seus 23 anys de govern, va deixar Catalunya sense munició, no la va deixar amb la força suficient per prendre decisions racionals correctes.

 

¿Tarradellas havia imaginat una Catalunya diguem-ne internament independent dins d’Espanya?; ¿Volia construir una administració seriosa, moderna, eficaç, reconeguda dins la Constitució Espanyola?

Sí, i el seu prestigi li ve donat dins d’Espanya, que li fa dir aquella broma tan bona de Manuel Ortinez: «President, un dia vindran els militars i faran el 6 d’octubre a l’inrevés; posaran el canó en sentit contrari, d’esquenes a la Generalitat per tant, i li donaran el poder».

 

Tarradellas volia que Suárez el fes vicepresident del Govern.

A ell li rondava pel cap que li convenia més això a Catalunya que no l’Estatut. Sabia com era l’Estat espanyol en aquell moment.
¿Era una qüestió només per a ell o una estructura permanent, que Catalunya tingues una vicepresidència?

Qui pensa una fórmula per a ell, i després això va bé pel conjunt, vol dir que és un bon polític. Qui ho pensa només per a ell, posa el país al seu servei i se’n aprofita si l’encerta. Pujol no va voler que hi hagués ministres a Madrid. I Catalunya hi surt perdent. Això, ¿per què ho fa? Tarradellas diu que no pot deixar de banda on es prenen les grans decisions, però ho diu després d’adonar-se que ja no és l’Estat que hi havia durant la República ni Barcelona té el protagonisme social que tenia llavors. Barcelona ja era la ciutat més important d’Espanya, sobre tot de cara en fora.

 

Pujol no va voler que hi hagués ministres catalans a Madrid

 

A més de la idea de vicepresidència, després li van fer la clàusula Tarradellas (la impossibilitat de votar com a president a una persona que no fos diputat) per tal d’evitar que es presentés o que el presentessin, tal com alguns temien i altres haguessin desitjat.

És clar, no la tenia pas Macià, la van posar després. Quan la van aprovar a la Constitució i es va aprovar l’Estatut, Raventós va dir: «ja hem fet fora el vell». Això m’ho va reconèixer l’Antoni Gutiérrez Díaz quan es va fer un acte sobre Tarradellas. Em va dir: «tot això ho vàrem fer perquè no es presentés; nosaltres no podíem permetre que la política no la fessin els partits». Jo, que no n’era de cap, em vaig sentir al·ludit.

 

Per a Pujol, la Generalitat pre-estatutària no va fer res, no tenia poder, però ara que amb el procés s’ha devaluat l’autonomia, ¿podem dir que tenia més poder que l’actual i que la pujolista?

Tenia el poder que li donava el bilateralisme, que ens el carreguem amb l’Estatut. Es redueix el potencial d’autogovern.

 

Al seu llibre hi ha cinc paraules clau per definir el tarradellisme: unitat, bilateralitat, singularitat, legitimitat i institucionalitat.

Sí, és així. Tot això se’n va a fer punyetes amb l’Estatut. És l’origen de tot. Ho explica l’Ortínez a les seves memòries. Quan plega se’n va a Madrid i diu en tornar: «A Madrid estan tranquils, en comptes de cinquanta províncies hem passat a disset. Hem posat a Catalunya en el seu raser». El problema és que ara no tornarem al punt de partida. ¿Podem creure que el Govern espanyol deixarà la policia tal com estava? La qüestió fonamental, que ara s’ha perdut, és el que Tarradellas tenia al cap: la Generalitat era Estat. Era l’Estat a Catalunya. Per això podia convocar i reunir els quatre governadors civils. Ara ni es pensa. L’Estat són els altres i aquí mana una mena d’Assemblea de Catalunya que ha sobreviscut.

 

¿La Generalitat ha de tornar a ser Estat?

Un Estat vol dir un sistema de lleis jerarquitzades i una administració basada fonamentalment en el mèrit. Aquí, a més, no hem muntat una administració pública correcta. Els funcionaris els han reclutat en funció del partit i del clientelisme.

 

Ara ens trobem que el llaç groc a l’administració és gairebé obligat. Si no el portes, estàs mal vist.

Això no sorprèn. És l’herència de Pujol. És molt fotut tot això. La Marta Mata, el Verde Aldea, el Quico Vila Abadal, l’Emili Giralt, formaven part d’un grup inicial que ens vam reunir a l’entorn de Pujol i després vam separar-nos d’ell. La Mata em va dir un dia que no ens havíem adonat del que estava passant perquè a través de Banca Catalana Pujol anava projectant una xarxa per tot el país. Tota aquesta gent millorable que l’envoltava són els que han fet després Convergència. Ell ha governat Catalunya com si fos el director de Banca Catalana, no ha canviat el sistema, ha utilitzat la gent.

 

Francesc Trillas, l’economista, diu que l’independentisme és la fase superior del pujolisme.

És l’origen de tot. Els períodes de Maragall i Montilla són els únics moments en què es governa Catalunya.

 

En el seu llibre parla del catalanista professional, un espècimen molt nombrós que ara ja és l’independentista professional.

Sí, ha pujat l’escalafó.

 

¿També hi ha el catalanisme com a negoci?

El pujolisme és exactament també això, les fortunes que s’han fet al seu voltant, tota la gent que ha estat subvencionada o han rebut encàrrecs, concessions i concursos, burgesos sobre tot. És el que diu Manuel Valls en el sopar amb burgesos catalanistes, que ells són els culpables del procés per haver callat.

 

Burgesos que callen, i després els montserratins i els ex comunistes… Tots tenen un gran paper en el procés.

I tant. Parlar de nacionalisme i de montserratinisme, i dels comunistes, és parlar de falta de liberalisme. Pujol no sembla un home liberal. No hi ha gaires liberals a Catalunya. A mi el comunisme com a idea no em diu res, però un dels economistes amb els quals em sento més identificat és Marx, al costat de Ricardo, Schumpeter i Keynes. Però el marxisme com a església on no es pot discutir res perquè hi ha certs principis intocables, com en totes les esglésies, sempre m’ha posat negre. Dit això, no cal preocupar-se. Els problemes de Catalunya sempre els acaba resolent Espanya, eh?

 

¿Els resol, realment?

Per desgràcia! Històricament sempre ha sigut així.

 

¿I ara no els hauria de resoldre Europa?

Clar, sempre els hauria de resoldre Europa, però em fa por perquè si a Espanya no ens entenen imaginem què passarà a Europa. En aquests moments el que em cou més és la destrucció de la ciutat de Barcelona com a centre d’activitats econòmiques, una destrucció tan gran que fins i tot posa en dubte el seu caràcter de ciutat de referència internacional. Maragall va deixar una ciutat gairebé perfecta.

 

Potser l’alternativa al procés, a l’estat nació independent, segueix essent Barcelona. Deixar de pensar en independència, en nació, en sobirania i pensar en Barcelona i en el seu paper al món global.

Un cop, a l’exili, Tarradellas em va dir que el nacionalisme era reaccionari sempre, però el català no ho era perquè hi manaven les esquerres. Ara ja no es així. També és reaccionari perquè mana la dreta. ¿Per què manaven les esquerres a Catalunya? Perquè hi havia una societat industrial desenvolupada. Sense Barcelona, Catalunya seria el Tirol del Sud.

 

I després tenim el problema de com aquest nacionalisme ha tractat la gent d’origen de la resta d’Espanya. ¿Com s’explica el fenomen Ciutadans? ¿És la causa de la divisió de la societat catalana, com expliquen els independentistes, o és l’efecte de la divisió fomentada per l’independentisme?

És una reacció, clar, no haguessin aparegut com a partit sense aquesta reacció. Com tampoc hi hagués hagut tantes banderes monàrquiques. Mai n’havia vist tantes a Barcelona.

 

Com farem la Catalunya futura amb dues comunitats, perquè gairebé estem a punt de tenir-ne dues…

Doncs només hi veig una manera, que és fent un estat i que tothom tingui accés a tots els càrrecs igual, només veig aquest camí.

 

I per tant s’han de reconsiderar les polítiques i s’han de reconèixer les demandes inclús respecte a la llengua.

Aquest és un tema molt delicat. Quan tens un tema delicat, no el toquis, no el posis al mig del carrer. De moment hi havia la immersió a les escoles. Tothom callava i ningú deia res. No hem parat fins que els hem provocat.

 

Espanya no ha sigut capaç de comprendre la capitalitat de Barcelona

 

Per tant Catalunya necessita un estat propi, en el sentit més noble de la paraula. Un estat ben organitzat, eficaç, i una bona administració al servei de tots els ciutadans, dins d’Espanya, i dins de la Constitució.

Dins d’on sigui, ara és Espanya, perquè és inevitable, després serà Europa i en uns anys no sé que serà, i al mateix temps organitzar el territori adequadament. Si Espanya hagués sigut un estat com el francès, ja no dic com l’alemany, segurament parlaríem castellà, però per altra part no seríem separatistes ni seríem res. El problema és que Espanya no ha sigut capaç de comprendre Barcelona, en el fons és això.

 

No tant Catalunya sinó Barcelona, que no té el reconeixement que mereix.

Barcelona ha tingut una cosa important que no li reconeixem. ¿Quina ciutat del món de la seva envergadura i situació ha mantingut la llengua? Marsella no l’ha mantinguda. Brussel·les no l’ha mantinguda. Barcelona ha mantingut el català. I ara el català és una llengua civilitzada. No és un dialecte. ¡Tenim una ciutat que Catalunya potser no se l’acaba de merèixer, home!

 

Barcelona té tots aquest mèrits però els qui governen ara no són de Barcelona i fins i tot n’hi ha molts que la detesten.

Per culpa de Barcelona mateixa. La gran frustració de Barcelona ha sigut la burgesia.

 

¿Ara es governa contra Barcelona?

És clar, com va fer en Pujol, que va actuar contra Barcelona sempre, no solament amb la dissolució de la Corporació Metropolitana, sinó també amb els Jocs Olímpics. S’hi va afegir al final i de mala gana.

 

És la gran paradoxa catalana. El que fa Catalunya de debò és Barcelona. Sense Barcelona, Catalunya no té demografia, no té economia, no té una llengua de civilització. La Mancomunitat i el Noucentisme són Barcelona.

Ho diu l’Obiols: Pujol no és l’anti-Tarradellas, és l’anti-Prat. És el contrari de Prat de la Riba, que va consolidar la llengua a través de Pompeu Fabra, un esquerrà. Si ho arriba a fer a partir del canonge Alcover ara estaríem parlant ‘patois’.

 

Un cop hem arribat aquí, potser sí que seria hora de fer un gran balanç del segle llarg de catalanisme polític. ¿Què en queda?

Del país no ho sé, perquè me l’estan fent perdre, però aquesta ciutat és diferent, és una ciutat apassionant. Sempre ens quedarà Barcelona, la seva història, la seva realitat metropolitana i internacional. No és casual la seva projecció a l’estranger ni que vingui el turisme. Això ho va dir Jordi Nadal, poques ciutats han fet la revolució comercial en el segle XIII i la revolució industrial en el XIX. Això és així. Fins a octubre, la inversió estrangera a Barcelona era molt superior que a Madrid i apareixia a la llista del ‘Financial Times’ com una de les ciutats innovadores d’Europa. Això ens ho vàrem carregar l’1 d’octubre. Algun dia tots aquests polítics que ens han dut fins aquí ens hauran de donar comptes de les bestieses que han fet.

 

Barcelona és l’única ciutat del món de la seva envergadura i situació que ha mantingut la seva llengua

 

El dubte és si ja s’han carregat el futur del país. Que han estat a punt, no es pot dubtar massa, però potser no se l’han acabat de carregar del tot.

El futur del país és Barcelona i Barcelona està ben situada i té una gran tradició industrial. Això ens ho podem carregar també, però encara es manté. I potser la capacitat de revifar-nos és més gran del que ens pensem. Respecte a Catalunya com entitat política potser començo a tenir els meus dubtes. Barcelona és diferent. Si ve una persona com Manuel Valls i el fem alcalde potser sí que ens en sortiríem. No ho sé. Caldria prendre en consideració personalitats importants com futurs alcaldes.

 

Dues qüestions: ¿l’Estatut de 2006, calia? L’altra: ¿per què Maragall no va voler fer una auditoria del pujolisme quan va arribar a la Generalitat?

Jo li vaig recomanar que la fes.

 

¿I per què no s’hi va posar?

Falta de coratge. És el que deia Tarradellas de Macià, que era un home de febleses inútils amb Estat Català. Recordo molt bé una conversa amb Maragall, aquí dinant a casa. Em volia convèncer que fes el Consell de les Arts i jo el volia convèncer que no fes l’Estatut. Jo li deia: «demana-li a Zapatero el corredor mediterrani o els metros de Barcelona, demana-li el port. Demana-li, que no és anticatalà i et farà cas. No sé perquè a la gent se li ha ficat al cap que ho és, perquè és dels pocs que hem tingut que no ho és». Va ser un gran error. Un cop s’ha fet l’Estatut, ell se’n va desentendre.

 

Primera crítica, no fan balanç del pujolisme. Segona, no es dediquen a governar i a demostrar que l’esquerra pot i sap governar sinó a refer l’Estatut. A part de les bestieses, Perpinyà, la corona d’espines…

Van fer bon govern i van governar, que d’altra banda no costava gaire. El balanç, malgrat l’Estatut i els embolics, és positiu, més positiu del que se sol reconèixer.

 

¿Ara, Catalunya realment necessita ser governada, tal com ha escrit en el seu llibre?

Sí, és així. Has de governar i també fer veure que governes. Governada per l’Estat o per la Generalitat. El que no pot ser és que no governi ningú. Jo he posat l’exemple del Liceu. Apart de diners, necessita un Estat, sigui l’Estat central o sigui la Generalitat. Aquí no volem governar-nos ni exigir-nos a nosaltres mateixos. No volem l’Estat dins el Liceu i no volem que instal·lin una nova cadena de televisió privada en castellà quan es concedeixen les noves llicències. La Sexta podria estar a Barcelona ara.

 

Tenim una ciutat que Catalunya no se la mereix

 

Malament l’Estatut de 1979, però també malament el de 2006.

Primer de tot era saber si era necessari. I no ho era. I després, que no es pot fer un Estatut sense la dreta espanyola. Diuen que Zapatero no va defensar l’Estatut, però va ser aquí on no es va defensar. ERC i CIU van fer tot el que van poder per obstaculitzar-lo i emprenyar el Maragall. L’Artur Mas és l’exemple típic del que em va dir en Pujol: «Mai t’has d’envoltar de generals, màxim de sergents». També cal dir que Maragall no estava en el seu millor moment. Hi ha una gota que va fer vessar el got. Ell no va pair la pèrdua de les primeres eleccions [1999], quan va guanyar en vots però no en escons. Si Pujol hagués sigut home elegant, li hagués proposat un govern de coalició. Aquesta és la primera cosa, la segona és Esquerra. Fan pànic. No sabeu pas la sort que hem tingut de no tenir un partit al darrera, ens deia Tarradellas. Ell, que havia estat secretari general d’Esquerra. Tarradellas deia que el 18 de juliol no hagués tingut lloc si els diputats d’Esquerra haguessin anat als pobles corresponents a posar ordre. Tots van marxar. Com ara.

Josep Maria Bricall, l’home respectuós

Fa 50 anys, quan el maig del 68 s’havia emportat normes i convencions i s’imposava el tuteig, un jove professor de l’Escola de Periodisme de l’Església, a qui el règim franquista havia castigat sense poder ensenyar a la universitat, seguia tractant de ‘vostè’ els alumnes i ho seguiria fent en la seva llarga carrera acadèmica. Aquell ‘vostè’ era senyal de respecte degut, d’una banda i de l’altra. Aquell professor és Josep Maria Bricall (Barcelona, 1936) i aquell tarannà d’home respectuós l’ha acompanyat sempre. Respectuós amb les institucions, respectuós amb els amics i respectuós amb els adversaris, sempre des de la seva independència de criteri i el seu rigor intel·lectual.

Bricalll, doctor en Dret i en Ciències Econòmiques i ara catedràtic emèrit d’Economia Política de la Universitat de Barcelona (UB), va ser un protagonista de la recuperació de la Generalitat així com dels anys de la presidència de Josep Terradellas. Va conèixer el president, encara a l’exili, quan preparava la seva tesi doctoral sobre la política econòmica de la Generalitat durant la guerra civil. La relació que va nàixer entre els dos homes va portar Bricall a ser secretari general de la Presidència (1977-1979) i conseller de Governació (1979-1980). De Tarradellas va aprendre el sentit de l’estat, el valor de les institucions i la voluntat de servei públic.

Rector de la UB del 1986 al 1994, va posar al dia aquella institució i, anys després de la seva sortida, encara se l’enyorava. Bricall no ha defugit encàrrecs fins i tot alguns de ben difícils com el de la comissió delegada del Consorci del Liceu (1984-1991) o el disseny del Consell de les Arts.

La música, i en particular l’òpera, ocupa una part important de la seva vida, ja sigui pel que fa al seu gaudi personal, o per la seva vessant més cívica. El que ell mateix en diu ‘dependència’ li ve de família, del pare, però també dels avis. La quantitat de discs, sobre tot de vinils, a casa seva en són testimoni, com també ho són els seus viatges a teatres i festivals com el de Bayreuth. Sent rector, va pagar un deute que la universitat i la societat catalana tenia amb la gran soprano Victoria de los Ángeles, filla d’un bidell i nascuda dins les parets de l’edifici històric de la UB, atorgant-li el doctorat honoris causa. També va ser un dels fundadors de l’associació Amics del Liceu.

Avui, Bricall observa des d’una certa distància, la que dona títol al seu llibre de memòries publicat enguany, tot el que ens està passant. I el que veu no li agrada.

Rosa Massagué