Benito Pérez Galdós, tant incansable viatger com novel·lista, tornava a Madrid a finals de maig de 1888, després d’una estada de tot just vuit dies a Barcelona amb motiu de la inauguració de l’Exposició Universal, i de seguida prenia la ploma per donar notícia als lectors portenys de La Prensa de la seva estada a la capital catalana i animar els viatgers americans a visitar «la ciudad espléndida que ha de ser, dentro de poco, una de las más bellas de este continente». Les cartes que amb aquesta matèria va enviar a Buenos Aires es van publicar a La Prensa els dies 1, 8 i 15 de juliol de 1888.

Galdós havia visitat per primera vegada Barcelona a finals de setembre de 1868, quan tornava de París, i hi va trobar la revolució que va derrocar el tron d’Isabel II. A Memorias de un desmemoriado (1916) recorda: «Toda España estaba ya en ascuas. Barcelona, que siempre figuró en la vanguardia del liberalismo y de las ideas progresivas, simpatizaba con ardorosa efusión con el movimiento». Ara, el 1888, el seu vagareig per la ciutat té el contrapunt lògic en la memòria de les seves impressions de vint anys enrere. El 68 encara existien la Muralla del Mar («paseo delicioso desde Atarazanas hasta el jardincillo del Capitán General») i la Ciutadella, però la ciutat ja s’havia llevat la cotilla que formaven la Rambla i les Rondes per donar cabuda al «grandioso ensanche, con sus hermosas vías y el Paseo de Gracia, incomparable avenida, que pronto había de rivalizar con las mejores de Europa».

L’escriptor liberal creia que l’aproximació moral entre Madrid i Barcelona seria molt fructífera per a Catalunya i per a Espanya.

La primavera del 88, i malgrat el tràfec i els compromisos de les festes inicials de l’Exposició, aquest flâneur ocasionalment barceloní observa que les edificacions aixecades a la part nova són luxoses, de traça elegant i materials rics, i emfatitzen l’arbrat que recorre tots els carrers. Galdós es recrea, fascinat, en la descripció de l’espai geogràfic barceloní i dels municipis —Gràcia, Sants, Hostafrancs…— que l’envolten, i augura un futur a la ciutat paral·lel al de Londres o Nova York.

En els dies radiants de finals de maig del 88, al millor observador artístic de la vida contemporània madrilenya —Miau, setena novel·la contemporània, acabava d’aparèixer— no li va passar inadvertit el moviment i l’animació de la metròpoli, amb els seus tramvies americans i els ferrocarrils de tracció de vapor que comunicaven la capital i els suburbis. També Galdós va recordar per als seus lectors de La Prensa la difusió de l’enllumenat elèctric, assegurant que no hi havia «ciudad alguna en Europa que con mayor ni aún igual profusión lo posea». L’elogi s’estenia al clima, a l’hospitalitat —«es un pueblo morigerado y sobrio que, cuando llega la ocasión, sabe gastar sus ahorros y deslumbrar a sus huéspedes, haciendo gala de tanta esplendidez como inteligencia»—, a la vida còmoda i sòbria, i als seus habitants que «tienen el doble mérito de saber trabajar y saber vivir».

Les virtuts del caràcter català les veu Galdós representades magníficament a l’Exposició, a les cerimònies d’inauguració de la qual, amb l’atractiu principal de la reunió de les esquadres al port —que descriu amb detall sorprenent—, dedica gairebé la totalitat d’un dels seus articles. L’èxit de l’Exposició de Barcelona es deu a l’energia i l’activitat dels catalans, ben secundats en aquella ocasió pel poder central, cap al qual sovint es mostren queixosos, «y en lo que toca —comenta Galdós— a la centralización administrativa sus quejas son fundadísimas». En definitiva, l’esplendidesa i la intel·ligència dels barcelonins enlluernen el gran novel·lista, qui amb posat liberal i assenyat, creu que de «la aproximación moral entre Madrid y Barcelona han de resultar grandes bienes, así para Cataluña como para España».

 

Elogi del Museu de Zoologia

En el seu passeig per l’Exposició anota les línies rellevants dels diferents edificis emplaçats des de l’Arc de triomf del passeig de Sant Joan fins al ferrocarril de França: el Palau de la Indústria, obra de Jaume Gustá; el Palau de Belles Arts d’August Font, del qual destaca els «dos enormes órganos, que se comunican por medio de la electricidad, de modo que un solo organista puede tocarlos simultáneamente»; l’Umbracle; el Palau de Ciències i el d’Agricultura; la Secció Marítima i el Restaurant, que complau Galdós tant com el Gran Hotel Internacional, obres ambdues a les albors del modernisme de Lluis Domènech i Montaner, a qui cita elogiosament abans de descriure amb precisió l’edifici que avui allotja el Museu de Zoologia: «Afecta la forma de un castillo gótico y es de ladrillos, decorado con cerámica de variados colores, conjunto elegante y originalísimo, que será uno de los principales atractivos de la Exposición».

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

Els articles no solament testifiquen que Galdós és el millor narrador espanyol de la geografia urbana d’una gran ciutat vuitcentista, sinó que a més és un sociòleg incorregible abans que la sociologia, per obra i gràcia d’un català, Manuel Sales i Ferré, es guanyés una càtedra a la Universitat Central. El novel·lista capaç de presentar en una pàgina de La desheredada o de La de Bringas el món d’aparences de la classe mitjana madrilenya és un pintor hàbil i lacònic de les classes socials barcelonines. Amb una tinta tenyida de positivisme historicista, la ploma galdosiana dibuixa la vida benestant, atenta a les comoditats domèstiques i poc inclinada a l’ostentació pública, de les classes riques, assentades en l’activitat laboriosa del comerç i de la indústria, i alhora la solidesa de la classe mitjana o l’«educació industrial» dels obrers barcelonins.

 

Contrallum polític

Aquest dibuix no està exempt de la comparació amb el seu correlat madrileny que Galdós coneixia millor que ningú, ni tampoc d’un contrallum polític, en el qual s’engrandeix el perfil del regionalisme i de «numerosos elementos influidos por las predicaciones socialistas». Però, sobretot, les cròniques de Galdós subratllen la modernitat de la ciutat: «De aquí que en general se viva mejor en Barcelona que en Madrid; de aquí que el nivel medio de bienestar sea más alto allá que acá; de aquí que habiendo bastante riqueza en una y otra población, haya en Barcelona más reservas que en Madrid, y se advierta en todas las clases mayor desahogo».

Difícilment els lectors hispanoamericans de La Prensa de Buenos Aires podien haver tingut un millor cronista barceloní que, seguint aquesta línia cervantina medul·lar que recorre tota la seva obra, no dubtava a fer-se pregoner —amb veu liberal— de «la prosperidad, el bienestar y la cultura que admiramos allí».

Les visites de Galdós van sovintejar en gran mesura per assistir a les estrenes de les seves obres teatrals. El juny de 1896, al mateix temps que una nota editorial de La Vanguardia (26-VI) el qualifica d’«artista innovador, psicòleg original i pensador d’alta volada», assisteix a l’estrena de Doña Perfecta i a l’èxit de Los condenados. L’estada de juliol del 1903 —estrena de Mariucha al teatre Eldorado— li permet esperonar la seva memòria i per això confronta en una carta (12-VIII) per a El Liberal de Múrcia els seus records de llavors amb les imatges que acaba d’atresorar els dies anteriors.

Dibuixa la vida benestant, atenta a les comoditats domèstiques i poc inclinada a l’ostentació pública, de les classes riques barcelonines.

La principal bellesa de Barcelona era aleshores, el 1868, i ara, el 1903, la seva Rambla: «Viéndola hoy, paréceme que nada ha cambiado en ella, y que su animación bulliciosa de hace treinta años era la misma que actualmente le da el continuo trajín de coches y tranvías». Galdós reconeixerà que, en efecte, s’han produït modificacions, però continua indeleble «su frescura risueña y la sonrisa hospitalaria». El que sí que ha canviat —i Galdós ho anota— és l’epicentre urbà de la ciutat, que ara vertebren el passeig de Gracia, la rambla de Catalunya i la Gran Via, que «nos deslumbran y fascinan, pasándonos por los ojos la vida fastuosa y un tanto dormilona de los millonarios de hoy».

Galdós arriba una altra vegada a Barcelona («ciudad que como usted sabe —li escriu (9-III-1915) a Oller— tanto amo») l’abril del 1917: Margarita Xirgu representa Marianela al teatre Novedades i Galdós l’acompanya ajudat per Paco Menéndez, el seu majordom. Galdós, gairebé cec i amb escassa mobilitat, se sentia, un cop més, contentíssim per l’afabilitat dels barcelonins, «tanto por el teatro como por las innumerables visitas que a todas horas recibe» a la seva residència de l’Hotel Continental de la plaça de Catalunya, on, per cert, va començar a teixir la seva obra teatral Santa Juana de Castilla, l’estrena de la qual el mes de juny del 1918 coincidirà amb l’última estada a Barcelona del mestre, que es va desplaçar a la ciutat per assistir a les primeres representacions a càrrec de la Xirgu al teatre Novedades. Encara que l’estada és més breu que la de l’any anterior, els homenatges se succeeixen des que arriba al baixador del passeig de Gracia. El més rellevant va ser el celebrat a l’Hotel d’Anglaterra i que va incloure l’oferiment de Miquel dels Sants Oliver, que el va comparar amb Dickens i Balzac.

 

Negativa de Narcís Oller

Dels múltiples aspectes de les connexions de Galdós amb la societat i la cultura barcelonina m’aturo breument en les seves relacions amb Narcís Oller, que es van iniciar, amb la mediació de Pereda, la primavera del 1884. Després de llegir La papallona (1882) i assenyalar-ne els mèrits, li escriu (8-XII-1884): «Lo que sí le diré es que es tontísimo que usted escriba en catalán. Ya se irán ustedes curando de la manía del catalanismo y de la renaixensa (…) La novela debe escribirse en el lenguaje que pueda ser entendido por el mayor número de gente (…) véngase con nosotros. Le recibiremos a usted, en el recinto de nuestro Diccionario, con los brazos abiertos».

Galdós va rebre una doble negativa a la seva insòlita proposta (sempre havia defensat ser reflex del món real o emprar un écran que faciliti al màxim l’efecte de realitat, i fer-ho amb un llenguatge que plasmi amb la màxima diafanitat el que s’observa i estudia en l’original): la de Pereda i la del mateix Oller, el qual, atesa la insistència de Galdós pel que fa a aquesta qüestió, argumenta el desembre del 84:

«Escribo la novela en catalán porque vivo en Cataluña, copio costumbres y paisajes catalanes y catalanes son los tipos que retrato, en catalán los oigo producirse cada día, a todas horas, como usted sabe que hablamos aquí. No puede usted imaginar efecto más falso y ridículo del que me causaría a mí hacerlos dialogar en otra lengua, ni puedo ponderarle tampoco la dificultad con que tropezaría para hallar en paleta castellana cuando pinto los colores que me son familiares de la catalana. Suponga usted, por un momento, siquiera conozca usted el inglés mejor que yo el castellano, que se le hubiese ocurrido a usted hacer hablar como Byron al bueno de Bringas o a su esposa la Pipaón. ¿Dónde quedarían la verdad, la frescura, el nervio y hermosura del lenguaje de aquellos madrileños de carne y hueso, tan felizmente pintados porque ha podido usted copiarlos del natural, usando del mismo instrumento que ellos para imitar su estilo, sus giros, sus exclamaciones, su misma voz, rasgos determinativos del carácter, del temperamento, de la educación, de todo lo que constituye un tipo? ¿No cree usted que el lenguaje es una concreción del espíritu? ¿Cómo divorciarlo pues de esa fusión que existe de realidad y observación en toda obra realista?»

Oller va creure que la seva argumentació epistolar convenceria Don Benito, encara més tenint en compte que aquest havia escrit en el pròleg a El sabor de la tierruca (1882) de Pereda que «una de las mayores dificultades con que tropieza la novela en España consiste en lo poco hecho y trabajado que está el lenguaje literario para asimilar los matices de la conversación corriente». Però no va ser així. Poc després de rebre Vilaniu (1885), Galdós li expressa el desconsol que sent «al ver un novelista de sus dotes, realmente excepcionales, escribiendo en lengua distinta del español, que es, no lo dude, la lengua de las lenguas».

Pérez Galdós i Narcís Oller van mantenir una relació epistolar des de la discrepància.

La discussió no cessa en l’epistolari —amb precisions polítiques que són difícils de compendiar— fins al seu punt final, que coincideix amb una carta d’Oller del 28 de novembre del 1887, el principal motiu de la qual és el comentari de Fortunata y Jacinta. Oller considerava Fortunata no solament com la millor novel·la de la producció galdosiana, sinó l’obra més destacada del gènere a Espanya. Oller llegeix la novel·la com la lluita de «la naturaleza con los convencionalismos de la civilización», indicant el seu gran encert compositiu per la perspectiva amb què els personatges —«una galería tan extensa de tipos»— es mostren al lector sobre «un fondo palpitante de vida y verdad». Després d’aquesta breu lliçó de crítica literària i amb humor irònic li escriu: «Sólo siento una cosa: que no está Fortunata y Jacinta escrita en francés para su mayor publicidad y provecho del autor. Un separatista».