El confinament ha donat per a moltes hores de televisió, i poques de tan profitoses com les que haurà passat qui les hagi dedicades a la minisèrie Mrs. America (HBO). Som als anys 70, en plena ressaca de l’era Kennedy. Algunes coses —als Estats Units; a Espanya serien figues d’un altre paner— han començat a moure’s. El Congrés ha votat l’ERA, una esmena que introdueix a la Constitució americana la igualtat entre homes i dones, i ara toca que cada Estat la ratifiqui.

D’una banda, les dones que lluiten per la ratificació de l’esmena: un grup d’interessos diversos, i no sempre ben avingut, amb noms com Gloria Steinem (Rose Byrne), Betty Friedan (Tracy Ullman), Shirley Chisholm (Uzo Aduba ) o Bella Abzug (una enorme Margo Martindale). De l’altra, aquelles que s’hi oposen, encarnades d’una banda per una activista de base anomenada Alice (un dels pocs personatges inventats, amb una increïble Sarah Paulson) i, sobretot, per la figura gegantina de Phyllis Schlafly, a qui dóna vida una no menys gegantina i intel·ligent Cate Blanchett.

En aquest viatge per la dècada dels 70 —que, spoiler, acabarà sense la tan volguda ratificació— cada un dels nou capítols ens acosta al moment a través d’alguna de les protagonistes, plantejant-nos preguntes que encara ara no han trobat resposta definitiva. Què vol dir ser una dona? Quines proteccions els ha d’oferir l’Estat? Es pot parlar d’igualtat de drets si existeixen desigualtats d’altres menes? I, què passa amb qui vol renunciar lliurement a aquests drets? Preguntes incòmodes que anirem desgranant, però, d’una manera entretingudíssima.

PUBLICITAT

Renfe / Viaja como piensas

La peripècia de Schlafly, llevadora ultracatòlica i experta en la cursa d’armaments que, després de no aconseguir un escó al Congrés, es veu abocada a lluitar contra la ratificació de l’ERA se’ns explica embolcallada pels colors cridaners i la música disco dels 70, d’una vulgaritat gloriosa però ben fidedigna. No és difícil reconèixer el vestuari i els cabells de les nostres mares en les bruses de Schlafly o els abrics afganesos de Steinem; ni gaudir de moments tan espaterrants com la singular odissea que viu Alice a la Convenció Nacional de les Dones de 1977, amb versió del «This land is your land» de Woody Guthrie passada pel focus de la psicodèlia. Ni sentir que el cor s’encongeix una mica en veure com de vegades les rivalitats entre les qui haurien d’estar al mateix bàndol són flagrants, com s’exclouen les dones no blanques o no heterosexuals o com el joc polític obliga a certes renúncies sense que hi hagi contrapartides a canvi.

 

Feminisme de la segona onada

Mrs. America és obra de la directora Dahvi Waller, qui ha estat guionista, entre d’altres, de Mad Men i Halt and catch fire, dues sèries on el període històric triat ens serveix també per explicar el moment present, però on la psicologia dels personatges està molt cuidada. Sèries, en definitiva, que ens recorden que l’home —la dona— és un ésser que viu en un temps i en un lloc que determinen en grau considerable qui és, tal com afirma el materialisme històric. Com a l’eslògan de l’època, la vida política hi és indestriable de la personal.

La mala fama que té el feminisme de la segona onada, que és el que retrata Mrs. America, és en bona part immerescuda, d’una banda perquè els oblits i les omissions que va cometre són, de fet, el centre de la tercera onada feminista, basada en la identitat. I de l’altra perquè les seves fites van ser cooptades pel màrqueting i la idea que qualsevol producte de consum pintat de color rosa és, d’alguna manera, empoderador.

Schlafly és, almenys a la sèrie, una egoista i una oportunista que obrirà la porta a la ‘no society’ de Reagan i Thatcher.

Però també passa perquè molts dels objectius que es van marcar o bé s’han assolit i integrat en els valors compartits de la societat, o bé, com que no es van aconseguir, s’han convertit en lluites heretades —i, per tant, es perceben com a fracassos d’aquella generació. Però només cal veure les fotos de Pilar Aymerich de les manifestacions de «jo també sóc adúltera» per adonar-se que entre Simone de Beauvoir i les Riot Grrrls dels 90 van passar moltes coses en la lluita feminista, i que no totes van ser dolentes.

Perquè Mrs. America és una sèrie que no sempre és fàcil de pair, en el seu retrat lúcid de les oportunitats perdudes i el curtterminisme d’aquell moment, però ens recorda també que un món sense el feminisme de segona onada hauria estat, segur, un món molt pitjor. El got no és (encara) ple del tot, però de ben segur no és buit.

Que el lector no cregui que aquesta minisèrie és només un documental històric sobre el feminisme estatunidenc. És, a través del retrat de la «falcona» Schlafly, una història de la revolució conservadora dels 80, els ecos de la qual encara ressonen alt i clar arreu. Schlafly, qui poc abans de morir l’any 2016 va donar suport públic a Donald Trump, en certa forma acaba sent víctima del vell dictum de «vés amb compte amb què desitges perquè pot acabar fent-se realitat». El seu somni de seure a la taula del poder per tal de modular la política exterior del seu país queda truncat quan Reagan decideix, de portes en fora, emfasitzar més la seva política de laissez faire a ultrança que no el fonamentalisme de les seves bases electorals.

Schlafly s’ha convertit en una presència incòmoda. Una presència que sí, ha aconseguit que l’ERA no hagi estat mai ratificada, però que a ulls del món la posicionen com una de les dones fortes i problemàtiques a les quals ella mateixa s’oposa. No és una paradoxa nova, ni que hagi deixat d’estar vigent, com ho deu saber qualsevol dona que hagi expressat mai opinions polítiques en una xarxa social. Schlafly és, almenys a la sèrie, una egoista i una oportunista que obrirà la porta a la no society de Reagan i Thatcher (en certa manera, el mirall d’allò que Schlafly no va poder ser).

 

Una estrella fosca

Però el personatge principal de Mrs. America de cap manera no és una caricatura, sinó que se’ns presenta com una persona ben real i, fins i tot, inspiradora, malgrat que la seva hipocresia i la ceguesa selectiva es revelen en petits detalls que la sèrie exposa molt bé, com per exemple el tracte a la seva cunyada soltera, o al seu fill homosexual. Al contrari, Schlafly és real i viva, una estrella fosca, que tancarà el camí a un conservadorisme feminista —encarnat en el personatge de Jill Rucklehaus (Elizabeth Banks), una de les principals dirigents en matèria de drets de les dones sota Nixon, Carter i Ford—, i que enfortirà les regles del sistema que l’oprimeix.

Potser el més il·lustratiu que es pot dir de ‘Mrs. America’ és que no ha agradat a les seves protagonistes.

Unes contradiccions que semblen indestriables encara ara de molts dels debats no ja del feminisme sinó de l’activisme en general, però que semblen sempre més acusades i desvirtuadores quan parlem dels drets de les dones. Potser el més il·lustratiu que es pot dir de Mrs. America és que no ha agradat a les seves protagonistes. Gloria Steinem l’ha qualificada de «ridícula», i la filla de Schlafly n’ha dit que «s’equivoca molt». Una controvèrsia que reflecteix les mil polèmiques i contradiccions a què, encara ara, segueix sent permeable qualsevol debat sobre els incòmodes, contestats i absolutament irrenunciables drets de les dones.