La Barcelona d’avui és hereva, en bona mesura, de la tensió històrica entre la concepció burgesa i elitista de la ciutat i la concepció popular, menestral i treballadora. La construcció de Barcelona, si es pot parlar en aquests termes, ens remet a un conflicte que té a veure amb l’ocupació de l’espai urbà, la funció del sòl, la mobilitat, la funció dels equipaments públics, la dimensió cultural, educadora i simbòlica de la mateixa ciutat i la transmissió dels valors.

Algunes dades ajuden a aproximar-nos a la ciutat real, les ciutats reals que conviuen dins la Barcelona estricta (de riu a riu estesa, segons l’Oda de Verdaguer): L’esperança de vida d’un resident del districte de Ciutat Vella, el cor de la ciutat, tradicional receptor d’immigració i conflictivitat social, és tres anys inferior a la d’un veí de l’Eixample. La renda familiar dels veïns del barri de Pedralbes és 6,4 vegades superior a la dels residents de Ciutat Meridiana. Hi ha el doble de ciutadans vivint en barris amb rendes baixes (30,4%) que en barris amb rendes altes (16,7%). Les taxes d’atur al districte de Nou Barris tripliquen les de Sarrià-Sant Gervasi. El fracàs escolar i l’atur juvenil s’acarnissen amb districtes com Ciutat Vella on més del 80% dels centres escolars estan qualificats com de «màxima complexitat». Els mals resultats acadèmics castiguen els barris pobres de Barcelona i condicionen indubtablement les oportunitats laborals i de realització personal de milers de joves.

Més de 250.000 persones van abandonar el terme municipal de Barcelona entre el 1981 i el 2001, tot i que aquest fenomen no és exclusiu de la capital sinó que també s’ha viscut a d’altres ciutats de la primera corona metropolitana com són l’Hospitalet de Llobregat, Badalona o Cornellà. La principal causa és el preu de l’habitatge que ha convertit en prohibitiva la ciutat central per a molts milers dels seus habitants, una situació que en els darrers anys s’ha posat novament de manifest amb la crisi econòmica, la precarització de l’ocupació i l’actuació dels fons voltor. La pèrdua de població de Barcelona s’ha vist compensada solament per l’arribada de nous contingents d’immigració: el 2000 els estrangers residents a la ciutat no arribaven als 59.000, però el 2018 sobrepassaven els 300.000.

La Barcelona moderna es pot considerar històricament condicionada per elements interrelacionats entre si: el caràcter de ciutat industrial i comercial, amb un posicionament territorial privilegiat, l’existència d’una burgesia emprenedora i d’un moviment obrer i sindical molt potents, el paper del sòl com a element determinant de les lògiques urbanes, la creació també d’un imaginari vinculat a la concepció de la ciutat i de les seves institucions, la mística del cap i casal o la força de la ciutat oberta, mestissa i cosmopolita.

 

L’Eixample, malgrat tot

El naixement i desenvolupament de la Barcelona moderna durant el segle XIX és impensable, doncs, sense l’existència de la burgesia industrial i financera, enriquida pel comerç (i per la febre de l’or) i sustentada pel proteccionisme, com a sector social dominant i dirigent capaç de generar una ciutat nova que s’edifica sobre les 1.100 hectàrees del Pla de Barcelona que es convertiran en el nou Eixample, la integració de la ciutat vella que ha desbordat les muralles i la incorporació dels antics municipis veïns que congreguen fàbriques i força de treball.

És interessant advertir, però, com aquesta burgesia puixant es va manifestar radicalment hostil al Pla de l’Eixample de Barcelona redactat per l’enginyer i urbanista reformista Ildefons Cerdà que amb la seva reserva d’espais per al lleure, equipaments, parcs, etcètera, qüestionava que el benefici fos l’únic element determinant del creixement de la nova ciutat. Va preferir la proposta de l’arquitecte Rovira i Trias que, sense cap rubor, reconeixia que calia incorporar una lògica de segregació social. Finalment, l’aprovació del Pla de Cerdà, decidida pel govern progressista de Madrid el 1860, en contra dels criteris de l’Ajuntament de Barcelona i de la burgesia local, va generar una precoç literatura en contra de les «imposicions» del govern central.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

La lògica permanent de l’aprofitament del valor del sòl, és a dir l’especulació, acabaria mutilant de manera molt important el disseny original d’Ildefons Cerdà, que pretenia oferir una resposta racional i progressista a les necessitats residencials de les classes populars.

En relació amb l’Eixample, però, la burgesia barcelonina va descobrir aviat dues qüestions: per una banda, que es tractava d’una gran oportunitat d’inversió i de negoci, especialment si es podia construir en la seva totalitat i, per una altra, que es podia convertir també en un gran aparador del seu poder econòmic i de la seva rellevància social: així, el modernisme es va convertir en l’expressió artística de la burgesia que en la seva transmutació cap al catalanisme polític havia de dotar-se de grans edificacions, símbols nacionals com el Palau de la Música, que ha ostentat aquest caràcter representatiu per a una classe que, fins fa pocs anys, se sentia orgullosa de participar en el conjunt d’Espanya i defensar a Madrid els seus interessos específics.

Davant del Quadrat d’Or de l’Eixample barceloní, ple de cases singulars, hi ha qui reivindica el Triangle de Fum, la línia imaginaria que uneix els carrers de Pere Quart i Marina amb el mar, al Poblenou, on hi havia les grans fàbriques dels propietaris de les joies modernistes.

 

Ciutat ideal, ciutat real

La concepció que la burgesia, agrupada al voltant de la Lliga, va acabar tenint de Barcelona es va plasmar en el Noucentisme, que va dibuixar també els grans trets del ciutadà ideal. El Noucentisme va constituir una aposta per la modernització: de la producció, del treball, les comunicacions, però també de l’escola, la cultura i el pensament.

La visió noucentista de la ciutat en la mesura en què va apostar per la civilitat ha perdurat en l’ànima dels dirigents de la Barcelona moderna més enllà de les sigles partidàries. Barcelona era «la ciutat d’ivori» del poeta Guerau de Liost, símbol de la Catalunya perfecta que, com recordava Joan Safont en un article publicat al diari Ara el setembre del 2017, no va ser mai perfecta: va ser i és espai de confrontació social, com ho va ser de revoltes, de guerra i de repressió.

I, en aquest sentit, la Barcelona que avui coneixem tampoc no es pot entendre sense les penúries de la postguerra i la llarga etapa que coneixem de manera massa simplificada com a «porciolisme» pel paper de l’alcalde José María de Porcioles com a vertebrador (i depredador) d’un ampli entramat d’interessos bastits al voltant de la ciutat.

Porcioles, en bona mesura, va iniciar el desenvolupament de la Barcelona contemporània, establint unes relacions de poder que pràcticament han arribat fins als nostres dies. Un cop més la ciutat esdevé obertament un àmbit privilegiat dels negocis financers, immobiliaris, espai dels especuladors, i a la vegada un marc de reivindicació popular de noves organitzacions socials. Les grans famílies de la burgesia local van descobrir que més enllà de la indústria tèxtil també es feia negoci amb pisos barats als suburbis o que apareixien noves oportunitats en infraestructures i serveis.

En l’estreta relació entre la burgesia i la ciutat institucional, els Jocs Olímpics de 1992 ocupen un lloc molt destacat: els Jocs són probablement la més important realització de la Catalunya del segle XX, amb una incidència sobre les relacions amb Espanya que ara resulta impensable. En definitiva, modernització i negoci. La burgesia catalana dels anys 80 del segle XX va contribuir a fer possible la transformació urbana malgrat el desinterès que Jordi Pujol i el pujolisme van manifestar per la ciutat de Barcelona, vista com a antagònica de la Catalunya idealitzada però que continuava fent negocis i urgint presències.

L’alcalde Porcioles va establir unes relacions de poder que han arribat fins als nostres dies.

Amb els Jocs Olímpics es va institucionalitzar el denominat «model Barcelona» de col·laboració pública i privada traduït en la realització d’equipaments culturals, en la construcció de la façana marítima de Barcelona i la vila olímpica (és a dir, rendibilitzant els amplíssims espais industrials obsolets del Poblenou propietat de grans empreses), i es va prolongar també amb iniciatives com la reconstrucció del Liceu després de l’incendi de 1994. Per una banda, la col·laboració entre el sector públic i la burgesia tradicional es pot entendre com una pèrdua de pes d’aquesta (el cas del Liceu és ben clar en aquest sentit) però també es pot llegir com una certa socialització de pèrdues.

 

Època de canvis rellevants

La burgesia catalana tradicional ha viscut transformacions profundes que tenen a veure amb la pèrdua de pes en sectors estratègics, la venda progressiva de grans empreses emblemàtiques que han passat a mans de companyies o fons estrangers o la crisi de l’empresa familiar. El trasllat de les seus de moltes empreses catalanes (entre les quals les del sector financer, immobiliari, infraestructures i energia) a causa de les incerteses de la situació política catalana afebleix encara més el paper de la burgesia.

Però les elits es perpetuen com es constata repassant la composició dels consells d’administració de grans empreses i corporacions, de les juntes d’institucions patronals com la Cambra de Comerç o Foment del Treball, entitats que potser són més passat que present i futur; el mateix que es podria dir de velles organitzacions-refugi com el Cercle del Liceu, Círculo Ecuestre o Club de Polo.

La realitat aconsellaria fixar-se en altres organitzacions com el Cercle d’Economia o Barcelona Global que encarnen una mirada àmplia molt més adequada a una nova dimensió de l’economia i de la societat, i al posicionament d’una ciutat tecnològica, basada en el talent, l’emprenedoria i els serveis amb projecció internacional. Sense oblidar altres organitzacions influents, que ajuden a entendre l’evolució de les classes dirigents del país com és el cas del FC Barcelona, que juga un paper clau en la conformació del pensament compartit, de l’imaginari col·lectiu. Dels cotoners als constructors i a la denominada «promoció power point» hi ha un llarg recorregut.

Avui moltes batalles pel poder i pel relat de Barcelona es lliuren en el camp del turisme (hotels, restaurants, serveis, transports, allotjaments, comerç), l’habitatge i el sector immobiliari, el comerç de proximitat, els serveis urbans que afecten la col·lectivitat i les activitats relacionades amb la tecnologia i la innovació. En saber, en una època volàtil, qui representa els intangibles de la denominada «marca Barcelona».

 

La batalla de l’educació

En el rerefons hi ha una altra gran batalla: la de l’educació, i cal entendre la força amb què es defensa l’escola concertada i fins i tot l’escola segregada. Mentre que no hi ha una política clara de beques, floreixen les escoles de negocis i les universitats privades i és lícit interrogar-se sobre l’origen dels professionals, els dirigents empresarials i socials. En relació amb això, encara un interrogant més: continua existint l’ascensor social en aquest temps de transformació digital i de precarització? Al segle XIX es van cremar selfactines. Avui, l’impacte de la tecnologia destrueix llocs de treballs i afebleix la petita burgesia i les classes mitjanes. Cal subratllar el paper de la petita i mitjana empresa, que aplega el 95% de l’activitat i l’ocupació, ha patit la crisi de manera sagnant i ara s’enfronta a un futur tan digital com ple d’incerteses.

Afegim a tot això, per acabar, que, malgrat tot, Barcelona no havia viscut mai una època de tanta prosperitat, desenvolupament i autosatisfacció com en la dels últims 40 anys, en gran mesura per l’aplicació de polítiques socialdemòcrates en el dibuix de la nova ciutat sorgida després de la dictadura franquista. Avui, però, la Barcelona inclusiva es veu desbordada per la realitat: és hora potser de repensar la ciutat i de fer-ho en clau metropolitana.

Les elits barcelonines parlen en veu baixa i probablement encara no tenen clar –més enllà de reivindicar seguretat en tots sentits– quin és el paper que Catalunya ha de jugar dins d’Espanya i quin és el paper de Barcelona en relació amb el processisme i el futur del país un cop que el que se suposa que era el partit de la burgesia ha estat dinamitat des de dins.