Hi ha molta gent que té una gran debilitat per un sol autor de la literatura universal, de qui ho llegeixen tot, i contempla la resta dels autors com un epígon, o una variació sobre els llibres de l’autor que prefereix per damunt de qualsevol altre.

En el meu cas, l’autor que prefereixo —a banda d’autors als quals he dedicat moltes hores de lectura i d’estudi, com ara Kafka— és Voltaire, el gran defensor de la tolerància, l’il·lustrat que no va acabar de pactar amb els ideals del enciclopedistes del seu segle, l’irònic més contumaç de la literatura francesa, el satíric que va fer una obra de teatre per «desdramatitzar» (riure-se’n i tot) la devoció francesa a Joana d’Arc, l’amic dels grans prínceps d’Occident, l’home exiliat a Suïssa a causa de les seves idees progressistes, el que va tornar a entrar a París per la porta gran, quan ja era molt vell, i l’home a qui l’Església va negar un enterrament cristià a causa de la seva crítica feroç a les institucions eclesiàstiques –no a Déu, en qui és possible que cregués.

La seva producció és immensa, i jo la llegeixo en l’edició Kehl, de 72 volums (1785), editada per Beaumarchais amb moltes garanties. Entre el conjunt de la seva producció hi ha un llibre que sempre he considerat un dels més grans que ha donat la literatura francesa de tots els temps, i que vaig traduir al català: Candide, ou l’optimisme, en català Càndid, perquè es tracta d’un adjectiu. Es va publicar l’any 1759.

Càndid és un noi que viu en un castell de nobles d’upa, i que n’és expulsat per haver magrejat la filla del senyor de la casa, Cunegunda. Aquest nom és germànic perquè Voltaire va publicar el llibre amb un pseudònim més o menys alemany.

L’autor que prefereixo és Voltaire, el gran defensor de la tolerància, l’irònic més contumaç de la literatura francesa.

Càndid té de mestre Pangloss (que, literalment, voldria dir en grec «el que parla totes les llengües»), un home seguidor de les idees filosòfiques de Leibniz, una mica anterior a Voltaire, segons el qual vivim en el millor dels mons possibles, i tot va ser creat per Déu per a bé de la humanitat (perquè, certament, costa creure que Déu creés el món i totes les realitats per a mal, essent aquest un atribut que la seva perfecció no pot incloure de cap de les maneres).

Però de seguida se li fa evident a Càndid, quan comença a córrer món, que a la vida no tot és de color de rosa —com la seva estimada Cunegunda, que només retrobarà al final del llibre—, sinó que el mal corre pertot, i que hi ha epidèmies, desastres naturals —com el terratrèmol de Lisboa, un dels fets històrics que actuen de rerefons en aquest llibre—, assassinats, carnatges, estafes, guerres, impostures, falsies, i tot el que es pugui imaginar per contradir la tesi del filòsof Leibnitz, l’optimista. Càndid passa, doncs, per tota mena d’aventures, és sotmès a una sèrie interminable d’ultratges (com Don Quijote, per cert), i, com ell, els altres personatges principals de la novel·la: l’estimada Cunegunda, el mestre Pangloss o «la vella», a qui uns bàrbars van tallar una galta del cul. Llegint avall, apareix un personatge que és tot el contrari de Pangloss, és a dir, Martí, que representa l’altra cara de la moneda: tot ell és pessimisme i prevenció.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

Cap al final de la novel·la, quan Càndid ja no sap com desenvolupar-se en aquest món, atuït per les lliçons contradictòries de l’optimista Pangloss i el desenganyat Martí, visitarà, amb tota la colla, un dervitx savi, en terres de Turquia, que donarà als visitants la lliçó dels estoics: preneu-vos la vida tal com ve, no espereu del món exagerades glòries, viviu en calma i sense massa ambicions, i no vulgueu independitzar-vos de res ni de ningú. Càndid torna a la caseta modesta que tenen a Turquia i es casa amb Cunegunda, per fi, encara que s’ha tornat lletja com un pecat. I tota la colla acabarà seguint el consell del savi dervitx: quan Pangloss intenta tornar a sermonejar Càndid en el sentit que «vivim en el millor dels mons possibles», Càndid li respon: «Tot això està molt bé, però ara hem d’anar a l’hort a treballar».

Si La transformació, de Kafka, va ser considerada per Nabokov com la narració més important del segle XX, jo diria que Càndid, o l’optimisme, de Voltaire, és la millor novel·leta escrita al segle XVIII. D’altres l’encalcen, com Jacques le fataliste, de Diderot, i unes quantes obres mestres de la literatura anglesa, com Robinson Crusoe o Tristram Shandy, de Laurence Sterne.