És impossible parlar de Barcelona sense associar-la al seu desplegament i orientació cultural, mentre que en altres ciutats el que preval són aspectes geogràfics o simplement el seu desenvolupament econòmic. La capacitat que té la ciutat comtal per mostrar-se com a realitat cultural influent, tant en l’àmbit català com espanyol i europeu, és tan gran que les properes eleccions municipals seran culturals o no seran. Parlem de Cultura, no només des de la seva concepció més culturalista, sinó també per advertir la vitalitat que desprenen els diferents fenòmens culturals que es donen a la ciutat. Un dels aspectes més interessants de Barcelona és que necessita la capacitat fabuladora dels seus creadors, de les seves empreses culturals i dels ciutadans per representar-se en tota la seva complexitat.

Les properes eleccions municipals seran culturals o no seran.

És en la capacitat de fabular sobre la ciutat on es juga el seu futur, en la mesura que possibilita anticipar noves línies de treball i advertir els perills als quals aquesta s’exposa. Dues obres, Suceso misterioso 1 y 2 de Gonzalo Goytisolo, que va escriure entre 1999 i 2000, ens permeten fabular sobre els nous plantejaments culturals que necessita Barcelona per renovar el seu projecte i els perills que comencen a apuntar sobre la ciutat. En l’obra hi veiem un gran núvol que sembla estar a punt de posar-se sobre la ciutat de Barcelona, ciutat horitzontal, per acabar cobrint-la per complet. Les poderoses imatges de Goytisolo descriuen un territori obert a les interpretacions i capaç d’evocar una ciutat alhora amenaçada i fantàstica: «la realitat és doncs aquest lloc borrós entre el record i la hipòtesi». Avui, l’obra de Gonzalo Goytisolo es desplega davant els nostres ulls profètica i anunciadora que alguna cosa nova sobrevola la ciutat. Encara que no arribem a entendre en la seva totalitat a què es deu tan misteriós fenomen, és en aquest punt d’intersecció entre misteri, anhel de descobrir cap a on ens dirigim, i temor a afrontar el que ens espera en el futur, on jo situo l’actual moment que viu la ciutat de Barcelona.

Quina ciutat s’està projectant al marge de les nostres intencions i aspiracions? És la ciutat cultural dels barris, les associacions i el constant ús de l’espai públic? És la Barcelona tecnològica del Mobile World Congress o Amazon? És la ciutat de les plataformes creatives com el festival Sònar, Primavera Sound o Loop? És la ciutat del turisme cultural o d’un turisme sense cultura? En definitiva, quins eixos necessita activar, consolidar o repensar Barcelona perquè les fabulacions es puguin concretar en polítiques que tornin a col·locar la ciutat, no com a aparador de propòsits polítics que només pretenen aprofitar la seva potència simbòlica i productiva per a la seva causa política, sinó com una realitat connectada al món i capaç de dialogar-hi? La Barcelona en la qual fabula gran part de la comunitat cultural és aquella que, davant la imatge de Gonzalo Goytisolo, està més a prop de sorprendre’s que d’espantar-se; una fabulació que neix des de la comunitat cultural per fer possible la millor Barcelona, la que es construeix des de les idees, la creativitat, el talent i la iniciativa.

La perspectiva econòmica limitada al turisme està empobrint les possibilitats de reafirmar Barcelona com a capital oberta i cultural.

És essencial concretar la idea de la Gran Barcelona abastant-la, no com a problema polític, sinó com a realitat cultural que engloba la dinàmica de les ciutats que formen part, des de L’Hospitalet de Llobregat a Sant Adrià de Besòs, Santa Coloma de Gramenet a Sant Boi, Badalona o Sant Cugat del Vallès. Paradoxalment, mentre Barcelona no és capaç de tancar el debat sobre com arribar a dotar de sentit la ciutat i planificar el seu calendari polític, a l’altre extrem del món, a Veneçuela, hi ha una de les més grans àrees metropolitanes del país anomenada Barcelona-Port la Creu. La nostra àrea metropolitana, la Gran Barcelona, permetrà passar d’1,5 milions d’habitants a aconseguir-ne gairebé 4,7 milions. Significa que més del 60% dels habitants de Catalunya viu en aquesta àrea. Un cop connectada, podria desplegar i harmonitzar fortes polítiques culturals que permetrien fer el salt i passar de ser un model de ciutat similar a Niça, ciutat turística i d’esdeveniments, al model de Madrid o de París, ciutat d’impuls a les transformacions econòmiques globals. La ciutat fabulada des de la cultura suposaria fer un salt de tal grandària que permetria dotar les institucions de més pressupost i compatibilitzar la ciutat del mar Mediterrani amb la ciutat dels rius Besòs i Llobregat, ampliant-ne les potencialitats. Fabular que Barcelona no tingui només com a projecte de transformació, a cada legislatura, la Diagonal o la Rambla, sense somiar en impulsar una Défense de París que impliqui moltes altres poblacions. La Barcelona que busqui un nou relat de la ciutat ho ha de fer des de la perspectiva de fer-la més gran, més connectada, més eficient i més col·laborativa amb el seu entorn. Mirar cap als costats, L’Hospitalet i Santa Coloma, és més determinant per a Barcelona que mirar cap a l’horitzó del mar que sembla esgotar-se en la seva definició turística de creuers.

La perspectiva econòmica limitada al turisme està empobrint les possibilitats de reafirmar Barcelona com a capital oberta i cultural. El salt d’escala que s’ha de donar és passar de la ciutat emmurallada per la desídia de la política des que s’obrís la batalla entre la concepció de Pasqual Maragall, a favor de l’àrea metropolitana, i la de Jordi Pujol, basada a limitar-la, a constituir la ciutat franca de límits flexibles i dotada d’un creixement harmònic amb la resta de les ciutats que han de completar la Gran Barcelona. La clau és passar de veure Barcelona com una ciutat borrosa a veure’n una altra on sigui possible elaborar hipòtesis, per molt misterioses o fantàstiques que ens puguin resultar