Ja tenen un peu al podi. I molt aviat hi tindran els dos. De cop i volta s’està trencant el sostre de vidre que mantenia les dones directores d’orquestra en un més que discret segon terme. Ara totes les grans institucions simfòniques busquen dones per dirigir les seves formacions. I les cases discogràfiques, per enregistrarles. A finals de març el crític britànic Norman Lebrecht feia una predicció. Deia que d’aquí a 10 anys o Mirga Grazinye-Tyla o Karina Canellakis serà la directora musical de l’Orquestra Filharmònica de Nova York, i que Speranza Scappucci ho serà de la Scala de Milà. Les tres dones han fet una carrera brillant, però fins ara silenciosa, com la de tantes altres directores d’orquestra, eclipsades per les batutes masculines de l’star-system musical que han fet seu el podi de manera exclusiva.

La lituana Mirga –així és com vol ser coneguda– (Vilnius, 1986), ha estat assistent de Gustavo Dudamel a la Filharmònica de Los Angeles i directora associada d’aquella orquestra. Actualment és la titular de la Simfònica de la Ciutat de Birmingham i acaba de treure un disc amb composicions de Mieczyslaw Weinberg rebut amb grans elogis, essent la primera dona directora que signa un contracte en exclusiva per a la Deutsche Gramophon.

Canellakis (Nova York, 1982) va fer el seu debut europeu el 2015 amb l’Orquestra de Cambra d’Europa en substitució del gran Nikolaus Harnoncourt. És directora convidada de l’Orquestra Simfònica de la Ràdio de Berlín i ha estat escollida per ser la directora principal de la Filharmònica de la Ràdio Holandesa. Scapucci (Roma, 1973), va ser assistent de Riccardo Muti durant vuit anys al Festival de Salzburg. Ara ha passat de ser directora principal de l’Òpera de Lieja a directora musical d’aquell teatre való. L’any passat va deixar un gran record al Liceu dirigint una versió de concert d’Attila, de Verdi. Ha dirigit a la Òpera de Viena i a la de Zurich, entre altres teatres, i aquest any ha triomfat a Washington amb Tosca.

Les carreres de Mirga Grazinye-Tyla o Speranza Scappucci apunten cap a la direcció de grans formacions musicals.

Confirmarà la realitat d’aquí a 10 anys aquella predicció? La directora catalana Helena Bayo (Badalona, 1970) ho veu clar. «Esperem que fins i tot abans», afirma a política&prosa. Veu que, «la nova situació és imparable en totes les àrees. La situació de les dones de les noves generacions ja és una altra. Hem evolucionat des de tots els punts de vista, políticament, socialment… Ens hem incorporat més tard i clar, es requereix un cert temps per anar consolidant habilitats, coneixement, experiència, llocs de direcció… Però arribarà aviat. Sempre que no es produeixi una regressió!».

Als anys 90 del segle passat ja hi va haver un primer assalt al podi per part de dones directores, que no es va consolidar. Els noms de Jane Glover, Iona Brown o Sian Edwards aviat van desaparèixer de la direcció d’orquestres importants fastiguejades pel menyspreu i la intolerància dels músics als quals ja els costava admetre dones instrumentistes. Al tombant del segle almenys dues directores van aconseguir fer valdre el seu paper dirigint formacions simfòniques i operístiques, però fins fa ben poc eren una rara avis. Es tracta de l’australiana Simone Young, que va ser assistent de Daniel Barenboim, i la nord-americana Marin Alsop. Ara sí que sembla difícil que es pugui donar un pas enrere.

Helena Bayo va començar la seva carrera com a pianista especialitzada en acompanyament líric. L’any 2000 va ser directora convidada de la Banda Municipal de Barcelona. Però el que l’apassiona són les arts escèniques: «Això no vol dir que no m’interessi la simfònica i he fet molta música de cambra, però arriba un moment en què et vas enfocant cap a les teves passions i clar, el teatre per a mi, és una qüestió que em toca la pell». I el que sent més a prop és Giuseppe Verdi i Giacomo Puccini, el duo que, tot rient, la directora contrau en un sol nom, el de PucciVerdi. Ara està treballant en la seva tesi doctoral i el tema triat se centra en la direcció musical a Turandot, la darrera òpera de Puccini, que no ha dirigit encara, però que ha repertoriat i que al seu parer sintetitza la concepció teatral i musical del compositor.

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

 

Espectacles de gran format

La directora catalana es distingeix per haver dirigit espectacles de gran format, per exemple el 2006, una espectacular Aida procedent de Luxor amb l’Orquestra Simfònica de Sofia i el Cor de l’Arena de Verona al Bilbao Exhibition Center davant de 8.000 persones, o un Llac dels cignes per a l’English National Ballet al Royal Albert Hall de Londres amb capacitat per a 5.000 espectadors.

Dit això, no és el gran nombre d’espectadors el que l’espanta: «A vegades són els espais els que impressionen i a més tenen una dificultat afegida en el camp de la interpretació per raons acústiques, però a mi no em fa patir». Del seu pas per l’històric auditori londinenc recorda que aquell espai fa respecte pel que representa, pel que és i pel que ha estat: «A les funcions estàs tan concentrat en la música que ja no penses en res, però el primer dia quan vaig entrar i vaig veure aquell espai reconec que vaig pensar uff! Després, quan feia l’assistència de La fille du régiment al Liceu, pensava: ui, que coquetó, que petit!». I el teatre de la Rambla és un dels més grans d’Europa!

També es distingeix per haver estat pionera. Va ser el primer director espanyol, home o dona, a dirigir Giselle amb el Ballet Nacional de Cuba al Teatro Nacional de La Habana (2013), convidada per Alicia Alonso. I el gener d’aquest any va fer història dirigint l’òpera Don Quijote, de Jules Massenet, al teatre de l’òpera Süreyya d’Istanbul: «He tingut l’honor de ser la primera dona en dirigir a Turquia i clar, això m’enorgulleix. És un pas endavant. Em va emocionar molt. En acabar, abans de sortir a saludar, una senyora que treballava a l’equip de direcció escènica i que jo no havia vist abans em va agafar del braç i molt emocionada em va dir thank you. Se’m va posar la pell de gallina. Clar, no era una gran comunicació ni pel temps, ni pel moment, però jo vaig entendre perfectament què m’estava dient. Aquesta experiència per a mi ha estat magnífica».

 

El que val és la preparació

En les seves declaracions totes les dones directores coincideixen a dir que no hi ha diferència entre el que aporten els homes o les dones des del podi. Bayo comparteix aquesta opinió: «No crec que hi hagi una diferència. Es parla d’una sensibilitat diferent, però crec que és un tòpic. Com a professional aportes el teu valor independentment de si ets home o si ets dona. El que val és si ets una persona preparada, que treballa bé, si tens una qualitat o no. Això és el què marca la diferència, aquesta és la qüestió, al marge de si ets home o dona».

I, per afinitat amb el tipus de repertori, l’operístic, torna al cas de la que està considerada possible futura directora de la Scala d’aquí a pocs anys: «Scapucci és el que porta al seu darrere, el seu bagatge. Quin home hi ha que hagi fet el recorregut que ha fet ella? Estem valorant el seu treball, els seus mèrits artístics, la seva trajectòria».

Bayo, primera dona en dirigir a Turquia, considera un tòpic creure que hi ha una sensibilitat femenina per dirigir.

A més dels noms de directores ja esmentats al circuit internacional s’hi pot veure amb la batuta a la mà dones com Oksana Lyniv, Ariane Matiahk, Laurence Equilbey, Alondra de la Parra, Susanna Mälkki, Xian Zhang, JoAnn Falletta, Zoi Tsokanou o la sempre hiperactiva Barbara Hannigan, sense deixar de banda les joveníssimes Anja Bihlmaier, Katharina Wincor o Emilia Hoving. I aquí? Hi ha una colla de dones directores com són, a més de Bayo, Inma Shara, Mercedes Padilla, Sílvia Sanz, Isabel López Calzada, María Juana Martínez de la Hoz o Pilar Jurado que a més de directora és compositora, canta i ara dirigeix la SGAE. Però cap d’elles no està al capdavant d’una de les grans orquestres simfòniques que hi ha a Espanya. La que més s’hi acosta és Gloria Isabel Ramos, directora titular de l’Orquestra de Córdoba.

 

Paritat a l’Auditori

En ser nomenat director de l’Auditori de Barcelona fa cinc mesos, Robert Brufau va dir que d’aquí a cinc anys calia tenir un 50 % de dones directores convidades de l’OBC i no renunciava a imaginar un futur on l’orquestra tingués una directora titular. A Bayo li va agradar que es volgués donar aquest recolzament: «La discriminació positiva pot ser un mecanisme útil en un moment concret per equilibrar determinades situacions que s’han de compensar. És una eina que tenim, però no ha de ser una eina a perpetuïtat».

La directora catalana també és regidora del PSC a Badalona i sempre que pot s’emporta el seu fill que ara té 17 mesos.

Si arreu ja ha estat difícil que les dones arribin a pujar al podi amb la batuta a la mà, aquí hi ha encara més condicionants que van a la contra de tots, homes i dones: «Ens manca una xarxa que permeti consolidar el treball dels artistes, perquè, no ens enganyem, ara tenim un bon nivell educatiu, però és molt complicat que algú surti d’un conservatori i que directament vagi a dirigir a un auditori o un teatre de primer nivell. Manca tota l’estructura de petits auditoris, teatres, llocs on els professionals i els artistes puguin tenir aquestes oportunitats. Les grans estructures ja les tenim. Ara ens cal el camí per a que tothom, directors d’escena, tramoistes, tècnics de llum, no només els músics, tinguin la possibilitat de fer aquestes experiències».

A l’hora que una altra dona agafi la batuta hi ha una altra qüestió a tenir en consideració i és la conciliació de la vida familiar. Mirga, la directora lituana, ha renunciat a debutar al Covent Garden de Londres on havia de dirigir El cas Makropoulos, de Janacek, per dedicar més temps al seu fill. I Bayo, que a més es regidora del PSC a l’Ajuntament de Badalona, diu que tot compromís exigeix una dedicació i que del que es tracta és d’endreçar la vida. Sempre que pot s’emporta el seu fill que ara té 17 mesos. També se’l va emportar a Istanbul. Diu que en el cas d’un director home això no passaria.