Fa poques setmanes Nacions Unides va publicar un informe sobre els principals problemes ambientals del planeta amb conclusions inquietants que constaten els incompliments de la majoria dels acords internacionals sobre el canvi climàtic, desenvolupament sostenible i protecció mediambiental. Una situació que, en paraules de Nicholas Stern, converteixen en crítics els propers vint anys de la història de la humanitat.

Precisament, l’abast de la crisi mediambiental fa molt difícil la seva comprensió des de l’òptica del curt termini, pròpia de la condició humana. Vivim en mig d’una mutació civilitzatòria i, més enllà, geològica; en el trànsit del període geològic de l’Holocè a un nou període que els científics han batejat hipotèticament com a Antropocè. Una nova era en la qual la humanitat s’hauria convertit en un agent decisiu en els canvis de la naturalesa i, específicament, en la transformació de les condicions mediambientals. Un canvi de tal magnitud comportarà conseqüències econòmiques i socials, que ja estem començant a viure, sense estar preparats per a com governar-les.

Davant d’aquest més que hipotètic escenari trobem des de respostes apocalíptiques que apel·len a un capgirament radical i immediat dels nostres sistemes de vida a respostes més optimistes que confien en la capacitat d’adaptació que la humanitat ha demostrat al llarg de la història. Sigui com sigui, és indubtable que, simultàniament al procés de comprensió d’aquest canvi socionatural, cal fer un salt qualitatiu en l’acció sense perdre més temps.

La percepció simultània de l’abast global de l’emergència climàtica i del temps vital que resta per actuar està en l’arrel del moviment activista climàtic, simbolitzat per adolescents com la sueca Greta Thunberg o la belga Anuna de Wever. Un moviment que no pretén proposar solucions sinó que apel·la als sentiments i interpel·la els adults a assumir les seves responsabilitats. En certa manera és l’expressió d’una decepció amb uns adults que, des del seu punt de vista, han trencat el pacte entre generacions, tot desentenent-se del futur dels seus fills i dels seus néts que pagaran les conseqüències dels efectes del canvi climàtic.

Més enllà de la causa mediambiental, moviments similars protagonitzats per activistes adolescents expressen aquesta decepció. Activistes antiarmes als Estas Units com Emma González, antiracistes a Austràlia com Will Connolly, en contra de les bodes de menors a l’Índia com Payad Jangid, o pels drets dels transexuals com Jazz Jennings. Totes elles seguint l’estela lluminosa de la paquistanesa Malala Yousafzai que fa pocs anys es va erigir en el símbol de la lluita per l’educació de les noies. El comú denominador d’aquestes causes és el seu caràcter transversal i global, així com el seu lideratge predominantment femení.

Estem davant d’una revolució adolescent com s’ha arribat a dir hiperbòlicament? O bé, es tracta de la reacció rebel de tota nova generació davant del “desordre establert” que es troba en adquirir consciència social? O, fins i tot, no estarem davant d’una cínica manipulació dels sentiments adolescents per reforçar determinades posicions ideològiques? Probablement, ni l’admiració acrítica, ni la mirada condescendent, ni la sospita cínica siguin les actituds adequades per entendre aquests moviments i lideratges. La qüestió rellevant és com respondre a la seva interpel·lació, com assimilar la crítica de fons al determinisme progresissta de la modernitat i com convertir l’imperatiu moral i les energies activistes de l’ecologisme, l’antiracisme o el feminisme en polítiques concretes i efectives.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

La voluntat d’actuar amb determinació i celeritat és el que impulsa propostes de gran abast reformista com el “Green New Deal” promogut per la nova congressista demòcrata nord-americana Alexandria Ocasio-Cortez, amb l’objectiu d’invertir massivament per descarbonitzar l’economia, tot vinculant transició ecològica i justícia social. Probablement, aprofundir en aquesta via sigui el camí d’una ecosocialdemocràcia del futur, avui anèmica en la nostra Europa, que estigui disposada a lliurar amb intel·ligència una batalla formidable amb els poderosos interessos de l’statu quo.

En tot cas, per assegurar un futur habitable des de tots els punts de vista és imprescindible salvar la fractura entre generacions amb percepcions del món, interessos i expectatives vitals diferents si no antagòniques. La reconstrucció del pacte social avui trencat vol dir la reconstrucció del pacte entre generacions, en una taula on es confrontin el dret al futur de les noves generacions i la inèrcia confortable d’un món d’ahir que caduca.