Economista de la desigualtat

Branko Milanovic, economista nascut a Belgrad, actualment professor a la City University of New York i anteriorment investigador al Banc Mundial, ha escrit llibres com The Haves and the Have-Nots (Els qui tenen i els qui no tenen) i Global Inequality (Desigualtat global) i recentment ha publicat Capitalism, Alone1 (El capitalisme, tot sol). L’entrevista es realitza aprofitant la seva estada a Barcelona durant almenys un any, concretament a l’Institut Barcelona d’Estudis Internacionals (IBEI). Milanovic forma part d’un grup d’economistes que s’han fet famosos parlant de les desigualtats, quelcom que era impensable a la professió econòmica fa unes dècades. Aquesta generació d’economistes (com Atkinson, Deaton, Piketty, Sáez, Zucman i Milanovic mateix) encara no ha aconseguit que les seves receptes siguin recollides en les polítiques públiques dominants, però sí que l’economia torni a dialogar amb altres ciències socials i que, gràcies al big data, les noves generacions trobin atractiu metodològicament centrar la seva recerca professional en l’anàlisi empírica de la desigualtat.

 

El llibre Capitalism, alone què aporta de nou que no aportessin els seus llibres anteriors?

És un llibre diferent… bé, no completament diferent, perquè també va de desigualtat. Però és més ambiciós, perque té un costat més polític i filosòfic.

Permeti’m que comenci pel títol. El títol significa que el capitalisme és l’únic mode de producció, la manera d’organitzar la producció única (excepte casos globalment irrellevants) que existeix avui al món. Això pot semblar una afirmació poc rellevant per a alguna gent. Per exemple, la gent jove ha viscut ja només sota el capitalisme. Però si mireu històricament, veureu que el capitalisme es va crear a gran escala després de la Revolució Industrial, i tenia competidors durant aquella època, fins i tot malgrat que els britànics lideraven la globalització, perquè grans parts del món eren feudals.

A Europa central hi havia treball forçat a l’any de les revolucions del 1848. A Rússia i als Estats Units hi havia esclavatge al segle XIX. A l’Índia també hi havia treball forçat. El rival que el capitalisme havia de derrotar d’alguna manera era el feudalisme. Al final, el capitalisme va prevaldre, no tenim gairebé enlloc gent que no tingui els mateixos drets que els altres. Però a més des del 1917 amb la Revolució russa hi va haver un altre competidor, que era el comunisme…

 

Que vostè coneix bé perquè va viure sota un règim comunista.

Efectivament, i aquest competidor era significatiu perquè va arribar a incloure un terç de la població mundial i probablement més d’un terç de la superfície terrestre, incloent la Xina i el Vietnam després. I alguns països que s’hi van acostar com Etiòpia, Angola, i altres. Però ara ja no existeixen i la Xina ha passat a ser un país capitalista. Per això avui el capitalisme està sol.

 

Està sol, però amb matisos d’alguna manera, oi? Perquè no és un capitalisme brutal com el de Manchester al segle XIX.

D’acord, aquestes són diferents formes de capitalisme i el llibre de fet és sobre diferents formes de capitalisme, no n’hi ha una de sola. El llibre planteja l’existència a grans trets de dues grans formes de capitalisme: el que es pot anomenar capitalisme liberal meritocràtic i el capitalisme polític. Avui, desafortunadament, la paraula meritocràtic ha vingut a significar quelcom que és merescut. Però jo faig servir el concepte de John Rawls, per a qui meritocràtic senzillament significa que no hi ha restriccions legals perquè cadascú esdevingui allò que vulgui. En altres paraules, no perquè vostè hagi nascut negre o en una família pobra, ha d’estar legalment condemnat a no tenir els mateixos drets.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

Això és molt poc exigent en termes socials: no hi ha quotes, no hi ha educació gratuïta… però amb capitalisme liberal en el sentit del concepte «liberal» de Rawls significa que sí que hi ha alguna correcció per a aquesta desigualtat al neixement. Faig servir els Estats Units com a exemple d’aquest tipus de capitalisme perquè conec bé el país i conec les dades molt millor.

Els rics i molt educats es casen entre ells: homogàmia; els mateixos individus tenen alts ingressos del capital i del treball: homoplútia.

I el segon tipus de capitalisme és el capitalisme polític de la Xina (i del Vietnam, Angola, Etiòpia, etc.). El llibre té un costat polític, perquè diu que tenim el capitalisme com a únic mode de producció ara, però des del punt de vista polític i social, ve en dues versions diferents, que estan competint en alguna mesura. Per entendre per què el que anomeno capitalisme polític és diferent, miro la seva gènesi, on argumento que les revolucions comunistes a la Xina i el Vietnam són equivalents a les revolucions burgeses perquè a través de les revolucions comunistes es van deslliurar de tots els impediments feudals i van ser capaços d’alliberar els seus països del domini exterior. I aquestes dues coses només les podia fer el comunisme, perquè estaven molt ben organitzats. I quasi sense ser-ne conscients van crear una burgesia nacional…

 

Es refereix als quadres del partit comunista?

No només, perquè ara aquest món és capitalista en el sentit que la major part del valor afegit és produït pel sector privat.

El sistema d’aquests països és capitalista, i no ha estat planejat, sino que és com la història ha resultat. Van començar sent, per descomptat, socialistes, i van intentar posar en pràctica el socialisme, però es van trobar creant una burgesia nacional. Crec que la gènesi, la creació d’aquest capitalisme polític és molt diferent de l’origen del capitalisme liberal, perquè el capitalisme liberal dels Estats Units i Occident no va haver de desfer-se de colonitzadors externs, malgrat que els Estats Units fossin una colònia, però era una situació molt diferent.

Miro quines són les forces sistèmiques que fan augmentar la desigualtat en els dos tipus de capitalisme i condueixen a la creació d’una elit sostenible en els dos casos.

 

I a dintre del capitalisme liberal, vostè no distingeix entre el sistema més laissez-faire dels Estats Units i el sistema més social democràtic d’Europa?

No gaire. Al principi distingeixo una mica, però realment crec que avui hi ha essencialment un capitalisme liberal i que el capitalisme social democràtic es va diluir en el liberal als anys 80 (després d’haver funcionat des del 1945 aproximadament). És clar que hi ha diferències entre Dinamarca i els Estats Units, però els factors sistèmics associats a la globalització, el canvi tecnològic i el declivi dels sindicats, i les qüestions associades a les migracions, fa que es moguin en la mateixa direcció. Des de la perspectiva global, no són tan diferents, encara que hi hagi diferències entre països.

Quin és l’impacte de les dues formes de capitalisme sobre la desigualtat?

Parlo de set forces sistèmiques que causen desigualtat en el capitalisme liberal:
Primer, l’augment del percentatge del PIB aportat pel capital, que es tradueix en augments de la desigualtat interpersonal; aquesta és una realitat empírica que ha anat succeïnt durant els darrers 30 anys. Segon, això es tradueix directament en un augment de la desigualtat interpersonal perquè la gent que rep una gran part dels seus ingressos del capital estan a dalt de tot de la distribució de la renda. Si dues persones, una pobra i una rica, tinguessin la mateixa part dels ingressos provinents del capital, un augment de la proporció del capital al total de la renda no crearia desigualtats interpersonals, però realment no és així. Tercer, la gent rica rep un rendiment superior dels seus actius, com explica Piketty a Capital al Segle XXI.

Quart, els rics i molt educats es casen més entre ells: d’això se’n diu homogàmia. Cinquè, els mateixos individus o famílies tenen alts ingressos tant del capital com del treball; d’això se’n diu l’homoplútia. Això no passava en el capitalisme clàssic, on els grans capitalistes o els propietaris de terres, no treballaven bàsicament. Ara hi ha grans executius d’empreses que tenen grans ingressos del treball i del capital perquè acumulen riquesa al llarg de la seva vida laboral. Per cert, això és més productiu que si només es dediquen a viure de rendes. Cap d’aquests dos darrers fenòmens, l’homogàmia i l’homoplútia, són èticament o moralment dolents, les polítiques públiques no han de fer res al respecte, cadascú es casa amb qui vol i treballar és productiu. Tot això fa que no sigui gens fàcil tractar amb la desigualtat en la societat moderna.

Els pares educats dediquen més recursos als fills que els altres pares, donant-los grans avantatges i consolidant una classe alta.

Sisè, la gent rica intenta comprar, o influir de manera no proporcional, en el sistema polític, més que no pas entre els anys 40 i 80. I setè, estan transferint tots aquests avantatges, que vénen de tenir més riquesa i educació, als seus fills, més que no pas en el passat. Els pares educats dediquen més temps a les criatures que els altres pares (tenim bones dades sobre això), donant enormes avantatges als seus fills comparat amb els altres, consolidant una classe alta. Això també és quelcom positiu, és desitjable que els pares passin més temps amb les criatures, però d’aquesta manera donen enormes avantatges als seus descendents.

Això, combinat amb el control del procés polític, condueix a la creació d’una classe alta en el capitalisme liberal.

 

I moltes d’aquestes forces són també presents en el capitalisme polític…

En els països del capitalisme polític hi ha tres factors addicionals. En primer lloc, una administració o burocràcia eficient, amb poques restriccions en el seu funcionament, que no ha de dedicar temps a la deliberació. Aquest és un aspecte clau del capitalisme polític per generar creixement. En segon lloc, l’absència d’imperi de la llei, que condueix a una corrupció endèmica. No és quelcom que sigui una anomalia del sistema. El sistema ha de ser corrupte perquè, sense imperi de la llei, cal tenir la capacitat de castigar d’alguna manera. La coerció no està basada en la llei sinó en el poder. I en tercer lloc, en aquests països existeix una autonomia de l’Estat. L’interès de l’Estat es pot imposar més enllà del que vulguin els rics. El poder de la burgesia capitalista és menor que en el capitalisme liberal, que ha esdevingut l’imperi dels rics. Mantenen l’autonomia de l’Estat per seguir polítiques mercantilistes o fins i tot perseguint polítiques contràries als més rics. Els rics de la Xina, més que no pas els de Rússia, són custodis d’una riquesa que en certa manera és riquesa de l’Estat. Els rics tenen més poder en les democràcies liberals.

 

Un llibre complementari del seu, que també ha estat publicat aquesta tardor, és Capital et idéologie, de Thomas Piketty. Aquest llibre fa una sèrie de propostes per revertir el que descriu com un capgirament de la base social dels partits progressistes, que avui semblen mantenir el suport dels sectors amb més nivell educatiu, però estan perdent el suport d’importants sectors amb un baix nivell de renda. Vostè està d’acord amb aquesta descripció, i amb les propostes de Piketty?

Tinc parts prescriptives al llibre. La part del llibre de Piketty sobre el canvi en l’estructura de votants, que és molt rellevant per a Espanya, explica a partir d’evidència basada en enquestes de països molt diversos, com la classe obrera, a mesura que es mou cap amunt, en part per l’èxit de les polítiques a favor de la classe obrera, passa a contenir un nou grup de votants que esdevenen més socioliberals; els seus interessos canvien perquè ara són més rics i tenen una educació millor. Però, sense que els politòlegs americans ho veiessin, una part de la classe treballadora, la menys qualificada, els ha deixat de votar.

La meva filosofia general, és que si hi ha aquestes forces que fan augmentar la desigualtat, les polítiques anteriors a 1980, basades en educació, sindicats, impostos i transferències, ja no poden funcionar igual. No poden haver-hi més anys d’educació obligatòria, estem en un sostre, no es pot obligar la gent a tenir doctorats. Els sindicats estan en declivi. La gent de classe mitjana ja no vol pagar impostos més alts dels que ja paga, ni votar per ells, són més escèptics sobre l’ús dels diners públics que en el passat.

Cal pensar en un capitalisme del poble on la classe mitjana tingui més capital, retirant privilegis als grans inversors.

Les taxes impositives del 90% de taxa marginal màxima només afectava una part molt petita de la població. Es poden augmentar els tipus màxims, però no crec que s’obtingui gaire.

Com que no podem redistribuir gaire la renda actual, seria millor desenvolupar polítiques per igualar la dotació inicial. Tant el capital humà com la propietat d’actius.

Si igualem relativament el capital, no caldrà redistribuir tants recursos. Com es desconcentra el capital financer, que està molt més concentrat que la renda? Cal pensar en un capitalisme del poble on la classe mitjana tingui més capital, retirant privilegis que tenen els grans inversors. Actualment els petits inversors no tenen cap avantatge però els rics sí: poden transferir recursos als descendents, acumular guanys, etc. Cal fer servir els impostos de successions per redistribuir la propietat.

 

Però per a fer tot això caldria un cert grau de coordinació internacional, oi? Altrament, es fugaria el capital…

Sí, requereix coordinació internacional. Cal també que tothom tingui el mateix accés a la mateixa qualitat d’educació. Actualment hi ha dos nivells educatius, que no es poden veure en els anys d’escolarització, però sí en la qualitat de les escoles. Els anys d’educació ja no determinen els nivells salarials, però la qualitat de l’educació sí.  Cal millorar significativament la qualitat de l’educació pública, per equilibrar la dotació de capital humà. Als Estats Units el canvi hauria de ser quasi revolucionari. El sistema actual el que fa és preservar els privilegis de la gent rica. I el darrer punt és reformar el finançament del sistema polític. No dono molts detalls, però aquestes són les meves prescripcions. Necessitem un nou objectiu: un capitalisme del poble.

 

Hi hauria alguna diferència entre aquest capitalisme del poble i el capitalisme popular de què parlava Margaret Thatcher?

El meu capitalisme del poble té similituds amb el capitalisme popular de Margaret Thatcher, tot i que ella no va arribar a fer gran cosa al respecte, excepte amb la privatització de la propietat de les cases. La concentració de la propietat de les accions no va disminuir, però crec que tenia la mateixa idea.

La globalització hauria d’incloure moviment lliure de treballadors, igual que d’idees i de capital.

Aquest hauria de ser el següent gran objectiu del capitalisme dels països rics: major igualtat en la dotació de capital. Hauria de ser una democràcia o un capitalisme de persones propietàries. El sistema seria molt més estable si tothom tingués una participació, més que no pas la situació actual, on les forces de la desigualtat són cada vegada més fortes.

 

A nivell personal, encara que hagin passat ja molts anys, vostè troba a faltar, en la seva vida, en la seva identitat cultural, la federació iugoslava?

No ara, però sí quan el trencament i, en particular, la guerra es van produir. La identitat sèrbia en la meva educació estava molt submergida, la meva família no era ni religiosa ni nacionalista. A l’escola on jo anava el nacionalisme estava molt submergit.

El trencament de la URSS no va ser una tragèdia per a molta gent (per a alguns va ser un gran desenvolupament, com els països bàltics, a no ser que formessis part de la minoria russa en aquests països), però sí per a molts altres, que van haver de redefinir la seva identitat. La gent això no ho aprecia. Hi havia moltes famílies mixtes que ja no existeixen, com explica el documental Brothers no more (sobre l’allunyament entre els jugadors de bàsket Petrovic i Divac). Aquest shock, aquesta redefinició de la identitat, no es fàcil. Has de reavaluar la teva identitat i la identitat d’altres.

 

Vostè ha fet propostes que han estat relativament polèmiques pel que fa a la immigració.

Crec, almenys en teoria, que la globalització hauria d’incloure moviment lliure de treballadors, igual que d’idees i de capital. Però les persones no són avatars, sinó que tenen cultures i normes socials. El treball no és igual que el capital, hi ha cultures, religions, visions del món, junt amb raons econòmiques. Per aquestes raons la immigració és conflictiva. Abans de dir que no vingui ningú (com el polític holandés que va dir que el país ja estava ple), cal acceptar, per les preferències de la població, permisos temporals d’immigració (4 o 5 anys), com el sistema de gastarbeiter a Alemanya, però amb l’obligació de tornar. Vindrien només si tenen una feina, i el seu permís no es renovaria.

És molt fàcil demanar que els altres no tinguin accés a comoditats i luxes que nosaltres hem tingut.

Segur que això té inconvenients, però la idea general és que vinguin estrangers per feines que existeixen, i després de la feina se’n van, sense accés directe a la ciutadania, però sí protecció de salut i laboral. Hi hauria algunes proteccions de ciutadania, però no totes.

 

També ha fet crítiques als moviments ecologistes dels països desenvolupats.

És molt fàcil demanar que els altres no tinguin accés a comoditats i luxes que nosaltres sí que hem tingut. Alguns ecologistes no tenen ni idea dels números de què parlen. Si fixes el nivell de renda tal com està, una opció és que els més pobres els deixes igual. Però si vols que millorin, i són molta gent, fins a nivells mitjans del món ric, no hi ha recursos per a tothom sense creixement.

Han de dir-nos què volen fer, no es pot sortir de la realitat. Si volen solucions radicals, han de dir com ho fan políticament viable. Si volen que hi pensem seriosament, han de fer els números i dir quina estratègia seguirem. Com ho farem? No hi han pensat prou. I de vegades és injust per a molta gent que volen ser rics, tenir cotxes, viatjar en avió…

Hi ha un lligam entre desigualtat global i petjada climàtica, perquè els rics contaminen més, consumeixen més i mengen més carn. Amb menys desigualtat, hi hauria menys petjada climàtica. Però reduint el consum de Bill Gates, només seria una goteta en l’oceà, no s’han de fer falses il·lusions. Però no és un tema que discuteixi al meu llibre.