Miquel Batllori sostenia en un substanciós article, «Vicens Vives entre Cataluña y España» (La Vanguardia, 27 de març del 1984), que seria «tan fàcil com anticrític triar frases i actituds que l’aproparien [a Vicens Vives] a una concepció espanyolista de la nostra història, com també detectar només escrits i fets que el col·loquessin en la línia del sòlit nacionalisme històric català».

Desenterro aquest judici perquè m’interessa tenir-lo en compte per a les línies que segueixen, i manllevo la referència a Vicens Vives perquè fins i tot l’indiscutible i gran historiador, que havia vertebrat des de la seva Aproximación a la historia de España (1952) la idea de la difícil articulació d’Espanya com una entitat política unitària, es va decantar en els últims anys de la seva vida (amb alguns somnis i vel·leïtats polítiques a la maleta) per una dicotomia molt adobada posteriorment per la historiografia del moment.

Catalunya és un país industrial, modern, laic i europeu, enfront de Castella, que té una naturalesa agrària, catòlica, reaccionària i opressora. Dicotomia esquemàtica i falsa, ja que s’oblida tant de la Catalunya carlista com de l’Espanya de Don Francisco Giner i de la Institución Libre de Enseñanza, tant de la Catalunya de Torras i Bages com de l’Espanya d’Unamuno i Ortega y Gasset. De la Catalunya rural vuitcentista, lectora infatigable de les novel·les del catòlic i tradicionalista José María de Pereda, enfront de la Barcelona cosmopolita de finals del XIX que concedia a Pérez Galdós un valor singular de modernitat en la narrativa i en el teatre, com ho testifiquen les ressenyes crítiques de Joan Sardà i Josep Yxart, dos intel·lectuals i crítics literaris imprescindibles per a l’estudi de les lletres catalanes i també per a les obres de Pereda, Galdós, Clarín, Palacio Valdés o Pardo Bazán.

Espanya només té sentit, significat històric i dimensió europea des de la polifonia.

A l’hora de tractar les relacions entre Catalunya i Espanya convé ser molt exigent amb la cronologia per no distorsionar, sense voler o volent, els acords i els desacords, les harmonies i les diferències de les seves realitats històriques, polítiques, socials i culturals. Convé, en segon lloc, tenir tirada cap a una història de la cultura espanyola que traspassi els límits artificials, en reduir el seu camp exclusivament als cercles madrilenys, i alhora reconèixer l’especificitat de la cultura catalana, producte d’un país amb tots els requisits de nacionalitat històrica.

Així ho va reflectir a finals del 1898 el gran Rubén Darío, exercint de cronista a La Nación de Buenos Aires. Rubén havia salpat de La Plata el 8 de desembre, el 24 ja és a Barcelona i el 30 publica a La Nación la crònica «A Barcelona», recopilada posteriorment amb tota la resta en un llibre enlluernador, España contemporánea (París, 1901). Una de les seves impressions dominants és la següent: «L’ímpetu no roman solament en la propaganda regional, es va més enllà d’un desig contemporitzador d’autonomia, s’arriba fins al separatisme més clar i convençut. Allí ja ho sospitàvem una mica; però aquí això es toca i ens fereix els ulls amb la seva evidència».

Tinc el convenciment absolut que Espanya només té sentit, significat històric i dimensió europea (no crec en les essències, afirmo el valor de progrés que té la tradició entesa segons H. G. Gadamer, i m’interessa, com deia el mestre Lucien Febvre, comprendre i fer comprendre els fets, les actituds, les controvèrsies, les tensions… que nodreixen la història) des de la polifonia, des de la mateixitat de les diferències (alguna cosa semblant sostenien Joan Maragall i Miguel de Unamuno a començament del segle XX).

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

 

Maragall i Unamuno

Vull exposar amb laconisme una nota reveladora d’aquesta relació complexa. El gran poeta i crític barceloní Joan Maragall va deixar constància pública, per primera vegada, del seu interès per la jove generació castellana a propòsit del llibre de Martínez Ruiz El alma castellana (1900), que va arribar a les seves mans a principis d’estiu d’aquell any, gairebé al mateix temps que els Tres ensayos d’Unamuno. Cert que Maragall va llegir entusiasmat —«els he begut amb afany, i la meva ànima es dilatava i es concentrava al mateix temps», escriu a Unamuno l’1 de juny de 1900— els formidables primers assajos de consciència de Don Miguel, però no en va escriure res per al Diario de Barcelona.

En canvi, sí que ho va fer del llibre d’Azorín, que, segons que li confessa epistolarment el mateix dia en què apareix l’article (31 de juliol de 1900), «per a mi té la millor qualitat (i la més rara) que pot tenir un llibre: ser viu». Al marge vull anotar que l’article de Maragall posa en relleu com s’ha apropiat del text d’Azorín i com l’acte de lectura —la lectura d’un crític, en aquest cas— no pot ser anul·lat en el text mateix. Supòsits que convergeixen en el desig de trobar «qui sabés buscar altres [ànimes], ocultes ja fa segles pels espais de la Península Ibèrica, potser, combinant-les, els espanyols adquiriríem consciència d’un ànima nova que bona falta que ens fa».

La Barcelona cosmopolita de finals del XIX concedia a Pérez Galdós un valor singular de modernitat en la narrativa.

La sinceritat i la vitalitat són les dues qualitats que Maragall apreciarà uns mesos després en els treballs inicials d’Azorín i de Baroja: «La joven escuela castellana» (28 de febrer de 1901) atén els llibres següents: El alma castellana, Diario de un enfermo, Vidas sombrías i La casa de Aizgorri, obres de 1900-1901. Maragall col·locava els primers pressupòsits per a la invenció de la literatura espanyola del XX. Aquests són els motius:

El primer és contextual. Segons que va recordar interessadament Azorín en un dels seus millors llibres de memòries, Madrid (1941), Maragall, un mes abans de publicar l’article canònic al qual m’he referit, li va escriure una carta (22 de gener de 1901) que el mestre alacantí considerava «molt útil en l’estudi d’aquest grup d’escriptors de què he parlat». El grup no és altre que el que Azorín anomenava 98, primera baula de la literatura espanyola del segle XX.

El segon motiu emana de la carta, que avança el contingut de l’article. Maragall exposa al futur Azorín la seva convicció que la literatura espanyola de la segona meitat del XIX, amb escasses excepcions (Galdós, la més significativa), ha acabat separant l’art de la vida i perdent el sentit íntim de la llengua. Enfront d’aquesta literatura sorgeix el treball «viu» —estèticament i lingüísticament— d’Azorín, Baroja i Maeztu, l’esment del qual desapareix en l’article, malgrat l’interès que el periodista basc desperta en el poeta i crític català.

El tercer i últim motiu neix del text del mateix article, veritable preludi historicocrític de les lletres espanyoles del XX: Maragall reafirma i alhora matisa la seva tesi epistolar. En el camí cap a les novetats del 1901 assenyala les novel·les de Palacio Valdés, els contes de Clarín, els articles de Rafael Altamira i els assajos de Miguel de Unamuno. En vista de les referències de Maragall, crec que en aquestes invocacions va tenir un paper destacat el seu coneixement de l’obra crítica de Josep Soler i Miquel, el malaguanyat escriptor de les Borges Blanques que, després d’estudiar amb Don Francisco Giner a Madrid, va exercir de crític literari a La Publicidad i a La Vanguardia abans de suïcidar-se el 1897 i que el mateix Maragall recollís —expurgant-los— els seus millors escrits el 1898.

També crec que el poeta barceloní va tenir molt presents els suggestius compte-rendu de Rafael Altamira a la Revista Crítica de Historia y Literatura Española, Portuguesa e Hispanoamericana (1896-1901). Els joves que pugen —sosté el crític barceloní— accentuen la tendència dels indicadors anteriors. S’hi percep «un esforç de sinceritat», malgrat que encara s’obstinen a «crear-se una personalitat en contra de la retòrica dominant». Maragall caracteritza la nova escola castellana amb uns propòsits artístics que estan pautats —no en tinc cap dubte— per l’assaig «¡Adentro!», el text fonamental de Tres ensayos de Miguel de Unamuno.

 

Ulls penetrants i braços forts

L’article de Maragall comenta les obres de Martínez Ruiz, la narrativa de Baroja —crec també que el judici de Vidas sombrías està molt pautat per la ressenya que Unamuno havia publicat al diari barceloní Las Noticias (9 de maig de 1900) de la col·lecció de contes barojians— i el llibre de poemes Estrofas de Bernardo G. de Candamo, del qual segurament va pesar en la tria de Maragall el pròleg de Miguel de Unamuno, on definia els horitzons de l’art jove. El corol·lari de les impressions crítiques de Maragall, que tenen un aire unamunià, resulta ser la constatació de l’emergència d’una generació d’escriptors castellans, la primera del segle XX:

«Tot el que acabem d’indicar dels joves autors esmentats, i altres senyals que hem cregut descobrir en petits treballs solts de diaris i revistes, coincideixen a anunciar que la literatura castellana tendeix a sortir de l’estancament en què tants talents es van desaprofitar en part; que el moviment ha començat, i que entre els que l’impulsen hi ha ulls penetrants i braços forts. Ulls penetrants per veure el que passa al món i orientar-se en la llum; braços forts per subjectar l’ideal i conduir-lo pel camí propi, però aixecant-lo molt amunt perquè la llum el toqui de ple» («La joven escuela castellana», 28 de febrer de 1901).

Hem esbossat la importància de Soler i Miquel, i, sobretot, de Maragall en la invenció de les lletres espanyoles del Xx (també la té Ramón D. Perés). Hem esmentat el paper determinant de La Vanguardia o Las Noticias, però en aquella Barcelona moderna i dinàmica, la invenció de la literatura espanyola del XX va tenir a veure fonamentalment amb l’editor Manuel Henrich i Girona i amb l’intel·lectual Santiago Valentí Camp, que va oficiar de director literari avant la lettre de l’empresa editora Henrich y Cía.

 

Menys luxe i més barator

Ajudat per Alfredo Calderón, intel·lectual republicà de senyals d’identitat institucionalistes, Valentí Camp, nascut el 1875, deixeble de Giner i de Clarín, va posar en marxa la primera biblioteca d’Henrich del segle XX, la «Biblioteca de Ciencias Sociales». La biblioteca es va obrir amb el llibre de G. Sergi, La decadencia de las naciones latinas (1901), però pel que fa a l’assaigisme espanyol va oferir un títol únic, En torno al casticismo (1902) i un altre tom rellevant a les albors del XX, Psicología del pueblo español (1902) de Rafael Altamira.

Maragall perfila els trets de la nova escola castellana, endevinada per Josep Soler i Miquel o Ramón D. Perés.

La gran empresa d’Henrich i Valentí Camp va ser la segona biblioteca que van fundar: la «Biblioteca de novelistas del siglo XX», que va arribar fins i tot a crear un premi per obrir camí a nous narradors i tenia al seu darrere les excel·lents col·leccions de novel·les que «Arte y Letras», Cortezo i la mateixa editorial Henrich havien posat al mercat durant les dues últimes dècades del segle XIX. Hi van sortir a la llum Marta y María, La Regenta, Los pazos de Ulloa o La espuma, entre altres novel·les fonamentals del realisme. El nou projecte, emparat en les experiències anteriors, exigia noms nous i condicions editorials diferents («menys luxe i més barator», per exemple).

Deixant de banda curiositats editorials, com per exemple l’escassa extensió dels originals que enviaven els autors, la veritat és que en aquesta biblioteca van sortir a la llum el 1902, Amor y pedagogía de Unamuno, que la inaugura, i La voluntad de Martínez Ruiz, mentre que el 1903 es publiquen El mayorazgo de Labraz de Baroja i Reposo d’Altamira. Altres títols van acabar de conformar una col·lecció que va desaparèixer cinc anys després. La importància de l’empresa la van saber calibrar extraordinàriament bé tant Perés com Maragall.

Des de la seva secció «Hojeando libros» de La Vanguardia (27 de desembre de 1902), Perés es felicitava per la biblioteca d’Henrich i subratllava el desig de trencar els motlles vuitcentistes que atresoraven les novel·les publicades, amb un esment especial per a Unamuno i Martínez Ruiz. Maragall dedicava l’article del Diario de Barcelona del primer dia de l’any 1903 a la biblioteca i a les seves novel·les. També es congratulava de la idea editorial, però era més sever en el judici de les novel·les, tret d’Amor y pedagogía, a la qual ja havia dedicat un article esplèndid l’estiu de 1902.

Amb Unamuno com a capdavanter, les lletres espanyoles del XX s’inventen a Barcelona. Maragall perfila els trets de la nova escola castellana, endevinada per Soler i Miquel o Perés. Per les seves obres s’interessen diaris com La Vanguardia i altres de nova planta, com Las Noticias. Henrich i Valentí Camp hi posen la resta, aquest ventall de col·leccions en les quals donen a conèixer les novetats que portava el segle XX. Barcelona es començava a consagrar com la capital editorial de la literatura espanyola.