window.dataLayer = window.dataLayer || []; function gtag(){dataLayer.push(arguments);} gtag('js', new Date()); gtag('config', 'UA-123062154-1');
Benvinguts a política&prosa |
Núm. 0

Notícies

Aniversaris i temptació sentimental

Astrid Barrio
Astrid Barrio
| 20 set. 2018
Barcelona, 20 de setembre de 2017. Manifestació davant del Departament d’Economia de la Generalitat de Catalunya. © Quique García. EFE.

Avui es commemora el primer aniversari dels fets del 20 de setembre. En aquella data el jutjat d’instrucció número 13 va ordenar el registre de diverses dependències de la Generalitat, entre elles la Conselleria d’Economia, i va detenir diversos alts càrrecs per a ser interrogats. S’investigava, a resultes de les afirmacions fetes per l’ex-jutge Vidal en diversos actes públics, els preparatius que estava duent a terme l’administració catalana per fer el referèndum de l’1 d’octubre i per encarar la transició nacional. I, en paral·lel, tot aprofitant l’enrenou, un dispositiu policial es va presentar a la seu de la CUP amb la intenció de registrar-la però, en aquest cas, i a diferència dels casos anteriors, sense cap ordre judicial.

Aquestes actuacions van ser interpretades com una ofensa per part del govern de Catalunya, de la majoria parlamentària que li donava suport, de les organitzacions sobiranistes i d’alguns sectors dels Comuns. Es va arribar a afirmar que, ordenant els registres, s’havien traspassat totes les línies vermelles i que s’havia intervingut de facto l’autonomia catalana. D’acord amb aquesta lectura es van fer crides a la mobilització per defensar les institucions catalanes, la més rellevant de totes -per les nefastes conseqüències que va tenir- va ser la de Jordi Sanchez que en un tuit afirmava: «Ha arribat el moment. Resistim pacíficament. Sortim a defensar des de la no-violència les nostres institucions. Rbla. Catalunya-Gran Via». Aquesta crida àmpliament difosa va comptar amb la complicitat de milers de ciutadans que l’endemà es van aplegar a les portes de la Conselleria d’Economia per protestar pels registres. En la major part dels casos aquesta protesta, curosament filmada per la productora de Jaume Roures i convenientment difosa als mitjans públics catalans, es va dur a terme pacíficament. La major part, perquè encara que privadament es va organitzar un servei d’ordre per evitar els aldarulls i que van ser contínues les crides a la calma per part els dirigents independentistes empresonats Jordi Sanchez i Jordi Cuixart, no es va evitar la destrossa de tres cotxes policials i la sensació d’intimidació a la comitiva judicial que va acabar sortit pel terrat.

Però el fet que les protestes fossin majoritàriament pacífiques i que òbviament estiguessin emparades en la llibertat d’expressió no amaga la circumstància de què el seu origen és una investigació judicial, no un fet jutjat. En un estat de dret es pot protestar per tot, faltaria més, però també és propi d’aquest tipus d’estat que tots els ciutadans i tots els poders públics estiguin sotmesos a la mateixa llei i la respectin, sense cap excepció. Per aquesta raó protestar invocant la democràcia perquè s’aplica l’estat de dret és del tot incongruent. Ara bé, arribats a aquest punt convé distingir molt bé els fets. Els registres a les dependències de l’administració estaven emparats en una investigació judicial mentre que l’intent de registre a la CUP no venia avalat per cap ordre judicial. Un fet no tan sols inadmissible sinó també igualment incongruent en el marc d’un estat de dret i que per tant mereix una explicació.

Un any després, el que va succeir aquell dia, els dies anteriors i els dies posteriors ha de ser motiu de reflexió general. Es van tensar les costures de l’estat de dret quan un govern democràtic, amb l’aval d’una majoria parlamentària però no social, va aprovar, malgrat els advertiments dels lletrats del propi parlament i del Consell de Garanties Estatutàries, unes lleis que desafiaven l’ordre estatutari i constitucional, i que posteriorment van ser declarades inconstitucionals. Es van tensar les costures de l’estat de dret quan es va instar a la mobilització social en senyal de protesta per una investigació judicial. Es van tensar les costures amb la celebració d’un referèndum il·legal que va tenir una desproporcionada resposta policial. I es va tensar l’estat de dret quan es va proclamar la independència. De resultes hi ha líders polítics a la presó i a l’estranger i malgrat les diferències substancials entre les dues situacions cap d’ells pot fer la seva vida amb normalitat. Tots ells estan acusats de delictes molt greus, de manera infundada segons molts juristes, i en cas de ser condemnats poden haver de passar força més anys a l’estranger o a la presó. Són massa anomalies que han provocat i segueixen provocant molt patiment, de molts sectors de la societat; que ningú no vulgui patrimonialitzar el dolor. Per començar a tancar ferides, les de tots, convé no deixar-se guiar pel sentimentalisme i que sigui només el record de l’èpica viscuda i la situació dels presos i dels polítics a l’exili el que marqui el curs de les accions. Sobretot ara que comença una tongada de commemoracions.

Per |2018-10-01T13:23:51+00:00dijous, 20 de setembre de 2018|Notícies|

Sobre l'Autor/a:

Astrid Barrio
Professora de Ciència Política de la Universitat de València i analista d’Agenda Pública. (@AstridBarrio)
Aquest web utilitza cookies pròpies i de tercers, amb fins tècnics, de personalització de la navegació de l'usuari i d'anàlisi del trànsit de la web. Per a més informació sobre que són les galetes, quines utilitzem i la manera de canviar la seva configuració, pot accedir a la nostra Política de cookies mitjançant aquest enllaç o el que apareix al peu de pàgina. Hi estic d'acord