Ha hagut de ser una contingència vital, una qüestió de vida i mort com la pandèmia del coronavirus, la que ens ha fet adonar-nos que havíem d’afrontar una situació que depassava les fronteres polítiques i administratives habituals i que obligava a un salt d’escala per coordinar respostes urgents i eficaces. Lluny de la quimera de l’autosuficiència hem pogut constatar que som cada vegada més interdependents.

De cop i volta, s’han tornat a posar en circulació els conceptes de cooperació i solidaritat. Amb presses els hi hem hagut de treure la pols acumulada en els frontispicis de les declaracions solemnes, per conjugar-los de nou i incorporar-los al discurs d’un nou sentit comú.

Però el problema és que quan hem volgut baixar aquestes grans paraules a la realitat de les polítiques concretes, ens hem adonat que o bé no disposàvem dels instruments adequats, o bé que els teníem i s’havien oxidat pel desús. De manera que ens trobem mal armats per fer front amb eficàcia a un problema que desborda els nostres petits marcs de referència.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.