Als catorze anys Amos Klausner (Jerusalem, 19392018) va canviar el seu nom pel d’Amos Oz i va ingressar al quibuts Hulda on passaria la major part de la seva vida, es casaria i tindria fills. La seva mare s’havia suïcidat feia dos anys després d’una llarga depressió, el seu pare s’havia tornat a casar. El canvi de nom era més que un canvi de vida, era sobretot una ruptura amb el món familiar. En aquest acte matava el pare, un bibliotecari erudit, sionista revisionista i conservador, però trencava també amb el Jerusalem de la seva infància, la precarietat material i afectiva del barri d’al·luvió ple de jueus de l’Europa oriental on s’havia criat, el semisoterrani insalubre on havia vist la seva mare abandonar progressivament la vida. Llavors va experimentar una mena de «síndrome de Jerusalem» invertit. La «síndrome de Jerusalem» és una alteració psicològica que afecta alguns turistes de la ciutat que s’identifiquen amb figures bíbliques fins al punt de creure’s Moisès o Abraham. Amos, en canvi, fugia del fatalisme dels emigrants jueus i les seves disputes retòriques. Volia ser un home nou, situat al cor del nou Israel dels anys 50 que liderava Ben Gurion. Seria un quibutzí fort, bronzejat i callat, amb una vida a l’aire lliure, treballant al camp i deixant enrere una «història d’obscuritat».

 

Una història d’amor

Aquesta història, no obstant, era també una «història d’amor». Un amor que es transmetia pels llibres i en els llibres, i Amos, en el quibuts esdevindria professor de literatura i molt aviat escriptor. No podria per tant escapar d’ell mateix, la cultura i la política serien els dos carrils pels quals transitaria la seva vida, marcada per un compromís intel·lectual radical, sempre tan radical com el dia que va entrar a Hulda. La cultura, la transitaria explorant la seva judaïtat, no pas entotsolat sinó pendent del món en què s’inscrivia, i la política, inscrit el seu sionisme d’esquerres en una opció decidida per la pau. L’una era l’herència familiar. L’altra, l’aprenentatge entre aquells companys idealistes del quibuts.

L’element essencial de la identitat és la relació amb els altres, fins i tot la relació amb l’enemic.

El 30 de novembre del 1947, després que les Nacions Unides aprovessin la creació de l’Estat d’Israel, quan la festa al barri ja s’havia apagat, el seu pare es va ajeure al seu costat en el seu llit i va relatarli les vexacions i abusos que havia patit a Europa pel fet de ser jueu. I va concloure: «Segurament a tu també et molestaran aquests canalles al carrer o a l’escola. I et molestaran perquè encara pots ser alguna cosa que s’assembli a mi. Però des d’ara, des del moment que tinguem un estat, ningú no et molestarà només perquè ets jueu i perquè els jueus som d’aquesta manera o d’aquesta altra. Això no. Des d’aquesta nit això s’ha acabat per sempre». Llavors, Amos va tocar la cara del seu pare i es va adonar que estava plorant. Mai abans, ni després, no el va veure plorar. Més enllà de l’extermini, l’experiència permanent de l’exclusió i la persecució, de les petites i permanents humiliacions, conduïen a una conclusió que per a ell ha estat permanent: l’Estat d’Israel no és la plasmació d’un somni nacionalista, sinó l’únic lloc del món on un poble podia refugiar-se per sobreviure.

 

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

L’home és una península

Marcat per la consciència d’una identitat d’exclusió, humiliació i derrota, Amos Oz ha dedicat la vida a preguntar-se sobre la pròpia identitat i la identitat mateixa, teixint a través de l’experiència, de la guerra i la convivència amb el àrabs, una explicació i una posició plausibles sense renúncies. Ha dit que un home és una península, lligat per un extrem a la seva herència, la seva llengua, la seva tradició, però on l’altra part oberta al mar s’obre a l’experiència, a allò que és intemporal, al desig, a la por, als somnis, la soledat i la mort. Llavors, la identitat només té sentit quan «la porta de sortida està oberta de bat a bat» ja que l’element essencial de la identitat de cada individu i de cada grup humà és la relació amb els altres, fins i tot la relació amb el nostre enemic. A mesura que les relacions amb els altres es tornen més obertes, més temptadores, també la nostra identitat, inevitablement, queda afectada, es trasbalsa i es modifica.

Oz ens diu que el fanàtic sempre prefereix sentir que pensar.

Al llarg de la seva vida, Amos Oz ha adoptat una posició de recerca sobre la naturalesa de la seva judaïtat i el lloc d’aquesta en el món. Un dels seus darrers libres, Els jueus i les paraules, escrit, no pas per casualitat, amb la seva filla Fania Oz-Salzberger, intenta formular una resposta a aquesta recerca. En substància, per a Oz la judaïtat es caracteritza per ser una cultura de paraules, on les dissensions es resolen mitjançant la persuasió, i que atorga un lloc central a la compassió i la protecció dels més febles. Naturalment, es tracta d’una opció. Ell selecciona allò que vol conservar de la mateixa tradició per posarho en valor. Però des d’aquest punt de partida, allò que l’interessa és la «no indiferència» envers la identitat i els mòbils dels altres. Per a Amos Oz les diferències que construeixen una identitat no són, ni poden ser, una tanca que separi. La «diferència» només pot ser sense «indiferència», perquè és justament la diferència allò que obliga a conèixer i comprendre l’altre i commoure’s pels seus sentiments i aspiracions. Reconeixentlo com a igual precisament perquè és diferent.

 

Sionista d’esquerres

Marcat per la seva judaïtat, Amos Oz esdevindria un sionista d’esquerres en la tradició del laborisme israelià. Després de la guerra del 1973 de seguida va comprendre que no es tractava d’una victòria, sinó d’una derrota: l’ocupació dels territoris palestins condemnava el mateix projecte israelià. Calia treballar per la pau en el marc de dos estats que es reconeguessin l’un a l’altre. Oz es va convertir llavors en un dels fundadors i activista de Pau ara. Aquesta posició va tenir certs èxits en els anys successius: els acords amb l’Egipte de Sadat per al retorn del Sinaí i, més endavant, els acords RabinArafat. Els de Camp David anaven també en aquesta direcció. Una gran esperança semblava dibuixarse, tot i que s’ha anat esvaint.

Les coses a l’Orient Mitjà han canviat de direcció. Sadat i Rabin foren assassinats pels fanàtics del seu bàndol i això va obrir per a Oz un nou camp d’elaboració i d’interrogació sobre l’ànima humana. Dues preocupacions l’han ocupat en els darrers anys: el fanatisme –que s’estenia en les societats musulmanes, però també dins d’Israel i en les societats occcidentals–, i la naturalesa de la traïció. Sobre aquest segon tema versa Judes, la darrera de les seves novel·les, que planteja l’ambigüitat de la traïció i la fidelitat. Tracta de com la darrera, en certes circumstàncies, pot esdevenir fanatisme, mentre que la traïció, com a acte de consciència, de lucidesa, pot salvar un poble en esdevenir un compromís radical per salvaguardar interessos superiors. Referint-se a les moltes derrotes que marquen d’una manera definidora la història dels jueus escriu: «La causa de la destrucció del Temple no va ser un “odi sense fonament”. Les antigues destruccions van ser l’obra de fanàtics que van perdre el sentit de la mesura i el sentit de la realitat arrossegant el poble d’Israel a un xoc frontal i letal amb unes forces molt més poderoses».

La combinació de la curiositat, l’acceptació de la diferència i l’humor, és una fórmula imbatible per a una convivència humana.

És necessari i útil comprendre la naturalesa del fanatisme, i en aquest sentit Oz ens diu que el fanàtic «és algú que gairebé sempre tendeix a revolcarse per plaer en una mena de sentimentalisme agredolç, compost d’una ira ardent i una autocomplaença enganxifosa. Sempre prefereix sentir que pensar». I ens adverteix que «enfrontar-nos al fanatisme no significa eliminar tots els fanàtics, sinó, tal vegada, tractar preventivament el petit fanàtic que portem dins molts de nosaltres en major o menor mesura». Com ferho? En primer lloc deixant crèixer la curiositat que ens acosta a la vida i als altres, com el nen jueu d’Una pantera en el soterrani que, en plena ocupació, es fa amic d’un soldat britànic bondadós i divertit a pesar de la censura dels seus companys i amics.

La combinació de la curiositat per allò que no coneixem, l’acceptació de la diferència i l’humor, sembla una fórmula imbatible per a una convivència realment humana. Amos Oz explica que la seva àvia, referintse a l’enorme sofriment, persecucions i pogroms que ha provocat la convivència entre cristians i jueus a causa de la discrepància sobre si el messies ja ha vingut, com sostenen els cristians, o encara ha d’arribar, com sostenen els jueus, considerava raonable resoldre-la esperant. «Si el messies arriba un dia i diu: “Fa molt que no ens veiem, m’alegro molt de tornar-vos a veure”, els jueus hauran de reconèixer l’error. Però si, en l’arribar el messies diu “Encantat de conèixer-vos”, els cristians hauran de disculparse amb el jueus». I l’àvia conclou: «Fins que arribi el messies, per què no podem senzillament viure i deixar viure els altres?».