La capitalitat de Barcelona ha estat objecte de diverses interpretacions polítiques, especialment als anys 80, per part de les dues figures polítiques del moment: Jordi Pujol i Pasqual Maragall. Les visions d’ambdós líders han estat abastament analitzades i il·lustren visions diferents del territori català. Els binomis com equilibri/desequilibri, desconcentració/concentració, integració/dualitat, policefàlia/macrocefàlia són utilitzats especialment pel PSC i CiU, amb una forta càrrega ideològica1. Jordi Pujol té una visió estanca del territori: concep l’espai com a continent, com una realitat tancada, i per tant una Barcelona poderosa (especialment amb la seva dimensió metropolitana) que necessàriament xoca amb la resta de Catalunya o rerepaís.

En canvi, Pasqual Maragall concep el territori com un node, com un punt d’unió amb altres territoris, com un connector de fluxos i escales territorials, i articula el seu mapa mental de Catalunya com una xarxa de municipis i pensa en la funció de capitalitat de Barcelona a escales més àmplies. Per a ell, Barcelona és el pal de paller de Catalunya, però també «l’altra capital d’Espanya» i la capital del Sud d’Europa. Durant la seva trajectòria política, Pasqual Maragall defensava la idea que Barcelona tenia una vocació internacional: havia de convertir-se en el Nord del Sud europeu, un node del Sud d’Europa i concretament de l’Euroregió Pirineus-Mediterrània (que creà ràpidament en ser nomenat President de la Generalitat)2.

La celebració dels Jocs Olímpics va ser clau per a la internacionalització de la ciutat. La metamorfosi urbanística de la ciutat, amb la recuperació d’espais públics i l’obertura al mar, es va fer conjuntament amb campanyes de renovació urbana com la de «Barcelona, posa’t guapa». La transformació de la ciutat ha recollit els seus fruits en relació a la identitat: la «marca» Barcelona ha triomfat no només a l’exterior (posar la ciutat al mapa, atraure turisme de diferents tipus) sinó de cara als seus habitants. Així, el grau de satisfacció de viure a Barcelona és notable: hi ha un orgull de pertànyer a la ciutat, com ho mostren anualment les estadístiques de l’Ajuntament3.

La nominació olímpica fou el tret de sortida de la internacionalització de Barcelona. Sota l’alcaldia de Maragall, la ciutat de Barcelona es va inserir en les xarxes mundials de ciutats, com Metropolis (Associació Mundial de Grans Ciutats) i CGLU (Ciutats i Governs Locals Units), amb seu a la ciutat. Aquesta dimensió internacional continua posteriorment amb esdeveniments com la Fórmula 1, i en la darrera dècada amb el World Mobile Congress o l’Smart City Expo World Congress. La voluntat d’acollir congressos o fires internacionals ja s’inicia a finals del segle XIX (amb les exposicions universals de 1888 i 1929), i és un tret innegable de la ciutat.

La projecció internacional s’acompanya necessàriament de la dimensió metropolitana: infraestructures clau com la Zona Franca, l’aeroport o la Fira se situen fora dels límits de la ciutat. Actualment, ningú no dubta que Barcelona és competitiva gràcies a la seva escala metropolitana. Tanmateix, aquesta idea als anys 80 era minoritària, i fou defensada sense descans per Pasqual Maragall. Per a ell, la Barcelona metropolitana i capital de Catalunya, oberta al món, era un contínuum urbà de més de 3 milions d’habitants format per diversos municipis, tots amb la seva identitat i singularitat.

 

Identitat metropolitana difusa

Aquesta dimensió metropolitana és molt antiga: el Consell de Cent medieval ja s’estenia des de Montgat a Castelldefels. De fet, la ciutat de Barcelona es configura gràcies a la suma dels diversos barris. Així, entre 1897 i 1921 Barcelona va annexionar els municipis del pla de la ciutat (Sants, les Corts, Sant Gervasi, Gràcia, etc.), creant la ciutat actual d’1,6 milions d’habitants, formada per 10 districtes i 73 barris. Seguint la mateixa lògica, el creixement urbà cap a la resta de l’àrea metropolitana ha suscitat, en algun moment, plantejar l’annexió de més municipis per crear una sola ciutat metropolitana. Per exemple, aquesta idea era defensada per Oriol Bohigas, l’arquitecte en cap i regidor de l’Ajuntament de Barcelona durant els anys de la transformació olímpica. Es tracta d’un model propi de les ciutats del nord d’Europa i Canadà (excepte Vancouver). També de Madrid: entre 1948 i 1954, les 13 annexions municipals van crear la ciutat actual, de 600 km•, una superfície similar a la de l’àrea metropolitana barcelonina.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

El Consell de Cent medieval ja s’estenia des de Montgat fins a Castelldefels.

A Barcelona, es va optar per preservar l’autonomia municipal i buscar un model a dos nivells (àmbit local i metropolità). Gairebé 25 anys després de l’abolició de la Corporació Metropolitana de Barcelona, la Llei 31/2010 del Parlament de Catalunya creà l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB). L’AMB és una administració local, amb competències concretes (urbanisme, transport, medi ambient, desenvolupament econòmic i cohesió social), finançament mixt (entre transferències i impostos propis) i d’elecció indirecta. El territori de l’AMB inclou la primera corona metropolitana: 36 municipis i 3,2 milions d’habitants, el nucli central del que es considera la regió metropolitana.

La creació de l’AMB ha ajudat a produir una identitat a escala metropolitana? Què opinen els ciutadans de l’àrea metropolitana de Barcelona sobre la possibilitat de les fusions municipals i pertànyer a la Gran Barcelona? Aquestes preguntes han guiat una recerca realitzada al si del Grup de Recerca en Estudis Locals de la Universitat de Barcelona entre 2013 i 2016. Gràcies a la realització d’una enquesta i sis grups de discussió, tenim algunes pistes en relació a la identitat metropolitana i el sentiment de pertinença4.

 

Una identificació funcional

En primer lloc, vam fer preguntes relacionades amb la vinculació amb el territori. Els ciutadans enquestats a l’àrea metropolitana de Barcelona se senten més identificats amb el seu municipi que amb l’espai metropolità. Tanmateix, segons dades de l’enquesta, la identificació amb l’àrea metropolitana de Barcelona, mesurada del 0 al 10, és notable (de mitjana, un 7,4). Com explicar aquesta identificació tan alta? Els grups de discussió ens han permès entendre que els ciutadans metropolitans tenen dos tipus d’identificació. En el cas dels municipis, o dels barris a la ciutat de Barcelona, les persones els defineixen com «el lloc on em sento com a casa» i hi mostren una vinculació molt estreta. Es tracta d’una identificació emocional: és on se senten a gust, on tenen els amics i la família, on se senten arrelats. En canvi, l’àrea metropolitana no els genera cap sentiment de pertinença: per a elles és una cosa abstracta, un ens administratiu, sense cap tipus de vincle emocional. El que sí observem és una identificació funcional: l’àrea metropolitana de Barcelona serveix per a moure’s (el gran símbol n’és la T-10), per accedir a activitats d’oci i lleure, per poder fer coses. Aquesta percepció es repeteix a tots els grups: l’espai metropolità és un espai de trànsit, i el transport metropolità hi permet la mobilitat.

Tanmateix, cal matisar que les persones participants en els grups de discussió nascudes en altres indrets d’Espanya que van venir a viure a l’àrea metropolitana de Barcelona als anys 1960-70 se senten menys arrelades al municipi on viuen, ja que continuen sentint-se lligades al seu municipi de naixement. És interessant destacar que aquest grup identifica l’àrea metropolitana amb un estil de vida, amb un estatus socioeconòmic, el de la classe treballadora.

Aquest grup identifica Barcelona (entès com el centre de la ciutat, no els barris perifèrics) amb un espai reservat per a persones amb un alt poder adquisitiu, on l’habitatge és més car i on hi ha molt turisme, mentre que els seus municipis tenen altres característiques socioeconòmiques. És interessant destacar que les persones dels grups de discussió de Barcelona ciutat, però dels barris perifèrics (especialment, de Nou Barris), també subratllen aquest fet: els barris centrals de Barcelona estan reservats per una classe social determinada, que no és la seva. Aquest sentiment de classe, però, no es tradueix en una identitat metropolitana compartida.

Les ciutats al voltant de Barcelona han estat considerades ‘la perifèria’, ciutats dormitori, mancades d’una identitat pròpia.

En segon lloc, i molt relacionat amb el primer punt, constatem que les persones participants dels grups de discussió no saben identificar què és l’àrea metropolitana, tant les que viuen a la ciutat de Barcelona com les de la resta de municipis metropolitans. Les definicions són ambigües en tots els casos, associades a un espai per on la gent transita i es mou, però del qual no en coneixen els límits. En el cas dels barcelonins, l’àrea metropolitana és allò que envolta Barcelona, sense saber ni on comença ni on acaba. Per tant, és difícil plantejar-se una identitat metropolitana si d’entrada no se sap de quin territori es parla.

En tercer lloc, el nostre interès residia en saber el grau d’identitat local i d’adhesió a l’autonomia municipal. Durant molts anys les ciutats al voltant de Barcelona han estat considerades «la perifèria», ciutats dormitori, mancades d’una identitat pròpia. Vam preguntar, tant a l’enquesta com als grups de discussió, si els seus habitants estarien d’acord a formar part de la ciutat de Barcelona. Gairebé la meitat dels ciutadans de fora de Barcelona ciutat estan en contra de renunciar al seu municipi per formar part d’una gran ciutat. És interessant destacar que hi ha un percentatge molt elevat (gairebé el 12%) de respostes No ho sap/No contesta (NS/NC). Com més petit és el municipi, més por a «ser menjat per la ciutat de Barcelona» (en les paraules dels participants als grups de discussió). En efecte, als grups de discussió hi ha un rebuig unànime a quedar diluït en una gran ciutat i perdre els trets específics de viure en un municipi petit, bàsicament la proximitat amb els seus representants polítics, a ser escoltats i a saber on anar a demanar el que necessiten.

A més a més, en els municipis menors de 10.000 habitants, el percentatge de respostes positives o negatives és superior, mentre que com més gran és el municipi, més elevat el percentatge de respostes NS/NC. Aquests resultats coincideixen plenament amb els estudis sobre la relació entre mida municipal i democràcia: el sentiment d’autonomia local és més fort als municipis de mida petita, que rebutgen les fusions municipals en nom de la democràcia5.

Per tant, gràcies a la combinació d’una recerca quantitativa i qualitativa, veiem que hi ha un sentiment de pertinença local fonamentat en els lligams personals, i que la idea de «comunitat metropolitana» només s’associa a la mobilitat i a les oportunitats que permet un territori més gran i ben connectat. En línies generals, les persones entrevistades conceben l’àrea metropolitana de Barcelona de manera abstracta i funcional, no com un espai polític. Així, la institució és percebuda com un ens de prestació i gestió de serveis. Aquesta percepció no és gaire diferent de la compartida pels habitants de l’àrea metropolitana als anys 80. Un estudi fet per la Corporació Metropolitana de Barcelona l’any 1985 mostra que només un 6% dels ciutadans sabia que aquest organisme existia i un 2% que Pasqual Maragall n’era el president.

En definitiva, l’àrea metropolitana ha estat un espai polititzat, un territori utilitzat com a eina de lluita política, però no ha estat apropiat pel conjunt d’habitants. Tanmateix, grans temes que afecten la ciutadania com l’accés a l’habitatge o la contaminació tenen una dimensió metropolitana. Per tant, hi ha potencial per a la mobilització a una escala metropolitana i per començar a dotar de sentit col·lectiu l’espai metropolità.

 


Referències citades

1. Nel·lo, O. (2013). “Barcelona y Cataluña: las raíces del debate sobre el policentrismo del sistema urbano catalán”, a Ciudad y Territorio: Estudios territoriales, n. 176, 317-332. Nel·lo, O. (2017). “La ciutat de Pasqual Maragall”, Bellmunt, J.; Brugué, J.; Fuster, J. i Nel·lo, O. Pasqual Maragall: pensament i acció. Barcelona: RBA.

2. Tomàs, M. (2017). Governar la Barcelona real: Pasqual Maragall i el dret a la ciutat metropolitana. Barcelona: Fundació Catalunya Europa.

3. Martí-Costa; M.; Iglesias, M.; Subirats, J. i Tomàs, M. (eds.) (2011). “Barcelona”, a Políticas urbanas en España. Grandes ciudades, actores y gobiernos locales. Barcelona: Editorial Icària, 45-74.

4. Tomàs, M. (2018). “Els governs metropolitans d’elecció directa. Reflexions per a l’Àrea Metropolitana de Barcelona”, a Revista Papers, 61, 52-59.

5. Heinelt, H. i Kübler, D. (eds). (2005). Metropolitan governance. Capacity, democracy and the dynamics of place. London: Routledge.