Després de deu anys, encara es pot considerar Amb ulls americans un bon punt de partida per pensar en la situació actual a Catalunya, vista des de la comunitat internacional. Utilitzant la ironia i l’humor, Carme Riera aconsegueix burlar-se de la mirada limitada dels nord-americans cap a Barcelona; una mirada que només es basa en els Jocs Olímpics i el Barça. Al mateix temps, el seu llibre critica el Govern tripartit constituït a Catalunya després del pacte del Tinell. Això no obstant, amb tot el que passa últimament a Catalunya, els articles recents a la premsa nord-americana fan poca cosa per combatre aquest desconeixement.

La visió d’avui des dels Estats Units, més que mai susceptible d’estar reenfocada pels relats dominants que arriben als mitjans nord-americans, es veu projectada sobre una Catalunya fracturada. Tanmateix, no és res de l’altre món dir que les darreres acusacions de violència i les manifestacions diàries als carrers ofusquen la comprensió del cas català per part de la comunitat nord-americana. La resposta del Govern espanyol -la que s’ha utilitzat des de fa molt de temps- que l’independisme català sempre va acompanyat del terrorisme, treu qualsevol possibilitat que el públic nord-americà vegi el procés amb bons ulls. En aquest cas, les conseqüències d’una falta de comprensió no són innòcues sinó que s’afegeixen a la ja existent òptica miop dels Estats Units cap a Catalunya.

Riera va escriure el seu llibre mentre donava classes a la Universitat de Chicago i fou precisament durant aquesta temporada com a professora quan va aprendre sobre una realitat ben trista de l’educació nord-americana. Són escasses les classes a les institucions acadèmiques dels Estats Units que aborden la pluralitat de la nació espanyola. Per exemple, ens ensenyaven: «El gallec és com una barreja del castellà i el portuguès, i el català se’n pot considerar una del castellà i el francès». Fins i tot en una universitat internacional a Espanya ens deien: «Sí, aquest és el País Basc, on parlen una llengua misteriosa i on hi ha un grup terrorista lluitant per la seva independència, però no se sap molt bé per què». Moltes vegades, nosaltres sortíem de classe amb la idea equívoca que Espanya era una nació majoritàriament monolítica, impregnada de comunitats no-espanyoles. Es pot dir, és clar, que això demostra la ineptitud de l’ensenyança nord-americana o la tendència política dels professors en les institucions internacionals de les universitats ubicades a Espanya. No obstant això, la posada en escena de la política turbulenta als carres de Catalunya no ha servit per a donar un coneixement més profund de la regió, sinó que és un factor més que s’ha afegit a la comprensió superficial de la comunitat autònoma.

PLAÇA OBERTA
Altaveu de la pluralitat a opinions diverses.

Últimament a la premsa nord-americana hi ha articles escrits gràcies a una col·laboració d’autors dels Estats Units, Espanya, Catalunya i Portugal pel que fa a les manifestacions als carrers a Barcelona. Aquest treball en equip ens recorda l’estructura narrativa revelada amb el segon títol de la novel·la de Riera –Informe MacGregor-, en la qual Riera es considera editora dels manuscrits d’en George MacGregor, periodista nord-americà i un dels protagonistes del llibre. Escrits per ell després d’una estada d’uns mesos, Riera decideix treballar sobre la versió escrita en castellà i part del seu truc narratiu es recolza en la distància creada entre l’editora i el veritable escriptor (MacGregor). Riera pretén reproduir el text, mantenint les opinions superficials sobre Barcelona de MacGregor. Tenint en compte els articles d’avui, el que ens cal és precisament la intervenció periodística que evita practicar Riera, editora de ficció.

Això no vol dir que no hi hagi articles que reenfoquin la mirada nord-americana, sinó que ha de ser una pràctica molt més comuna. Per exemple, el primer article d’una sèrie de tres pel Daily News, titulat «Protests erupt as Spain convicts leading Catalan separatists», explica bé tant els detalls del moviment independentista com els aspectes particulars de l’autonomia, com el de poder controlar el seu propi sistema penitenciari. Val a dir, però, que són molts els articles als diaris nord-americans que passen per alt el que pot ajudar els lectors a tenir una visió més àmplia de Catalunya. «Police, protesters clash in Catalonia for second straight night», el segon article de la sèrie, es refereix a Òmnium Cultural com una organització grassroots, o de les bases, que va organitzar juntament amb l’ANC la vetlla de suport a Jordi Sánchez i Jordi Cuixart. El problema amb aquesta denominació sorgeix al tercer article en el qual s’afirma que les protestes pacífiques a Barcelona les va dirigir una altra organització grassroots: Tsunami Democràtic.

L’ús del mateix adjectiu en els dos articles següents equipara perillosament un grup nascut a les xarxes fa només uns mesos amb una altra entitat que es va formar durant el franquisme i que durant diverses dècades ha treballat amb moltes organitzacions polítiques, religioses i culturals per promoure la cultura catalana. Un paràgraf de només una oració al tercer article també menciona les manifestacions a Girona, però perd l’oportunitat d’explicar als lectors les diferències en l’ús del català a Girona i a Barcelona. És clar, en un article d’un diari no es pot narrar tota la història de Catalunya. No obstant això, una col·laboració d’autors no serveix per res si les múltiples veus internacionals formen una narració limitada i borrosa d’un tema que porta molts anys en un estat força delicat com és la relació entre el moviment independentista i la identitat cultural catalana.

Per això, per molt que llegim els articles relatant la violència als carrers a Barcelona i explicant la il·legalitat d’una declaració unilateral d’independència dins d’un Estat democràtic, cal també que ens arribin els altres articles que tracten, per exemple, de la retirada de les acusacions de terrorisme en els casos de Tamara Carrasco i Adrià Carrasco. Perquè, al capdavall, una visió més clara i equilibrada dels esdeveniments polítics, fins i tot dels resultats de les eleccions, també requereix que hi hagi lectors als Estats Units amb ulls que desitgen llegir-ho tot; ulls que volen entendre també els de l’altre costat del conflicte. Desgraciadament, això ha arribat a ser molt més difícil de trobar al nostre propi país.