You should never take more than you give
Elton John

Les civilitzacions que precediren a Hipòcrates estaven convençudes que les malalties eren càstigs divins i que calia trobar el seu origen en quelcom que els humans havien fet o estaven fent malament. El savi grec, però, va trencar aquesta tradició filosòfica i obrí una autèntica caixa de Pandora en proposar que emmalaltim per causes naturals, és a dir, per un mal funcionament d’algun dels nostres òrgans o altres dissonàncies internes. Hipòcrates encetava així el camí cap a la comprensió biològica de la malaltia que, des d’aleshores, no ha parat de desenvolupar-se aportant-nos un gran benefici tant pel que fa al coneixement del cos humà normal com pel que fa a la salut pública i la fundació de la medicina cientificoempírica allunyada dels rituals i de suposades intervencions divines.

El que no va preveure Hipòcrates és que en aquest segle XXI, d’auge de la medicina biològica, assentada sobre vastíssims coneixements generats per les ciències bàsiques, retornaria la sospita que, més enllà dels fets biològics, quelcom, efectivament, estem fent malament. De manera que em sembla albirar el rejoveniment d’alguns dels postulats de la medicina prehipocràtica, com aquell que afirmava que les malalties tenen el seu origen en fets culturals, fets que avui dia inclouen un ampli ventall de circumstàncies que van des de les addiccions als estils de vida i, darrerament, i d’això hem anat lentament prenent consciència, el deteriorament del nostre entorn i, més concretament, el canvi climàtic. Totes tenen un impacte mesurable sobre la salut.

La intuïció que l’agressió a la natura pot tenir conseqüències greus sobre el nostre benestar físic i psíquic té un gran recorregut històric que va, com a mínim, des del místic Eckhart al segle XIII («el món se’ns ha deixat en préstec») als partits polítics verds de fundació recent. Després de la Segona Guerra Mundial, la sospita que la tecnociència no servia ja als interessos de la població sinó més aviat del capital i dels conflictes bèl·lics, va tenyir la filosofia de molts pensadors, actualitzats, per cert, en un notable assaig de Josep Maria Esquirol. Als anys 70 Arnold Toynbee declarava: «fins ara l’home ha hagut de lluitar contra els tigres però, a partir d’ara serà pitjor: haurà de lluitar contra si mateix».

António Guterres s’equivoca quan parla «d’emergència climàtica». On ens trobem realment és davant d’una «emergència cultural».

Així doncs, vivim una època paradoxal en la qual els científics s’esmercen a convèncer-nos que no envellirem i persisteixen a demostrar els orígens genètics i moleculars de les malalties (certament evidents en molts casos), però d’altra banda s’ha fet palès com les circumstàncies ambientals i els estils de vida retallen la supervivència i són la causa primera de molts dels nostres infortunis. Pel que fa al nostre entorn, el canvi climàtic és part important de nous problemes sanitaris però no oblidem que s’acompanya d’altres dos fenòmens potencialment letals: l’enrariment de l’aire a les grans urbs i la globalització de malalties associada a les migracions, al turisme massificat i a la transferència de patògens i malalties transmissibles entre continents per terra, mar i aire.

 

Malnutrició i còlera

Centrant-nos en el canvi climàtic, un dels fenòmens sobresortints –i potser causa de molts d’altres– és l’augment de les temperatures que ens du cap a una «tropicalització» del nostre entorn tal com ho indiquen no poques evidències empíriques. Dit d’una altra manera, el nostre medi ambient evoluciona cap a un ecosistema de tipus monzònic: disrupció dels ritmes i dels volums de les pluges, alteració de la flora i de la fauna, distorsió dels patrons de floració i de migració de les aus, increment dels paràsits, etc.

En aquest context, els pronòstics assenyalen un increment exponencial de les catàstrofes naturals associades a l’elevació de la temperatura mitjana, com ara tornados, ventades, inundacions de les zones costaneres i torrentades imprevisibles, totes amb gran potencial per perjudicar la salut com a conseqüència de traumatismes, malnutrició i diarrees infeccioses greus (còlera) per manca d’aigua potable.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

Centrant-nos en la pujada de les temperatures i pel que fa a Europa, hem estat ja testimonis d’una de les crisis sanitàries més greus associades a la deriva climàtica: la mortalitat per cops de calor. Segons un informe de l’OMS, l’onada de calor que patí el nostre continent el 2003 es va saldar amb la mort de 70.000 ciutadans, la majoria d’ells amb un estat de salut vulnerable per edat avançada o malalties cardiorespiratòries. El canvi climàtic provoca també episodis menys mediàtics però no menys greus a mitjà termini com ara la proliferació d’espècies d’insectes i altres espècies invasores d’animals que no havien creuat mai Gibraltar o l’Atlàntic.

Fa ja algunes dècades que ens estem enganyant amb un discurs tecnocràtic, neoliberal i autodestructiu.

A Espanya ja hem tingut casos de dengue per picades del mosquit Aedes, un insecte típicament africà pràcticament desconegut en el nostre país fins ara. El paludisme és una altra de les malalties infeccioses més sensibles a les temperatures, afectant cada cop més a països de latituds més altes. Les diarrees per gèrmens patògens per al budell humà seran més freqüents com a resultat d’una dificultat creixent per accedir a l’aigua potable. A prop nostre, la invasió del cargol poma, probablement relacionada amb el canvi de règim de pluges, amenaça amb destrossar els arrossars del delta de l’Ebre.

Però no només cal esperar un increment de les malalties relacionades amb espècies invasores. L’aparell respiratori és també una diana rellevant del canvi climàtic i es preveuen increments notables de patologies pulmonars degudes al deteriorament de la qualitat de l’aire i l’increment de les al·lèrgies. La reducció d’ozó estratosfèric permet que la irradiació ultraviolada arribi amb més intensitat multiplicant el casos de càncer de pell com ara el melanoma, un dels més malignes. L’alternància de sequeres i inundacions durà a una reducció de la superfície cultivable i afectarà secundàriament als hàbits nutricionals saludables.

En resum, un informe de l’OMS de febrer del 2018 assenyala una xifra esfereïdora: entre el 2030 i el 2050 es preveuen un quart de milió de morts addicionals per any degudes a manca d’aigua potable, malnutrició, paludisme i estrès calòric. També hi posa èmfasi en el fet que, com sol passar en tots els casos de catàstrofes ambientals, aquelles regions del planeta amb infraestructures deficients i menys mitjans per combatre les crisis sanitàries, patiran més els rigors de l’augment de les temperatures.

 

Natura ofesa

Una altra diana de les patologies relacionades amb el canvi climàtic és la infància, particularment vulnerable per la malnutrició i el parasitisme i les diarrees. L’OMS xifra en no menys 95.000 les morts addicionals per any de nens i nenes de menys de cinc anys. I també caldria aquí afegir que el grup de la tercera edat és particularment vulnerable a la calor i la deshidratació.

La reducció d’ozó estratosfèric fa arribar amb més intensitat la irradiació ultraviolada multiplicant el casos de càncer de pell.

Els cants de sirena tecnològics asseguren que si bé la tecnociència, el desmesurat consum energètic i els contaminants atmosfèrics són el nucli central del canvi climàtic, la solució no pot raure sinó en les noves tecnologies i en la recerca que bla-bla-bla… Fa ja algunes dècades que ens estem enganyant amb un discurs tecnocràtic, neoliberal i autodestructiu. Però els senyals que ens arriben de la natura ofesa són cada cop més alarmants i potser menys reversibles. Sembla més que improbable que la degradació mediambiental i els problemes de salut que comporta, s’arribin a solucionar inventant andròmines per netejar els oceans o electrificar els cotxes.

Fins que no posem límit a la mobilitat per terra, mar i aire; a la indústria aeronàutica, i a internet –que conformen el nucli essencial del nostre dia a dia i són causa principal de les emissions contaminants– no serà possible racionalitzar el consum energètic. El filòsof i sociòleg francès Gilles Lipovetski declarava recentment: «ningú no deixarà d’anar en cotxe per salvar el planeta». Mentre la política segueixi a les ordres del consum i del mercantilisme serà impossible revertir una amenaça que ja no és una hipòtesi sinó una evidència que es pot provar amb xifres.

El 1947 Ludwig Wittgenstein escrivia que «no és cap bogeria pensar que l’era científica i tècnica és el principi de la fi de la humanitat; que la idea d’un gran progrés és un miratge com també ho és la d’un coneixement de la veritat final; que en el coneixement científic hi ha poc de bo i desitjable, i que la humanitat que el persegueix corre cap a un parany». Potser el filòsof austríac va exagerar un pèl però de ben segur que ho va fer en la bona direcció. António Guterres s’equivoca quan parla «d’emergència climàtica». On ens trobem realment és davant d’una «emergència cultural». Hem de recuperar certa ideació medieval del temps i de l’espai, i per tant de la velocitat, i deixar de pensar en el «com» per pensar més en el «per què i el per a què» del que fem.