Artur Mas i Gavarró es diu així des de fa només 18 anys, com ell mateix va confessar una vegada: «Em dic Artur des de l’any 2000, ja que sóc lliure per canviar el meu nom». Abans, a casa seva li deien Arturu, amb u, o sigui, Arturo però pronunciat a la catalana. Per bé que se l’ha qualificat de calvinista, ell es considera més luterà. Ha confessat que troba a faltar el silenci i que «l’amistat és l’antídot de la solitud». Es veu més atractiu que no pas guapo i reconeix que li costa menys confessar-se amb una dona que amb un home. Per això, en aquest recorregut per les seves paraules, algunes estan extretes de dues entrevistes signades per dones, i d’altres trobades seguint el rastre de llibres sobre la seva figura, discursos i declaracions de tot tipus durant la seva vida política.

Dos anys després de canviar de nom, Artur Mas deia que el «concepte d’independència» el veia «antiquat i una mica oxidat», en declaracions a Rafael de Ribot per al seu llibre Què pensa Artur Mas? (Dèria Editors, 2002). Setze anys més tard, transcorreguts ja sis anys de procés, admetia en una entrevista a RAC1 que «la declaració d’independència era purament simbòlica, però és que això ho sabia tothom». «La prova –afegia– (…) era que després d’una cosa tan important com una declaració d’independència, el Govern del país no s’havia reunit per prendre cap decisió». «Tots els actors que van anar al Parlament aquell 27 d’octubre i que hi van votar a favor sabien que allò no tenia recorregut real», opinava. I després, davant la insistència de Jordi Basté de si s’havia enganyat a la gent, explicava: «Moltes vegades, en el món de la política, un argument s’exagera o s’infla per intentar quedar el més ben posicionat possible davant d’una determinada opinió pública. Això és un engany o és una exageració? (…) Pot arribar a ser un engany» (21 de febrer del 2018).

 

El millor Estatut

Mas va anar evolucionant des de la defensa de l’estat plurinacional i l’Espanya nació de nacions a la reivindicació de la independència i de l’estat propi per a Catalunya. Quan encara governava Jordi Pujol i ell era conseller en cap, Mas deia en el llibre ja citat: «Jo aposto per l’Espanya plurinacional, que vol dir un estat organitzat sobre quatre nacions: Castella, amb tota la seva àrea d’influència, Galícia, Euskadi i Catalunya». Encara recents els conflictes bèl·lics que van esquarterar la Federació iugoslava, Mas opinava que «Espanya no és Iugoslàvia» i que «entre Catalunya i Espanya existeixen suficients llaços i història compartida per tenir molt present aquest bagatge comú, que es manifesta fins i tot en la composició demogràfica de Catalunya». A la mateixa època, amb Convergència i Unió (CiU) donant suport als Pressupostos Generals de l’Estat elaborats pel Govern de José María Aznar, Mas rebutjava la fórmula del concert basc per a Catalunya. «No és el model del concert el que m’interessa, sinó aconseguir els mateixos resultats», explicava.

El conseller d’Economia, Artur Mas, amb el president de la Generalitat, Jordi Pujol, moments abans d’iniciar el debat en el Parlament de Catalunya dels pressupostos del Govern català per a l’any 2000.
EFE/j.m/Albert Olive IMAGEN DIGITAL

CiU va perdre el poder al 2003 en formar-se el primer dels dos governs tripartits i Mas es va convertir en líder de l’oposició, malgrat que havia guanyat les eleccions. El mateix va passar el 2006 quan José Montilla va succeir Pasqual Maragall en la Presidència de la Generalitat. La travessia del desert en l’oposició no va provocar, com molts auguraven, la ruptura de CiU, però sí la seva radicalització, sobretot en la batalla desencadenada per elaborar el nou Estatut proposat per Maragall, encara que al final Mas va acabar retallant el text en una entrevista secreta amb José Luis Rodríguez Zapatero. Malgrat això i la passada de ribot al Congrés dels Diputats, el 20 de novembre del 2007, quan va presentar la Casa Gran del Catalanisme, Mas pensava que l’Estatut era «de llarg, el millor marc d’autogovern que ha tingut Catalunya des del decret de Nova Planta del 1716».

Arran del fracàs del segon tripartit, CiU –la federació nacionalista integrada per Convergència Democràtica de Catalunya i Unió Democràtica– va guanyar les eleccions del 2010 i Mas va ser escollit, al desembre d’aquell any, el 129è president de la Generalitat, un ordinal que li agrada esmentar, igual que al seu successor, Carles Puigdemont, però que no té cap continuïtat històrica que ho sustenti. En el seu discurs d’investidura, el 20 de desembre del 2010, Mas va recórrer als aires kennedians («No és el moment de mirar què fa el nostre veí pel país, sinó què podem fer cadascun de nosaltres per Catalunya»), va elogiar el catalanisme com «el principal factor de modernitat de la Catalunya contemporània», va reivindicar la independència només per a la cultura («Des del punt de vista cultural, podem i hem d’actuar com un país independent»), va esmentar «el dret a decidir dels catalans» que «enfonsa les seves arrels en les conviccions i les creences més genuïnament democràtiques» i va definir el que després es va conèixer com un govern business friendly: «Més lideratge i menys burocràcia, més austeritat i menys despesa inútil o supèrflua, més llibertat i menys dirigisme, més protecció i menys control».

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

 

L’austeritat i la confiança amb Rajoy

Malgrat que el Tribunal Constitucional havia tornat a retallar l’Estatut al juliol d’aquell any, Mas es va disposar a governar amb el suport del Partit Popular català dirigit per Alicia Sánchez-Camacho i es va erigir en el campió de l’austeritat i de les retallades socials anticipant-se fins i tot a Mariano Rajoy, que no arribaria a la Moncloa fins al desembre del 2011. «Sense austeritat –va advertir–, podem acabar com el Costa Concordia», el creuer que va naufragar el 13 de gener de 2012 enfront de l’illa italiana de Giglio. Poc més d’un any després d’ocupar el despatx del Palau de la Generalitat, Mas li confessava a la seva biògrafa Pilar Rahola: «Si volem pertànyer al club de l’euro hi ha unes normes que cal complir, i si no, fora del club. Això ho vaig entendre des del primer dia i no vaig voler amagar-me, sinó posar-me al davant. He procurat que Catalunya fos un referent en aquest sud tan castigat, dir a Berlín i a París que al sud d’Europa hi ha gent seriosa. No tot és disbauxa». En la mateixa entrevista a La Vanguardia (24 de febrer de 2012), deia també: «Els governs no estem per quedar bé, sinó per fer el bé. Durant anys, pretenien quedar bé, però això ha canviat. Ara hem de fer el bé»».

L’expressió «durant anys» anava dirigida als socialistes que –afegia més endavant– «per on han passat han deixat un camp de mines, i ara, pas que donem, mina que explota; ho han deixat tot malparat. Per a ells era més important quedar bé que fer el bé», reblava, abans d’assegurar que es refiava més de Mariano Rajoy que de Zapatero, «que ha mentit a tort i a dret». En Rajoy, «hi ha més serietat, que no significa amabilitat ni solucions; això està per veure. Crec que Rajoy no s’instal·larà en l’engany permanent, Jo li dono molt valor a la paraula donada, i Rajoy sembla de confiança».

Al febrer del 2012, Mas ja preveia presentar a Rajoy la petició del pacte fiscal. «Plantejarem el pacte a Madrid no més enllà d’aquest any. Ja vam cometre l’error en el 79, i ara no el repetirem. Espanya ha de saber que Catalunya vol, de manera majoritàriament no nacionalista, sinó ciutadana, un pacte fiscal que li permeti ser responsable dels seus ingressos, sense tallar la solidaritat». Una solidaritat que, segons ell, no estava sent ben emprada en les comunitats receptores, que s’havien d’estrènyer el cinturó més que les que aportaven. «El que rep ha de mostrar que està agraït de rebre»», es queixava.