El paisatge empresarial actual de Barcelona està esquitxat d’iniciatives com la que l’Anna Martínez, de 26 anys, empeny a partir d’un treball de fi de Màster d’Innovació i Emprenedoria de l’escola de negocis Esade. La seva criatura, Sheltair, gestiona una vintena d’espais a disposició d’empreses que s’instal·len un parell de mesos (o d’hores) a la ciutat per desenvolupar-hi un projecte, reunions puntuals fora del despatx o programes de formació. «Quan vaig començar, el 2016, estava envoltada de professionals free-lance, hi havia un auge dels autònoms, però el gruix dels clients d’avui són societats, la majoria d’aquí, i de mica en mica es van convertint en recurrents», explica Martínez. Ella va començar sola, amb un local cedit per la família, muntant un web i una aplicació mòbil per poder fer les reserves. Ara dóna feina a dotze persones.

La taxa d’activitat emprenedora de Barcelona, que es calcula sobre la població d’entre 18 i 64 anys, és del 8,5%; en el cas de l’emprenedoria protagonitzada per dones, baixa al 6,5%, però igualment en aquest cas la ciutat se situa per sobre dels nivells registrats a països com França, Itàlia o Alemanya.

Sheltair s’emmarca en els serveis a les empreses; en aquest cas, els serveis sota demanda, que s’enfronten al «repte d’un canvi cultural, d’una mentalitat més moderna i flexible» per part dels clients, explica la fundadora. I els serveis a empreses són justament l’activitat econòmica que, el 2018, va generar més ocupació a Barcelona en valors absoluts: 9.287 llocs de treball més en un any. En termes relatius, el major increment de l’any passat el van registrar el transport i l’emmagatzematge (+8,4%), seguits de prop pel sector de la informació i les comunicacions (+6,6%) i de les activitats artístiques i creatives (+5,7%). Aquestes inclouen el disseny, l’arquitectura o la cultura, però també activitats relacionades amb les tecnologies de la informació, la recerca i el desenvolupament, i ja donen feina a un 12,7% de la població activa de la ciutat. I destaca perquè estan creixent a un ritme quatre cops més ràpid que la mitjana: des de l’any 2008, l’inici de la crisi, ho ha fet un 20,6% més.

Empènyer un canvi de model productiu és com intentar desplaçar un elefant. Però l’elefant de Barcelona, no sempre de forma visible, es belluga. L’any passat, el sector de noves tecnologies de la informació i les comunicacions (TIC) va superar les 59.400 persones ocupades. Fa sis anys seguits que aquesta xifra s’incrementa, i aquest fet té conseqüències: al terreny de les comunicacions, el salari mitjà que es paga és de 36.430 euros l’any, un 25% per sobre de la mitjana de la ciutat, i amb una bretxa salarial sensiblement inferior (-10,7% enfront el -21,8%, segons les estadístiques municipals).

 

Desplaçament de la indústria

Avui, com mai, l’economia de Barcelona és una economia de serveis, doncs aporten el 89,6% de la riquesa generada, tot i que molts d’aquests serveis estan lligats a la indústria. «Venim d’una ciutat industrial que ha anat expulsant l’activitat industrial a la primera i a la segona corones des dels anys 80 i 90, i de fet una mica abans també», reflexiona Josep Lladós, professor d’Economia i sotsdirector de recerca dels Estudis d’Economia i Empresa de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). «Tanmateix, la realitat metropolitana on està desplaçada la indústria, que es va fer per l’encariment del preu del sol, la millora de les infraestructures que connecten la ciutat i els processos d’externalització, entre d’altres, complementa l’activitat que es fa dins de la ciutat, en un 90% serveis», afegeix. La farmàcia i l’edició gràfica figuren entre els escassos testimonis que romanen a la ciutat d’una activitat industrial que pesa un 7, 4% dins de l’estructura econòmica urbana, mentre la construcció s’ha quedat amb tot just un 3%.

Preguntat sobre la mutació de la pell econòmica de la ciutat, Joan Ramon Rovira, director d’Estudis Econòmics i Internacionals de la Cambra de Comerç de Barcelona, subratlla com a canvi estructural major la caiguda de la importància de la construcció. «Ben bé pesa la meitat del que pesava abans de la crisi», emfatitza. Rovira relativitza, així, el fet que el 2018 la construcció va ser en termes relatius el sector que més va expandir-se (5,1%), seguit de la indústria (3,4%).

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

Però la gran transformació sembla produir-se dins del calaix de sastre dels serveis. Dins del sector terciari, són les activitats relacionades amb el comerç, l’hostaleria, el transport, la informació i les comunicacions les que més creixen (3,2%). Rovira suggereix que s’agrupin els serveis en dos grans grups: els intensius en llocs de treball com el comerç, el turisme i el transport –on predominen, tot i que no sempre, llocs de treball de baixa qualificació— i els serveis intensius en alguna mena de capital, tecnològic, humà o de coneixement. «Els del primer grup tenen molt pes i expliquen bona part del dinamisme econòmic des de la ciutat, però els segons augmenten més de pressa», afirma l’economista de la Cambra.

Dins del primer grup hi figuren les activitats turístiques, controvertides per la massificació i els impactes sobre la ciutadania i l’entorn urbà, i alhora motor de creixement macroeconòmic. La darrera estimació sobre l’impacte econòmic del sector a la ciutat no és recent, sinó de l’any 2013, amb un informe d’INSETUR, de la Universitat de Girona. El resultat reflecteix «el paper contracíclic molt clar» del turisme a la ciutat de Barcelona. El sector va seguir una línia de creixement mentre, en paral·lel, entre el 2009 i el 2013, el PIB urbà s’encongia un 4,9%. El pes del turisme oscil·la entre el 13 i el 14% del Producte Interior Brut (PIB), traduïts en 8.000 milions d’euros en termes de Valor Afegit Brut (VAB).

Després de Londres i Berlín, Barcelona és la ciutat europea preferida per ubicar-hi una ‘start-up’.

Tanmateix, sabem que des del 2013 el nombre de visitants de Barcelona ha anat creixent: el 2013, hi havia 16,63 milions de pernoctacions i 6,56 milions de turistes, i el 2018, les xifres han evolucionat fins als 20,26 milions i a 8,05 milions, respectivament, amb un fort creixement de les plataformes digitals d’allotjament vocacional com Airbnb i una especialització involuntària de l’aeroport en companyies aèries low cost. El setè aeroport d’Europa, segons l’Airport Council International, veu transitar 50,17 milions de passatgers, un 73,1% dels quals internacionals. L’altra pota turísticoindustrial és el port, amb un trànsit de 67,75 milions de contenidors i 4,49 milions de passatgers, amb creixements del 15,1% i del 8,6%, respectivament.

«Al meu parer no podem criticar una activitat que manté el dinamisme de la ciutat. Pot generar desequilibris i pressió i cal regular-los, òbviament, però cal ser conscients que sense el turisme la ciutat estaria molt avall. Barcelona ha esclatat com a pol d’atracció», reflexiona Lladós.

Per a Jordi Alberich, president del comitè organitzador del Summit Barcelona: Turisme de Qualitat versus Massificació Turística, Barcelona «ha tendit a ser més una ciutat turística que una gran ciutat que a més té molt turisme». El repte, comenta, és captar turisme de més lluny (Amèrica Llatina, Estats Units, Àsia), perquè gasta en una proporció de cinc a un en relació al turisme europeu, que Alberich considera «domèstic». Incrementar fins als 7,5 milions de viatgers el turisme de més qualitat i capacitat adquisitiva podria generar fins a 26.000 milions anuals a Catalunya.

L’imant turístic barceloní resulta difícil de deslligar de la seva atracció de talent. D’acord amb el Boston Consulting Group, el 2018 Barcelona ocupava la quarta posició al món en el rànquing de ciutats més atractives per a les persones treballadores globals, només per darrere de Londres, Nova York i Berlín. Entre el 2014 i el 2018, va pujar tres posicions. Barcelona és també la tercera ciutat europea preferida per ubicar-hi una start-up, després de Londres i Berlín. És la seu de projectes com Privalia, Softonic o Badi. Té 200 start-ups digitals relacionades amb la tecnologia mòbil, el comerç electrònic i els videojocs, segons la firma britànica Atomico.

La jove empresària Martínez, en aquest sentit, reivindica més suport per a les persones emprenedores, tot i que també es mostra crítica amb la targeta de presentació de bona part de les start-ups: «Es mostren ansioses per explicar la quantitat de diners que capten dels inversors. És important aconseguir diners, és clar, però sovint les veig menys focalitzades en parlar d’allò que fan, dels clients, de la sostenibilitat del propi negoci».

Les principals exportacions de l’àrea de Barcelona, a l’alça des del 2009, són el sector químic, l’automoció i els béns d’equip.

«Som una ciutat emprenedora, i hi estan sorgint sectors emergents pels quals apostàvem com a tractors d’un model econòmic nou, com el sector TIC, les indústries creatives, que pugen en bona part del boom dels videojocs i l’audiovisual, i també per l’aposta per la indústria 4.0, que té com a vector comú la tecnologia», apunta Sara Berbel, directora general de Barcelona Activa i gerent de política econòmica i desenvolupament local de l’Ajuntament. L’aposta estratègica que encara és incipient, és l’economia verda i circular. «Creiem que està latent», apunta Berbel.

Si obrim el focus a l’àmbit metropolità, la indústria 4.0 (que aplega consultoria i serveis TIC, més R+D) ocupa 402.746 persones, un 7,3% més respecte del 2010. En canvi, l’ocupació a la indústria manufacturera ha perdut un 5% d’efectius des de la mateixa data.

«No veiem que acabi d’aterrar i de concretar-se el nou model econòmic que volem, i que es resumeix en una economia industrial, que combini manufactures i serveis tecnològics», lamenta, però, Raquel de Haro, coordinadora de Comissions Obreres del Barcelonès. Per a aquesta sindicalista, «es fan moltes coses bé, però la marca Barcelona continua essencialment associada al turisme, que no hem de menystenir però que no volem que sigui l’eix entorn del qual pivoti tota l’economia de la ciutat».

Les principals activitats exportadores de l’àrea de Barcelona, a l’alça des del cop del 2009, corresponen al sector químic, l’automoció i els béns d’equip i maquinària. Més de la meitat del que es ven fora es destina a països de la Unió Europea, tot i que es registren increments sorprenents a països de l’Àfrica i de l’Amèrica Central. El gran interrogant que es planteja és, però, el refredament del comerç internacional. Després de la llarga travessia de la crisi, des del 2014 Barcelona creix, i fa quatre anys que ho fa a ritmes per sobre del 3,3%, amb un nivell d’atur del 10,3% més baix que el del seu entorn català i espanyol. Ara experimenta una lleugera desacceleració, en línia amb el context europeu.

 

Pèrdua de seus socials

La inversió productiva estrangera va baixar el 2017 i el 2018, i l’Ajuntament no exclou retenció inversora a l’espera de l’evolució política, però el nivell global se sosté en nivells similars precrisi del 2006 i 2007. La firma KPMG, al seu darrer Global Cities Investment Monitor, afirma que Barcelona se situa al novè lloc entre les àrees urbanes de tot el món per captar projectes d’inversió estrangera (era del 2017).

Des de l’octubre del 2017 al 31 de desembre del 2018 4.108 empreses van decidir portar la seu social fora de Catalunya. «No s’ha traduït en pèrdua directa de centres productius ni d’ocupació», diu Barcelona Activa, «però caldrà seguir-ne l’evolució i l’impacte».

«No hi ha cap indicador dramàtic, però la ciutat tampoc lidera res, tendeix a la mediocritat», reflexiona Jordi Alberich.

«Al marge de l’eventual impacte de la política i de la sortida de seus, crec que a Barcelona li falten grans capitals atrets per grans projectes. Les noves indústries fomenten el soft power i Barcelona és soft. Hi ha moltes petites iniciatives. No hi ha cap indicador dramàtic, però tampoc no lidera res, tendeix a la mediocritat», reflexiona Alberich.

El Congrés Mundial de Telefonia Mòbil (World Mobile Congress) deixa 473 milions a la ciutat, posa Barcelona al mapa mundial de la tecnologia, en un moment en què la xifra de targes SIM de telefonia supera la d’habitants del planeta. «Però la riquesa no arriba a la gent», subratlla De Haro, que posa damunt la taula mancances socials com l’habitatge assequible i la precarietat dels contractes. Les afiliacions a la Seguretat Social (1,12 milions de persones el 2018) marquen rècords, però un 42,9% de tots els contractes signats el 2018 van tenir una durada inferior a un mes. I el salari real a la ciutat va recular un total del 4,2% entre els anys 2010 i 2017.

Les diferències de renda s’han agreujat respecte de l’inici de la crisi (les persones amb rendes baixes i molt baixes sumaven un 30,4% del total l’any 2017, quan una dècada abans representaven un 21,7%). Tot i això, aquestes franges de població amb menys recursos han anat perdent pes des del 2013, en què havien arribat a significar un 41,8% del total. Per primera vegada, el 2017, únic amb dades disponibles, més de la meitat de la població (52,9%) viva en un barri de renda mitjana.

Ho corrobora el professor de la UOC: «Hem après a atraure talent, a ajudar a crear empreses, tenim una taxa d’emprenedoria elevada, tenim bons centres de recerca i una bona xarxa de serveis públics de suport, però hi ha un taló d’Aquil-les: els projectes de base tecnològica que acaba sent venuda». Lladós apunta també la desinversió de grans empreses familiars de la ciutat, però això tindria a veure amb d’altres factors relacionats amb la transició generacional i les dificultats d’una competència global ferotge. Tot i això, Barcelona és la setena ciutat en concentració de scale-ups, que són start-ups que han crescut fins al milió de dòlars i que aspiren a escalar el model de negoci. Està clar que els rànquings estimen Barcelona. Gairebé tant com Barcelona estima els rànquings.