Hi ha molta gent que té una gran debilitat per un sol autor de la literatura universal, de qui ho llegeixen tot, i contempla la resta dels autors com un epígon, o una variació sobre els llibres de l’autor que prefereix per damunt de qualsevol altre.

En el meu cas, l’autor que prefereixo —a banda d’autors als quals he dedicat moltes hores de lectura i d’estudi, com ara Kafka— és Voltaire, el gran defensor de la tolerància, l’il·lustrat que no va acabar de pactar amb els ideals del enciclopedistes del seu segle, l’irònic més contumaç de la literatura francesa, el satíric que va fer una obra de teatre per «desdramatitzar» (riure-se’n i tot) la devoció francesa a Joana d’Arc, l’amic dels grans prínceps d’Occident, l’home exiliat a Suïssa a causa de les seves idees progressistes, el que va tornar a entrar a París per la porta gran, quan ja era molt vell, i l’home a qui l’Església va negar un enterrament cristià a causa de la seva crítica feroç a les institucions eclesiàstiques –no a Déu, en qui és possible que cregués.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.