Castellano

La ciutat de Barcelona passa per un moment crític que mereix unes reflexions. Les pròximes eleccions municipals han de ser una oportunitat per recuperar un debat viu sobre el futur de la ciutat i apuntar unes alternatives d’actuació que superin la visió de curt termini que ara mateix domina.

Els dos últims governs municipals han tendit a oblidar que Barcelona és per sobre de tot el paradigma de la ciutat autònoma. És el que ha estat històricament. Pot semblar paradoxal però, en renunciar a la seva identitat de sempre, Barcelona no solament ha deixat de ser la ciutat centrada en una lògica pròpia sinó que ha constatat com se li feia molt difícil exercir el seu rol tradicional de capital de Catalunya i fins i tot d’un àmbit més extens.

Barcelona ha estat històricament una ciutat que ha gaudit jurídicament o de fet d’un estatus i un reconeixement especials. Barcelona no és simplement una ciutat catalana més gran que les altres, la visió a la que va intentar reduir-la l’ajuntament de Xavier Trias, d’acord amb els designis de la política nacionalista.

Però, de la mateixa manera, Barcelona tampoc no és només la segona ciutat espanyola en població. Barcelona explica Catalunya. La Catalunya actual és en realitat una creació de Barcelona. I fins a un cert punt Barcelona ha definit i defineix l’Espanya moderna.

És aquest estatus específic, que finalment va obtenir un reconeixement amb la Carta de Barcelona, el que ha donat a la ciutat, fins i tot en els anys de la Dictadura, un paper decisiu d’intervenció en infraestructures com el port o l’aeroport, les transformacions del territori del Fòrum, la xarxa ferroviària, el lideratge metropolità o l’organització dels Jocs Olímpics. I ha estat també un factor que s’ha traduït en una determinada capacitat d’influència política a Espanya i de projecció molt destacada a l’exterior.

Però el fet és que la ciutat ha acabat desembocant en aquests darrers anys en un aïllament insòlit. Una ciutat que sempre ha tingut coses a dir al món i que ha procurat expressar el seu escreix de creativitat en projectes potents i en una voluntat persistent de competir sembla trobar-se còmoda en una mena de decadència daurada.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

Des d’aquesta perspectiva, la introspecció en què està començant a caure Barcelona és la negació de la seva identitat com a ciutat i un gran risc per a les possibilitats de gestionar adequadament les aspiracions i els problemes dels seus ciutadans.En tancar-se en si mateixa Barcelona ha deixat de ser Barcelona i, sobretot, ha perdut protagonisme i capacitat d’interlocució. Per dir-ho una mica simplificadament, Barcelona ni col·labora ni competeix.

Aquesta tendència al tancament de la ciutat en si mateixa és el fruit d’un cert adanisme, és a dir del rebuig de les experiències de gestió anteriors, una posició que a Barcelona pot ser particularment negativa. Però ha estat igualment definitiu el seguidisme de l’anomenat procés i la greu pèrdua d’autonomia que ha implicat.

Una combinació virtuosa de consens polític i competència tècnica és sempre un factor positiu en la governança d’una ciutat. En les circumstàncies d’una enorme competència global és una exigència inexcusable.

Els èxits de Barcelona en la seva història recent es deuen en part a aquesta combinació. La ciutat s’ha beneficiat durant algunes dècades d’un raonable nivell de consens polític i d’una altíssima competència tècnica.

Les ciutats són per sobre de tot uns sistemes d’extraordinària complexitat. Si aquesta complexitat no es gestiona adequadament es fa pràcticament impossible la relació entre els molts subsistemes que la componen. Sense una sòlida capacitat d’interrelació és molt difícil enfocar i resoldre els problemes urbans.

És una complexitat que no és només interna. És també la complexitat de l’entorn. En conseqüència, la capacitat d’interrelació s’ha d’estendre a una gran diversitat d’interlocutors externs, tant públics com privats. És a dir, altres administracions públiques i tota la diversitat d’entitats privades.

La limitada disponibilitat per a la interlocució que sembla afectar la posició de l’administració municipal explicaria, ni que sigui parcialment, la debilitat d’unes actuacions que tendeixen a focalitzar-se prioritàriament en la resposta a situacions d’emergència. La dificultat de gestionar l’enorme complexitat de la ciutat i del mateix Ajuntament fa gairebé impossible la formulació i l’aplicació de polítiques. Particularment de polítiques de mitjà i llarg termini, és a dir, de polítiques estratègiques.

És el que s’ha posat de relleu, per exemple, en la impossibilitat de posar en marxa una sòlida política d’habitatge fins i tot en contrast amb la trajectòria de l’anterior equip municipal que, en un exercici de realisme, va simplement aprofitar el que la màquina municipal ja havia anat preparant.

Des d’una altra perspectiva, la desatenció a la trajectòria de ciutat oberta tan pròpia de Barcelona ha conduït a contradiccions molt evidents com el posicionament desconfiat davant del turisme, el rebuig d’entrada del projecte dels Jocs Olímpics d’Hivern, el desinterès en la competició per l’Agència Europea del Medicament i una sorprenent actitud cautelosa en la projecció internacional dels actius culturals de Barcelona.

Els electors tindran en les pròximes eleccions municipals una oportunitat excel·lent per decidir entre algunes alternatives rellevants per al futur immediat de la ciutat. Molt especialment entre les visions tancades i entotsolades de la pròpia ciutat o bé les concepcions d’una Barcelona connectada i condicionada pel seu rol de capital.