Batega en aquesta idea que anomenem Barcelona un desig ansiós i col·lectiu de ser capital d’alguna cosa. Capital d’un somni per a uns. Per a uns altres, capital tenyida de malenconia per un passat que imaginem perdut o que temem perdre. Barcelona no va voler o no va poder ser capital del cinema, de la música o de les arts visuals, però, sí, ho diem plens de fe, que és una de les capitals mundials de l’edició.

Jo no sé si en un món en el qual fa temps es van diluir les fronteres financeres es pot parlar ja de capitals que no siguin simbòliques, no sigui cosa que ens passi com al personatge d’aquell relat de Bianciotti, el qual, en travessar de nen per primera vegada la frontera francesa, buscava desconsolat al terra les ratlles grogues intermitents que havia vist pintades en els mapes del col·legi. Però diguem que sí, que Barcelona és capital editorial i que els barcelonins se senten orgullosos de la Ciutat dels Llibres.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.