El ciutadà té dret a no patir: és un dels fonaments primigenis del tracte i del tractament que tothom espera davant dels problemes de salut que li puguin sobrevenir. Aquest objectiu passa davant de la lluita contra la malaltia quan s’està prop de la mort, quan la vida perd sentit per a qui l’hauria de suportar. Podríem dir que cap idea –cap repte científic, familiar, religiós o cultural– no hauria de provocar que ningú es veiés obligat a patir quan pogués evitar-ho. El moment en què la prioritat sigui la d’ajudar a morir en pau dependrà de cada situació, variable i sempre imprevisible, però també de cadascú. Cada persona és en part autora de la seva vida, modelant-la en allò que pot, i quan està malalt, o al final, no se n’hauria de veure expropiat. Hauria de poder-se acomiadar a la seva manera.

 

Drets actuals

És cert que gaudim de nous drets del malalt, dels «humans malalts», que ho faciliten. A casa nostra comptem amb el d’accedir a una bona atenció sense discriminació, el d’informació segons la necessitat que en tinguem, el de confidencialitat, el de rebutjar actuacions que no acceptem o el d’anticipar demandes i límits. Són drets que no decauen ni en la malaltia: el malalt té dret llavors a ser ajudat fraternalment a poder exercir-los a la seva manera, a apropiar-se malgrat tot de la vida que li queda, fins allà on pugui i ell vulgui. El debat sobre l’eutanàsia s’inscriu en aquest context d’apoderament progressiu dels ciutadans d’aquest tipus de decisions. Parteix de la base que la mort no sempre és el pitjor dels mals i que hi ha situacions més temudes, moltes degudes a la malaltia en si, però d’altres que provenen d’actuacions o d’abstencions que triem.

No s’ha de pensar però que qualsevol final de vida tractada amb una forta intervenció mèdica sigui eutanàsia. Seria un error intel·lectual, moral i també legal. Convé distingir allò que és mitigar el sofriment i evitar les mesures que el perllonguen, d’allò que seria provocar directament la mort quan aquesta encara tardaria a venir. Ara només es considera «eutanàsia» aquest darrer acte que provoca la mort d’una persona malalta i que pateix de forma activa, directa, ràpida i a petició seva.

Hi ha situacions clíniques llastimoses que aboquen a una vida que es pot considerar profundament humiliant.

Això vol dir que ja no parlem ni d’eutanàsia «passiva» ni «indirecta». Són adjectius obsolets des de l’assumpció dels nous drets dels malalts i dels deures que se’n deriven. Per exemple, si l’analgèsia o la sedació, amb què s’eviten els símptomes molestos, avança la mort (fet difícil d’assegurar) es considera un efecte secundari com en d’altres actuacions mèdiques amb beneficis i riscos. No en direm «eutanàsia indirecta», sinó tractament correcte («eutractament»?) per controlar allò que pertorbava el procés d’una mort que ja venia.

De la mateixa manera, hem de procurar que les nostres actuacions no acabin sent contràries a l’interès del pacient, imposant-li per exemple allò que no vol, o bé continuant aquelles mesures que, ben indicades contra la malaltia quan aquest objectiu era explicable, ara ja són un obstacle absurd per a morir bé. Evitar aquesta futilitat és també un deure peremptori i no cap «eutanàsia passiva»: pretén simplement que la mort que està venint li arribi de la millor manera possible.

Tothom ha de poder ser atès amb aquestes mesures pal·liatives i personalitzades per acomiadar-se de la vida convenientment. Tothom en té el dret.

 

Una possibilitat més

Malgrat això, algú demana una ajuda més: la de poder acabar directament sense haver d’esperar que el seu final s’anunciï a curt termini en l’horitzó quan creu que la vida ja li és insuportable i el seu futur li és una amenaça temible. La demanda seria legítima. Com deia una combativa malalta d’ELA, saber que es té aquesta possibilitat tranquil·litza molt i en el seu cas li permetia entre tant gaudir millor de la vida. És una valoració molt personal, en la qual hi poden comptar, a part de factors de predicció objectiva, altres de més simbòlics, d’imatge personal, fins i tot estètica, que poden pesar molt. Però és evident que hi ha situacions clíniques llastimoses que alguna persona creu que l’aboquen a una vida que considera profundament humiliant. Aleshores, poder comptar amb una porta oberta es pot sentir com una esperança amable i alliberadora, es traspassi després o no.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

D’altra banda, no s’imposaria a ningú. La despenalització d’aquesta opció tan radical permetria a qui pensa que no és bona per a ell, que no l’acceptés; mentre que el càstig actual impedeix que se’n beneficiï qui la necessitaria. És una asimetria injusta que s’hauria de tenir en compte a l’hora de legislar per a tothom. A més, hi ha experiències en marxa prou sòlides i variades com per saber que la despenalització no porta a abusar d’aquelles persones vulnerables que no ho volen, com es temia o s’esgrimeix a vegades, i en canvi dóna més seguretat als professionals que decideixen fer costat als seus malalts en aquelles circumstàncies. Es tracta d’imaginar i consensuar formes permeses clares i estrictes i un seguiment seriós i transparent.

Després d’àmplia deliberació, el Comitè de Bioètica de Catalunya va aprovar el 2006 un «Informe sobre l’eutanàsia i ajuda al suïcidi», en què l’analitzava raonadament i proposava uns requisits garantistes per poder despenalitzar dos supòsits «eutanàsics», diferenciats segons qui sigui l’actor que el porti a terme: quan és la mateixa persona, es parla de suïcidi mèdicament assistit; i si és el professional qui ho fa a petició del pacient, d’eutanàsia pròpiament dita.

Algun país ha preferit limitar-se a aquest primer, entenent que assegura l’autonomia personal més indiscutiblement. Però tant per un o altre cas, l’informe recomana considerar: si la persona malalta es trobava en una situació clínica irreversible i de patiment, si era segur que la seva demanda ha estat prou lúcida i reiterada, si el professional l’ha acceptada després d’una deliberació i d’una anàlisi acurades i contrastades amb un altre consultor; i si, finalment, tot ha quedat ben documentat com per suportar la vigilància social sobre la pertinença i la qualitat del procés que s’ha seguit. Respectats aquests requisits, creu que podria no penalitzar-se l’ajuda mèdica i familiar per ajudar a consumar una decisió que, tot i ser dramàtica, s’ha triat voluntàriament per no patir malgrat haver rebut altres propostes de bona atenció.

 

La fidelitat a la pròpia vida

Alguns contraris a la despenalització accepten que en tal o qual cas concret sí que s’ha tractat d’un acte de fraternitat que no s’hauria de castigar. I és que apel·lar i voler imposar un sentit absolut de la sacralitat de la vida, fins i tot quan aquesta només oferiria sofriment, pot contradir la dignitat d’aquella vida en concret, d’aquella que ha tingut un relat irrepetible i que s’ha edificat amb uns valors que, per a aquella pobra persona, sí que arriben a ser sagrats.

Almenys els altres els hauríem de respectar com a tals i considerar cruel qualsevol idea que portés a depreciar-los. L’exercici de respecte a l’autonomia personal inclou deixar que cadascú intenti realitzar el seu projecte vital sense que cap individu o institució interfereixi en aquest seu esforç mentre no danyi ningú més. Fins i tot caldrà ajudar-lo a construir-lo com voldria, o a reconstruir-lo en moments difícils.

És una ajuda que tot humà mereix i que comporta estalviar-li actuacions inútils, o que ell no admet, i tractar el seu patiment amb mesures específiques o amb la sedació si es fa necessària. Una ajuda que es podria ampliar un dia no castigant a qui no ha volgut abandonar el seu malalt o familiar, i ha preferit acompanyar-lo, malgrat que costi fer-ho, en aquest altre tipus de decisió final més dràstica.

Tothom ha de poder ser atès amb mesures pal·liatives personalitzades per acomiadar-se de la vida convenientment.

Tots esperem que el nostre entorn detecti i respecti quan caldrà ajudar-nos, no a no morir aquell cop, sinó precisament a fer-ho en pau i a la nostra manera. Tots voldríem que llavors es mirés amb una certa reverència allò que hi ha de més humà en nosaltres i es trobés el més convenient, el més hospitalari, el més emancipador possible. Recordem que l’actitud humanitària i civilitzada incorpora la intolerància a veure patir i sobretot una adaptació flexible i indulgent a aquell món específic que cadascú ha anat forjant al llarg dels treballs i dels dies que li ha tocat viure; un món que, al final, convé que pugui tancar-se el més personalitzadament possible.