El passat mes de juny es van constituir els nous ajuntaments sorgits de les eleccions municipals del 26 de maig, amb què s’enceta l’onzè mandat municipal de l’etapa democràtica.

La ciutat de Barcelona no ha estat mai governada per una única força política, atès que les urnes no han atorgat a cap partit una majoria absoluta al ple de l’Ajuntament. En qualsevol cas, durant els primers mandats, el consistori va mantenir l’estabilitat governant en coalició. Tanmateix, en els tres darrers mandats, així com en l’iniciat aquest estiu, el govern de la ciutat no ha aconseguit conformar una majoria sòlida en el ple del Consell Municipal.

L’alcalde Jordi Hereu, elegit l’any 2007, va ser el primer batlle que va governar Barcelona amb 18 regidors dels 41 que conformen el plenari, per tant en minoria, constituint una coalició amb ICV després que ERC, liderada aleshores per Jordi Portabella, decidís no reeditar el tripartit que fins aquell moment havia estat al capdavant de la ciutat. L’any 2011, va ser l’alcalde Trias qui no va aconseguir formar una majoria estable i va haver de governar amb 14 regidors. Finalment, l’alcaldessa Colau, l’any 2015, va batre tots els rècords pel que fa a governar en minoria, fent-ho tan sols amb 11 regidors. El mandat iniciat el mes de juliol tampoc no compta amb la majoria en el ple, tot i que amb el pacte assolit amb el PSC es garanteix un govern més consistent, integrat per 18 regidors.

Sembla evident que després de l’experiència d’aquests anys, els partits que no guanyen les eleccions consideren que resulta més convenient i productiu, políticament parlant, romandre en l’oposició sense comprometre’s amb l’acció de govern i venent a un preu alt el seu vot favorable de manera puntual. Si, a més, no surten perjudicats pel que fa a l’adjudicació d’assessors, sous i dotacions econòmiques als Grups Municipals, les condicions objectives per als governs en minoria estan donades. Per això cal reconèixer el valor que té la decisió presa pel PSC d’entrar a formar part del govern de l’alcaldessa Colau en aquest mandat que comença.

Considero que després de l’experiència de tres governs en minoria, liderats per tres partits diferents, els barcelonins hauríem de començar a preguntar-nos si, valorant-ho en termes de gestió de la ciutat, el resultat és acceptable o bé si ens interessaria plantejar fórmules electorals que assegurin al partit guanyador la possibilitat de formar governs que els proporcionin una majoria suficient. Evidentment el tema no és fàcil ni senzill però és clar que tampoc ho és governar estant en minoria una ciutat gran i complexa.

Els problemes de seguretat que patim són el resultat de quatre anys sense un regidor responsable d’aquest àmbit vital.

Els problemes per governar una ciutat com Barcelona sense comptar amb el suport d’una majoria són múltiples i provenen de vessants i d’àmbits diferents. El primer i més evident és que, com més reduït és el nombre que integra el govern municipal menys representa la societat barcelonina i la seva pluralitat. Els millors moments de la ciutat han estat sens dubte aquells en els quals la major part dels sectors socials i econòmics de la ciutat han trobat una interlocució directa dins el govern municipal i no només al ple. En altres paraules, quan tothom sap a qui ha de fer arribar un neguit, una inquietud, una proposta o una iniciativa amb la certesa que serà tinguda en consideració.

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

Ha estat frustrant veure com en l’anterior mandat s’ha practicat sense complexos la política maniquea dels bons (el meus) i els dolents (els altres), una política fonamentada en prejudicis ideològics que, com tots sabem, són els únics «pre-judicis» que no decauen després d’un judici. La negativa d’una tinent d’alcalde per reunir-se amb empresaris de l’àmbit que gestiona (hom és conscient que els empresaris només cerquen el seu benefici) no respon sinó a aquests prejudicis ideològics propis de governs monocolors, impossibles quan el govern representa un ventall ideològic plural.

 

Parlar amb els regidors

Un altre problema que comporta governar en minoria està relacionat amb el fet que, malgrat la presència del que es denomina «administració executiva» formada per gerents i comissionats, qui porta la major part del pes de l’administració municipal i la relació amb els ciutadans són els regidors i regidores del govern. En definitiva, els veïns amb qui volen parlar és amb els regidors i regidores, no amb els gerents, i si el nombre d’electes de l’equip de govern és reduït, doncs l’administració, sobretot la dels districtes, se’n ressent.

Penso que a aquestes alçades està bastant clar que els problemes de seguretat que patim a la nostra ciutat tenen a veure directament amb el fet que durant quatre anys no hi ha hagut un regidor o regidora responsable d’aquest àmbit vital. Recordem que qui donava comptes davant la ciutadania, qui ens informava que no n’hi havia per tant i ens deia que estàvem molt millor que altres ciutats, no era un responsable polític sinó un suposat expert en seguretat que ostentava el càrrec de «comissionat», el qual no reconeixien ni els veïns ni la mateixa Guàrdia Urbana. La decisió del nou govern de posar un polític experimentat, amb rang de tinent d’alcalde, al davant d’aquesta àrea tan destacada demostra fins a quin punt és important tenir un nombre suficient de regidors que puguin assumir la direcció efectiva d’àrees complexes.

Frustra que s’hagi practicat la política dels bons (el meus) i els dolents (els altres), fonamentada en prejudicis ideològics.

Tal vegada l’àmbit en què el govern en minoria és més feixuc i dificultós per als polítics municipals és el de l’urbanisme i, específicament, el del planejament urbanístic que, sens dubte, és especialment transcendent a la nostra ciutat. Cal valorar que pràcticament qualsevol iniciativa mínimament transformadora, pública o privada, requereix la tramitació d’un planejament urbanístic que contempli el projecte que es vol desenvolupar. Els projectes d’inversió internacional a la nostra ciutat, i no només els immobiliaris, passen habitualment per compromisos de caràcter urbanístic que el govern municipal no podrà garantir si no té majoria en el ple.

Per ajudar a entendre la dificultat que comporta impulsar els temes urbanístics per a un govern en minoria cal tenir en compte algunes qüestions prèvies que no són gaire conegudes. La primera és que tots els temes relacionats amb el planejament urbanístic han de passar, com a mínim una vegada, per la Comissió de Govern o per la Comissió del Plenari per a les aprovacions inicials, i una altra pel ple de l’Ajuntament per fer les aprovacions provisionals o definitives. És a dir, requereix ser aprovat dues vegades per diferents òrgans municipals, un dels quals és el ple.

Una altra qüestió rellevant, tot i que òbvia, és que en un mandat de quatre anys hi ha un nombre limitat de sessions ordinàries del ple. En concret, en el mandat 2015-2019 se n’han celebrat un total de 39, la qual cosa significa que qualsevol iniciativa que comporti modificar el planejament urbanístic s’haurà de programar amb detall per preveure en quina sessió del plenari s’aprovarà.

L’activitat planificadora en matèria d’urbanisme dels governs en minoria és lògicament menor que la que requereix la nostra ciutat. Durant el darrer mandat (2015-2019) ha estat especialment minsa i en els últims quatre anys s’han adoptat 205 acords en matèria de planejament dels quals 25 han estat suspensions de tramitació o directament denegacions de propostes presentades pel sector privat.

De la resta, 112 han estat plans especials per a regular equipaments (79), plans d’usos (23) o de protecció del patrimoni (10), és a dir, plans d’iniciativa pública que no tenen com a objecte projectes de desenvolupament de noves iniciatives. Finalment, dels 68 plans restants, 24 fan referència al 22@ i 44 a la resta de la ciutat, una xifra que és ostensiblement inferior a la que correspon al dinamisme econòmic i social de Barcelona.

La Sagrera, el Campus del Besòs o el 22@ semblen ara impensables de planificar per uns governs dedicats a gestionar el dia a dia.

Aquesta incapacitat per entomar projectes de gran envergadura acaba tenint conseqüències greus per a la ciutat en termes de futur. Cal tenir present que en aquests moments, tant pel que fa a la producció de sòl per a nous habitatges com per a la de sostre d’oficines o nous equipaments, estem vivint dels projectes desenvolupats fa més de quinze anys sota el mandat dels alcaldes Clos i Hereu. Projectes com La Sagrera, la Marina de la Zona Franca, Can Batlló, el Campus del Besòs, o el 22@ semblen ara impensables de planificar per uns governs dedicats fonamentalment a gestionar el dia a dia de la ciutat. L’abandonament d’iniciatives destinades a generar consensos socials d’ampli espectre, com l’assolit amb el Pla Estratègic, certament no ajuda a formar governs que responguin a aquesta mateixa visió àmplia i plural.

No és fàcil articular propostes que garanteixin la formació de majories de govern en un ajuntament i, probablement, les fórmules que es fan servir en altres països del nostre entorn no estan exemptes de problemes o efectes secundaris també indesitjables. Els sistemes d’elecció amb doble volta o els que atorguen una «prima» al guanyador faciliten governs amb majories suficients, però ho fan reforçant simultàniament els governs monocolors.

Caldrà trobar o recuperar arguments i pràctiques que estimulin els acords i els pactes de govern d’ampli abast, que superin les visions exclusivament ideològiques i maniquees que no aconsegueixen representar la pluralitat i la diversitat de la ciutadania de Barcelona.