En aquests temps estranys de la pandèmia, l’arribada de l’estiu semblava anunciar la pausa que havia de precedir el retorn a una certa normalitat. El virus però no ha fet vacances i la seva persistència tenaç ha fet estralls en la psicologia col·lectiva, aferrada a la il·lusió que el pitjor de la crisi sanitària havia quedat enrere. Com a reacció es manifesten sentiments d’aclaparament i desconcert davant la magnitud d’un fenomen inesperat i d’impotència davant la dificultat de governar situacions tan complexes. Hem arribat a un punt en què una part minoritària del cos social, però determinant a l’hora de controlar l’evolució del virus, sembla haver optat per abandonar-se al nihilisme de la desobediència activa o passiva, minant la cohesió imprescindible per superar situacions excepcionals.

Un nihilisme que Antoni Gutiérrez-Rubí ha descrit com a fatiga democràtica (El País, 18-8-20), tot alertant de la paradoxa que la victòria sobre el virus pugui anar acompanyada d’una altra infecció: la derrota psicològica de la societat, fins al punt que acabi per «fer ineficaces les polítiques públiques quan no són acceptades, respectades i compartides». Ho advertia també Andrés Ortega (eldiario.es, 13-8-20) en constatar que no existeix una nova normalitat, sinó una excepcionalitat derivada de la pandèmia, però també dels errors de les institucions. Seria d’esperar, doncs, un nou impuls basat en una renovada intel·ligència col·lectiva, sobretot si el que ara es percep com a excepcionalitat esdevé no tant la nova normalitat com la nova realitat, com explica Mariano Marzo (El Periódico, 26-8-20).

Es detecten, però, massa indicis que estem lluny d’aproximar-nos a aquesta intel·ligència col·lectiva. Així, tenim en el punt de mira la funcionalitat del nostre Estat autonòmic. Fernando Garea, (El Confidencial, 24-8-20), recordava una frase del malaguanyat Manuel Marín que deia que «un dels problemes d’Espanya és que a vegades deixava de ser un Estat complex en la seva estructura quasi federal per convertir-se en un Estat complicat». Incidint en la qüestió, Antonio Franco (El Periódico, 21-8-20) parlava sense embuts del fracàs de l’actual model autonòmic, però rebutjant els cants de sirena recentralitzadors: «La sanitat no ens ha fallat per no estar centralitzada sinó por la mala qualitat de la seva descentralització».

PUBLICITAT

Renfe / Viaja como piensas

Anem a parar així al moll de l’ós de la qüestió: la qualitat de les nostres polítiques públiques. Som víctimes d’un excés de política expressiva feta de promeses i declaracions solemnes, però ens manca la paciència per construir dia a dia l’entramat tècnic que doni suport a la voluntat política, tal com afirma Jorge Galindo en un article de títol força eloqüent «Obrers del progrés» (El País, 20-8-20): “… el que de veritat manté un sistema de protecció als més vulnerables és la dedicació al detall per assolir l’objectiu, els ajustos específics que n’asseguren l’aplicació eficaç, i l’acció territorial coordinada”.

Són orientacions generals que haurien de presidir un retorn modest, empíric i metòdic a un cert ordre, a una normalitat imprescindible per garantir la nostra vida econòmica i social. En aquest sentit són del tot entenimentades les recomanacions per millorar la gestió de la pandèmia dels investigadors Christian Gortázar, José de la Fuente i Lucas Domínguez (El Confidencial, 19-8-20): oferir una informació uniforme, detallada i transparent per donar confiança dins i fora d’Espanya i facilitar la seva interpretació epidemiològica; mantenir les mesures preventives de forma gradual i flexible; incrementar l’esforç en les mesures de traçat dels contactes i d’aillament selectiu; més ciència a mesura que avança el coneixement sobre el virus per desenvolupar millors eines preventives, diagnòstiques i terapèutiques, i, finalment, canviar el missatge, posant l’accent en les dades positives i en el potencial per controlar l’epidèmia.

També és força enraonada la reflexió de Gregorio Luri sobre el retorn a les escoles (The Objective, 20-8-20) quan, seguint la màxima de fer de la necessitat virtut, apel·la al criteri de permetre la flexibilitat. Un criteri que orienta les mesures suggerides per Mariano Fernández Enguita per al nou curs escolar (El País, 24-8-20): fixació dels objectius i dels paràmetres educatius i sanitaris comuns, així com la provisió dels recursos addicionals per part de les administracions educatives; elaboració de plans específics sobre les estratègies educatives, l’ús dels espais i la flexibilització del temps escolar, així com l’establiment d’itineraris personalitzats, per part dels centres educatius en funció de la seva autonomia pedagògica.

Tant Luri com Fernández Enguita coincideixen a posar el focus sobre la responsabilitat del personal docent i de les seves organitzacions sindicals. Fernández Enguita és així de contundent: «Segles d’història han comprimit l’escolarització a l’aula-ouera, decennis de corporativisme han reduït la jornada escolar de la majoria als matins, lustres de desistiment han configurat una professió amb poc muscle col·lectiu. Les comparacions són odioses, i més les que ens ofereixen avui sanitat i educació, els dos grans serveis de l’Estat social. La tasca serà àrdua, però l’aplaudiment cal guanyar-se’l».

Aquestes consideracions sobre la gestió de les emergències sanitària i educativa ens ofereixen pistes sòlides sobre el que seria el cercle virtuós d’unes polítiques públiques de qualitat: unes administracions professionalitzades, flexibles i coordinades servides per un personal que avantposa l’interès públic a la seva pulsió corporativa. O a l’inversa: uns servidors públics estimulats per unes administracions que entenen que l’interès públic els demana professionalitat, flexibilitat i coordinació (Carles Ramió al blog esPúblico, 25-8-20) Molt probablement la renovada intel·ligència col·lectiva que demana Andrés Ortega hauria de començar per l’impuls d’un sector públic de qualitat.