La Barcelona d’avui és hereva, en bona mesura, de la tensió històrica entre la concepció burgesa i elitista de la ciutat i la concepció popular, menestral i treballadora. La construcció de Barcelona, si es pot parlar en aquests termes, ens remet a un conflicte que té a veure amb l’ocupació de l’espai urbà, la funció del sòl, la mobilitat, la funció dels equipaments públics, la dimensió cultural, educadora i simbòlica de la mateixa ciutat i la transmissió dels valors.

Algunes dades ajuden a aproximar-nos a la ciutat real, les ciutats reals que conviuen dins la Barcelona estricta (de riu a riu estesa, segons l’Oda de Verdaguer): L’esperança de vida d’un resident del districte de Ciutat Vella, el cor de la ciutat, tradicional receptor d’immigració i conflictivitat social, és tres anys inferior a la d’un veí de l’Eixample. La renda familiar dels veïns del barri de Pedralbes és 6,4 vegades superior a la dels residents de Ciutat Meridiana. Hi ha el doble de ciutadans vivint en barris amb rendes baixes (30,4%) que en barris amb rendes altes (16,7%). Les taxes d’atur al districte de Nou Barris tripliquen les de Sarrià-Sant Gervasi. El fracàs escolar i l’atur juvenil s’acarnissen amb districtes com Ciutat Vella on més del 80% dels centres escolars estan qualificats com de «màxima complexitat». Els mals resultats acadèmics castiguen els barris pobres de Barcelona i condicionen indubtablement les oportunitats laborals i de realització personal de milers de joves.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.