Una de les principals conseqüències del procés independentista és la radical transformació del sistema de partits i dels partits del sistema polític català. D’una banda perquè els habituals patrons de cooperació i de competició existents entre els partits s’han vist alterats i han modificat l’estructura de la competència. De l’altra perquè dels partits que el 1980 van obtenir representació al Parlament de Catalunya, com a tal, només en sobreviu Esquerra Republicana de Catalunya. La resta, o ha desaparegut o ha experimentat mutacions. A més, han aparegut noves formacions i algunes de les velles han patit escissions que han donat lloc a nous partits. Però malgrat la magnitud dels canvis recents ens trobem encara lluny de tenir un nou format de sistema de partits consolidat i una oferta política estabilitzada. Més aviat sembla que s’hagi instal·lat un aire de provisionalitat i de permanent transformació, on diversos actors, entre ells les diferents opcions que aspiren a recollir el testimoni del catalanisme moderat, malden per fer-se un lloc en el cada vegada més fragmentat espai polític català.

Sembla que s’hagi instal·lat un aire de provisionalitat i de permanent transformació, on diversos actors, entre ells les diferents opcions que aspiren a recollir el testimoni del catalanisme moderat, malden per fer-se un lloc en el cada vegada més fragmentat espai polític català.

Després que les primeres eleccions democràtiques celebrades l’any 1977 clarifiquessin el pes de les diferents opcions, l’oferta política a Catalunya va romandre força estable fins el 2012.

A l’espai d’esquerres es constituí un gran partit socialdemòcrata, el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) sorgit de la confluència de dos partits socialistes d’obediència catalana (el PSC Congrés i el PSC Reagrupament) i de la Federació Catalana del Partido Socialista Obrero Español (PSOE). A la seva esquerra se situava l’històric partit comunista català fundat a les portes de la guerra civil, el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), que despès d’una crisis interna acabà trencant-se amb l’escissió del Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC), per acabar confluint tots dos en la fundació d’Iniciativa per Catalunya (IC). I també en aquest àmbit, encara que ocupant una posició molt minoritària, s’hi trobava ERC, la històrica formació que havia governat Catalunya durant el període republicà dels presidents Macià i Companys.

Barcelona. 28 de març de 2018. Miquel Iceta (PSC) i Ernest Maragall (ERC) a una sessió del Parlament. © Jordi Boixareu via ZUMA Wire.

Al centredreta hi va haver un efímer predomini de la Unión de Centro Democrático (UCD), el partit de la transició impulsat per Adolfo Suárez que ben aviat va desaparèixer deixant tot el terreny per a Convergència i Unió (CiU), la coalició nacionalista formada per la Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) de Jordi Pujol i el veterà partit demòcratacristià Unió Democràtica de Catalunya (UDC), constituït el 1931.

A la dreta, diverses coalicions entorn d’Alianza Popular (AP) van tenir un èxit molt limitat, fins al punt de no obtenir els populars representació al Parlament de Catalunya fins el 1984. Des d’aleshores, un cop desapareguda la UCD, que va ser substituïda fugaçment pel Centro Democrático y Social impulsat del propi Suárez i més endavant liderat per Antoni Fernández Teixidó, cap nou partit no va accedir al Parlament fins a l’aparició de Ciutadans (C’s) el 2006.

Des de la transició, la competència política a Catalunya s’ha articulat a l’entorn de dues grans fractures, la clivella esquerra-dreta i la fractura nacional. Les fractures no han estat mai juxtaposades ni s’han acumulat sinó que s’han entrecreuat. Els partits estan posicionats en cadascuna d’elles sense que la posició que s’adopta en una de les fractures predetermini la seva posició en l’altra clivella, de manera que es dibuixa un mapa de competència política bidimensional.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

Des de la transició, la competència política a Catalunya s’ha articulat a l’entorn de dues grans fractures, la clivella esquerra-dreta i la fractura nacional.

La major part dels electors catalans se situaven en posicions centrals, raó per la qual el sentit de la competència era de tipus centrípet i el pes de les dues fractures a l’hora de decantar el vot estava bastant equilibrat, encara que hi havia variacions en funció del tipus d’elecció. Així, en les eleccions generals acostumava a predominar la fractura esquerra-dreta mentre que a les eleccions autonòmiques adquiria major pes la fractura nacional. Això, juntament amb el vot dual (votar partits diferents en funció del tipus d’elecció) i l‘abstenció diferencial (abstenir-se en funció del tipus de contesa), els dos grans trets distintius del comportament electoral dels catalans, ajudava a explicar perquè el PSC sempre guanyava les eleccions generals mentre que CiU s’imposava sempre a les eleccions autonòmiques.

D’encà l’inici del procés sobiranista el 2012, aquesta dinàmica de la competència es va començar a alterar, encara que alguns anys abans ja s’havien començat a manifestar els primers símptomes de canvi. L’aparició de les Candidatures d’Unitat Popular (CUP) en l’àmbit municipal, el naixement de C’s, l’escissió d’ERC que va donar lloc a Reagrupament i l’arribada al Parlament de Solidaritat Catalana per la Independència a les eleccions de 2010 donaven mostres de l’efervescència de la fractura nacional. A partir d’aleshores, notablement a partir de 2012, no només es va passar a un predomini d’aquesta clivella en tot tipus d’eleccions sinó que a diferència del que havia succeït abans, tant les posicions dels electors com dels partits van tendir a polaritzar-se i a alterar el sentit de la competència, que va esdevenir de tipus centrífug.

Aquesta circumstància ha tensat quasi tots els partits de matriu catalanista, que pel que fa a la qüestió nacional tenien una composició interna i també un electorat molt plurals. A tots menys als que directament i de manera sorprenentment unànime han abraçat l’independentisme, com l’antiga CDC ara reconvertida en Partit Demòcrata Europeu Català (PDeCAT). Aquestes tensions expliquen les escissions del PSC convenientment atiades des de l’independentisme, el trencament de CiU i el de la pròpia UDC, així com l’inevitable contorsionisme d’Iniciativa per Catalunya Verds (ICV) per tractar d’evitar el trencament, primer, i més endavant dels Comuns i de Podem.

Aquesta circumstància ha tensat quasi tots els partits de matriu catalanista, que pel que fa a la qüestió nacional tenien una composició interna i també un electorat molt plurals. A tots menys als que directament i de manera sorprenentment unànime han abraçat l’independentisme, com l’antiga CDC ara reconvertida en PDeCAT.

L’espai majoritari que fins ara representaven les dues formacions centrals del sistema, CiU i PSC, va empetitir com demostra el seu retrocés electoral: els socialistes molt minvats convertits en la quarta força política al Parlament i una UDC, que es reclamava directament hereva de la CiU clàssica, desapareguda en esdevenir extraparlamentària.

Les evidències efectivament suggereixen que el mapa de distribució de l’electorat català ha tendit a buidar-se pel centre. És a dir, que no hi hauria una demanda gaire elevada d’aquest producte polític per part dels electors. Ara bé, paradoxalment aquesta situació és compatible amb el fet que més del 70 % dels ciutadans consideren que l’actual crisi política a Catalunya s’hauria de resoldre de forma negociada. Segons el 40 % dels catalans, aquesta negociació hauria de ser bilateral i l’hauria de dur a terme el Govern central amb els independentistes, mentre que el 37 % considera que hauria de ser precedida d’un acord a Catalunya que inclogui independentistes i no independentistes. Les dades procedents d’una enquesta recent de La Vanguardia també assenyalen que les sortides preferides pels catalans serien, en primer lloc, la millora del sistema de finançament (67,9 %) i, en segon terme, la reforma de la Constitució. A més distància se situa la preferència per un referèndum d’autodeterminació, desitjat pel 57,5 %, una xifra que queda molt lluny del tantes vegades esgrimit 80 %. Així doncs, malgrat que l’electorat estigui aparentment polaritzat des del punt de vista de les clivelles clàssiques, quan es plantegen polítiques concretes són molts més els que aposten per solucions consensuals i defugen les divisives.

A més distància se situa la preferència per un referèndum d’autodeterminació, desitjat pel 57,5 %, una xifra que queda molt lluny del tantes vegades esgrimit 80 %.

Per això, si només tinguéssim en compte la demanda d’acord amb els clàssics paràmetres de la competència partidista basats en el posicionament dels electors en els eixos, ignorant altres variables, i si obviéssim la capacitat dels partits i dels líders per modular preferències i per situar les qüestions en l’agenda política, hauríem de concloure que qualsevol iniciativa per bastir grans acords estaria destinada al fracàs.

Però si acceptem que els líders, els partits i les organitzacions de la societat civil han estat determinants per influir en la polarització de l’electorat des del 2012, i que les polítiques concretes compten, no es pot renunciar a situar a l’agenda les solucions de tercera via atès que aquestes són les que compten amb els suports més amplis. Justament el que pretenen les múltiples iniciatives en aquest sentit que estan veient la llum darrerament impulsades per diferents nuclis que estan convençuts que només des de la centralitat es pot recosir la societat i tendir ponts a banda i banda. La recerca del pacte, el rebuig a l’immobilisme i a les solucions unilaterals i la ferma voluntat de no renunciar a la millor herència del catalanisme, l’autogovern, la voluntat d’influència en les diferents arenes polítiques i l’europeisme, que lluny d’estar exhaurits segueixen essent plenament vàlids, són els elements que tenen en comú les diverses accions que de manera simultània s’han posat en marxa darrerament.

A la societat civil trobem Federalistes d’Esquerres, una de les associacions més veteranes, Portes Obertes del Catalanisme, el Col·lectiu Treva i Pau, i el grup Pròleg. Totes aquestes iniciatives aposten per fer forat en la Catalunya polaritzada i, amb diferents sensibilitats i matisos, mantenir allò de bo que va aportar el catalanisme: vocació de pacte, progrés, autogovern, identitat i europeisme. També d’altres com el Cercle d’Economia o l’Espai de Debat, malgrat que tenen objectius socials més amplis, tracten de contribuir des de la pluralitat a enriquir el debat i a promoure la cultura del pacte.

A la societat civil trobem Federalistes d’Esquerres, Portes Obertes del Catalanisme, el Col·lectiu Treva i Pau, i el grup Pròleg, que aposten per fer forat en la Catalunya polaritzada i, amb diferents sensibilitats i matisos, mantenir allò de bo que va aportar el catalanisme: vocació de pacte, progrés, autogovern, identitat i europeisme.

En l’espai pròpiament partidista trobem d’una banda les formacions catalanistes clàssiques de l’esquerra com el PSC i els Comuns, amb molt pes a les institucions. Els socialistes, en línia amb el document de Granada, aposten per una reforma de la Constitució, al igual que els Comuns que, a més, també són partidaris d’un referèndum d’autodeterminació acordat. I de l’altra banda, les formacions sorgides de l’extinta CiU. En primer lloc Units per Avançar, amb Ramon Espadaler com a cara visible. Aquest partit acaba de fer pública una proposta de bases per a un pacte d’estat Catalunya-Espanya que, partint de la idea de la mutació constitucional, aposta per blindar el reconeixement de Catalunya i per aprofundir en la línia federal. De l’altra, Lliures, que de la mà del veterà Antoni Fernández Teixidó i de Roger Muntanyola pretén esdevenir el referent del catalanisme liberal però que encara no ha decidit presentar-se a cap contesa electoral. Hi trobem fins i tot Convergents, que liderada per Germà Gordó es reclama, des del sobiranisme, la formació continuadora de CDC. La incògnita en aquest espai és si Santi Vila, una vegada clarificat el seu panorama judicial i havent renunciat a la seva militància al PDeCAT, s’atrevirà a donar el pas i a liderar alguna iniciativa.

Tots aquests projectes, en especial els polítics, han d’evitar caure en la nostàlgia ja que res no serà com abans. Cal recuperar el prestigi, mirar d’eixamplar l’espai del catalanisme i actualitzar-ne el pensament, sí, però també cal assumir que la situació prèvia al 2012 no tornarà. La polarització ha anat acompanyada d’un notable increment de la fragmentació, de forma que cap partit podrà aspirar en el futur a ser tan majoritari com ho van ser CiU i el PSC en el passat. Tots s’hauran d’acontentar amb una porció molt més petita de l’electorat i tots es veuran empesos a pactar.

Cal recuperar el prestigi, mirar d’eixamplar l’espai del catalanisme i actualitzar-ne el pensament, sí, però també cal assumir que la situació prèvia al 2012 no tornarà.

El que convindria que avaluessin les forces catalanistes, sobretot les de centre, és si resulta convenient a efectes pràctics tanta dispersió com la que hi ha en l’actualitat. Si el que volen és tenir pes a les institucions i obrir una bisectriu suficientment gran com per posar fi a la política de blocs caldrà cercar sinergies, cooperar i, amb molta generositat, defugir protagonismes personals i abordar quelcom fonamental en la política contemporània com és la qüestió del lideratge. Altrament, corren el risc de malmetre esforços, de caure en la irrellevància i de generar molta frustració. De segur que en són ben conscients.