Miquel Batllori sostenia en un substanciós article, «Vicens Vives entre Cataluña y España» (La Vanguardia, 27 de març del 1984), que seria «tan fàcil com anticrític triar frases i actituds que l’aproparien [a Vicens Vives] a una concepció espanyolista de la nostra història, com també detectar només escrits i fets que el col·loquessin en la línia del sòlit nacionalisme històric català».

Desenterro aquest judici perquè m’interessa tenir-lo en compte per a les línies que segueixen, i manllevo la referència a Vicens Vives perquè fins i tot l’indiscutible i gran historiador, que havia vertebrat des de la seva Aproximación a la historia de España (1952) la idea de la difícil articulació d’Espanya com una entitat política unitària, es va decantar en els últims anys de la seva vida (amb alguns somnis i vel·leïtats polítiques a la maleta) per una dicotomia molt adobada posteriorment per la historiografia del moment.

Subscriu-te per veure el contingut complet. Accedeix si ja ets subscriptor.
Subscriure