El millor exemple de la llengua com a vehicle per comunicar un missatge entre dues o més persones el posen a la pel·lícula Arrival (2016), quan l’experta lingüística Louise Banks, interpretada per Amy Adams, explica la història del capità James Cook i la seva arribada a Austràlia, on es va trobar un animal que desconeixia totalment i que feia saltirons. Al preguntar als autòctons sobre quin animal es tractava, ells van respondre «cangur». Molts anys després es va descobrir que davant la pregunta de Cook els habitants de la illa havien respòs: «no t’entenc». Aquesta anècdota fictícia il·lustra perfectament com un malentès es pot perpetuar i reivindica la importància del llenguatge.

Sovint a Catalunya i Espanya s’ha utilitzat la llengua per alimentar la tensió política al·legant un suposat sectarisme que una i altra banda mantenen per tal de reduir a la mínima expressió la llengua contrària de la que hom s’ha criat. Si bé és cert que hi ha un cert consens amb temes com ara la immersió lingüística durant l’escolarització o la llei de toponímia i retolació, darrerament la llengua s’ha convertit en l’arma que uns i altres precisaven per seguir alimentant un conflicte que aporta rèdits electorals.

Avui en dia el català té més d’onze milions de parlants arreu del món i, segons el darrer informe de política lingüística de la Generalitat de Catalunya, gaudeix de bona salut. L’informe apunta que un 64,9% dels consumidors d’audiovisuals han vist continguts en català, mentre que el consum de ràdio en català ha crescut gairebé 10 punts en dos anys, el de diaris, 12, i el de revistes, 21. En aquesta línia, el 16,6% d’espectadors han vist pel·lícules o sèries en català i aquest és l’idioma majoritari en el consum de teatre i arts escèniques, amb un 57,4%. El mateix document apunta que gairebé el 90% dels comerços de Barcelona tenen clients que parlen en català, mentre que l’idioma està present a nou dels deu webs més consultats a Catalunya, a set de les deu aplicacions de missatgeria i a quatre xarxes socials de les deu més utilitzades.

PLAÇA OBERTA
Altaveu de la pluralitat a opinions diverses.

En l’àmbit estudiantil les xifres també són motiu d’optimisme, ja que més del 95% va utilitzar el català durant les Proves d’Accés a la Universitat i les mitjanes de català i castellà van millorar respecte el 2016. A més, la mitjana d’ús de català als graus és del 77% i ha crescut 1,3 punts, mentre que als màsters és d’un 55,3%.

El català està present a nou dels deu webs més consultats a Catalunya i a set de les deu aplicacions de missatgeria

Des del Govern s’han impulsat al llarg dels anys una sèrie de polítiques per tal de preservar la llengua. Les lleis dels anys 80 van permetre recuperar els topònims de Catalunya i van prescriure unes normes de retolació a les vies urbanes i interurbanes on el català es prioritzava per davant de qualsevol altra llengua, amb les excepcions de l’aranès a la Vall d’Aran.

D’altra banda, a la Comunitat Valenciana estan ben diferenciades administrativament les zones de parla valenciana de les de parla castellana, de fet tenim la Llei d’Ús i Ensenyament del valencià que acota les zones amb el criteri del predomini lingüístic. Les zones de costa i el nord de Castelló són considerades de predomini del valencià, mentre que les zones d’interior i el sud, sobretot a la fita entre Conca, Albacete i Múrcia predomina la parla castellana. Aquests usos lingüístics tenen arrels històriques en els repoblaments de València i en posteriors migracions de gent entre les comunitats veïnes. El sector turístic sol prioritzar l’ús de la llengua castellana, seguida d’altres llengües foranes. En molt pocs llocs turístics s’utilitza la llengua valenciana amb naturalitat.

Pel que fa a la situació del català a les Illes Balears, de l’Enquesta d’usos lingüístics realitzada pel Govern balear es desprèn que la proporció resident a les Illes nascuda en territori de parla catalana ha passat del 82% al 60%, un fet que perjudica el procés d’extensió dels coneixements i usos del català. Tot i això, la mateixa enquesta apunta que el 80,5% de la població considera que sap parlar català. També cal destacar que el nombre de persones que saben parlar català duplica el nombre de les que el tenen com a llengua inicial, i que la proporció dels enquestats que dominen l’idioma puja al 89% entre els més joves.

Tot i haver existit un cert consens durant anys amb les lleis d’immersió lingüística i de toponímia a Catalunya, la polarització del debat polític ha afectat també a la llengua. L’any 2014, després de les protestes d’algunes formacions polítiques i de pares castellanoparlants, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va establir que el mínim de classes en castellà seria del 25%, un percentatge que van assumir alguns centres.

Nietzsche va sentenciar que els estris d’escriptura participen en la formació del nostre pensament.

A finals d’octubre el Departament d’Ensenyament va presentar un document per reformar el model lingüístic a les escoles catalanes introduint una variant que va despertar certa polèmica. Un dels punts plantejava reforçar el castellà en zones catalanoparlants, sense renunciar al model d’immersió lingüística. Això va despertar algunes crítiques tot i que el document únicament obria una porta a debatre la possibilitat d’augmentar les classes en castellà en entorns on el català té un pes molt gran, i fer-ho també a la inversa.

Que un document com el presentat per la Generalitat aixequés controvèrsia és degut a la doble funció social de la llengua de la què parla el sociolingüista Rafael Ninyoles: la funció comunicativa i la integrativa. Transmetem i rebem un missatge a través de la funció comunicativa, mentre que la integrativa fomenta la pertinença a un grup. Aquestes dues funcions s’evidencien a tots els territoris de l’Estat on conviuen més de dues llengües; és a dir una persona pot saber comunicar-se a través d’una llengua i no identificar-se en la nacionalitat d’aquesta. Per contra, per tal d’integrar-se en una nacionalitat i, per tant, desenvolupar un sentiment de pertinença, un ha de saber comunicar en la llengua del grup o territori del qual vol pertànyer. Ja en l’elaboració de l’Estatut de Catalunya es veien dues concepcions de la llengua diferents entre les formacions polítiques: uns li atorgaven un valor instrumental, és a dir una utilitat de facilitar la comunicació i la integració, per altres la llengua tenia connotacions de configuració de la nacionalitat.

Transmetem un missatge a través de la funció comunicativa de la llengua, mentre que la integrativa fomenta la pertinença a un grup

Hi ha aspectes que tampoc es poden obviar a l’hora d’analitzar la situació d’una llengua. Per una banda, la globalització ha facilitat la mobilitat de les persones i, per tant, un mestissatge cultural i lingüístic que afecta directament a les llengües més minoritàries ja que la necessitat d’entendre’s de persones de llocs diferents afavoreix l’ús de les llengües més fortes a nivell demogràfic. Un altre aspecte rellevant és el que anomenem la societat digital, ja que l’ús de les noves tecnologies i eines d’escriptura té una influència directa en el nostre llenguatge i pensament, tal i com enunciava Nietzsche en una correspondència amb el compositor i amic personal Heinrich Köselitz després que aquest li fes veure que la nova màquina d’escriure que havia adquirit li havia canviat l’estil de redactar. El filòsof alemany, al ser qüestionat si la pròpia màquina d’escriure podia donar llum a un nou idioma, va sentenciar que els estris d’escriptura participen en la formació del nostre pensament.

Les llengües conviuen però no es barregen

Actualment Catalunya s’ha convertit en un territori de trobada per múltiples cultures, idiomes i races, fet que beneficia el creixement del país degut a les virtuts que el mestissatge aporta a la construcció d’una societat plural i progressista. També cal reiterar que la globalització perjudica les llengües més minoritàries, demogràficament parlant.

El fet que la població estrangera de parla hispana suposi un 22% del total dels estrangers que viuen a Catalunya suposa que la presència del castellà sigui més gran en moltes àrees del país, factor influenciat també pel fet que la televisió i el cinema en gran part es consumeixen en doblatge al castellà.

Un clar exemple de convivència entre cultures i llengües el trobem al barri de Fondo, a Santa Coloma de Gramenet. La primera onada d’immigració del segle XX va portar a milers de ciutadans d’arreu d’Espanya a instal·lar-se en aquest barri, fet que ha comportat que a dia d’avui molts dels seus habitants no siguin nascuts a Catalunya. Actualment un 43% dels habitants són d’origen estranger i d’aquest 43% una tercera part són de procedència xinesa. A la Plaça del Rellotge s’agrupen molts asiàtics, mentre que als bars gent d’arreu de l’Estat conversa en castellà perquè és la llengua amb la que van créixer, tot i que expliquen que poden comunicar-se perfectament en català. A Fondo conviuen bars aixecats a meitat del segle XX amb botigues que arreglen dispositius mòbils on la majoria de cartells estan en xinès, i on hi ha certes dificultats per entendre’s amb el dependent, tant en català com en castellà.

Trobem una situació similar al centre de Barcelona, on la immigració àrab conviu amb els veïns de tota la vida del barri del Raval i amb un turisme massiu que es comunica majoritàriament en anglès. A les perruqueries i botigues de mòbil del Raval els dependents són perfectament capaços d’entendre el que necessites, però es dificulta el diàleg si vols aprofundir en la conversa. Mentrestant, al Passeig Joan de Borbó els cambrers interpel·len al vianant en anglès per norma general, la carta de fora està en anglès i castellà i algun establiment es sorprèn davant la pregunta de si també té la carta en català, tal i com obliga la llei, per altra banda.

A Fondo conviuen bars aixecats a meitat del segle XX amb botigues de mòbils on la majoria de cartells estan en xinès

Les cartes en anglès i alguns rètols en àrab contrasten amb les pancartes i cartells dels veïns protestant contra els fons voltors, els pisos turístics il·legals o els sorolls nocturns.

La polarització política i la tensió generada en els últims mesos ha contribuït a que les persones adoptin una postura de rebuig cap a l’idioma perquè aquest es relaciona directament amb una posició política. No hi ha una mala convivència entre llengües i cultures però si una consciència de respectar cadascú el seu espai i relacionar-se en la llengua definida en aquest. Tot i les polítiques del Govern per vehicular la comunicació a Catalunya a través del català, actualment l’idioma esdevé una trinxera per reivindicar una ideologia o identitat.

 

Eduard Pericàs