Batega en aquesta idea que anomenem Barcelona un desig ansiós i col·lectiu de ser capital d’alguna cosa. Capital d’un somni per a uns. Per a uns altres, capital tenyida de malenconia per un passat que imaginem perdut o que temem perdre. Barcelona no va voler o no va poder ser capital del cinema, de la música o de les arts visuals, però, sí, ho diem plens de fe, que és una de les capitals mundials de l’edició.

Jo no sé si en un món en el qual fa temps es van diluir les fronteres financeres es pot parlar ja de capitals que no siguin simbòliques, no sigui cosa que ens passi com al personatge d’aquell relat de Bianciotti, el qual, en travessar de nen per primera vegada la frontera francesa, buscava desconsolat al terra les ratlles grogues intermitents que havia vist pintades en els mapes del col·legi. Però diguem que sí, que Barcelona és capital editorial i que els barcelonins se senten orgullosos de la Ciutat dels Llibres.

Gràcies a la tradició llibresca, a la qualitat dels seus professionals i al teixit industrial que s’ha anat creant amb els anys, els gegants internacionals de l’edició mantenen la seva branca espanyola a la ciutat per a posicionar-se en el vast mercat de parla castellana. Penguin Random House, aliança entre l’alemanya Berstelman i la britànica Pearson amb seu mundial a Nova York, ha anat comprant editorials barcelonines i madrilenyes. Anagrama pertany ara a la italiana Feltrinelli, i Tusquets ha passat a formar part de la galàxia del Grupo Planeta. Entre els dos grans grups absorbeixen gairebé la meitat de la facturació, el 40%, sense comptar el llibre de text, controlat al seu torn per la francesa Hachette, SM i Santillana. Si parlem de la resta d’editorials amb capital exterior: L’Esfera dels Llibres (RCS), Duomo (Mauri Spagnol), Harper Collins, McGraw-Hill, Panini…, la xifra arriba al 23% de la facturació total del mercat espanyol.

En un món en el qual s’han diluït les fronteres financeres es pot parlar de capitals que no siguin simbòliques?

Barcelona és, doncs, capital simbòlica de l’edició, en un món sense fronteres, en el qual cada vegada més editorials llatinoamericanes desembarquen amb catàlegs atractius i les editorials espanyoles mantenen 160 seus autònomes a Llatinoamèrica, al mateix temps que un nombre creixent de llibres que arriben als països de parla espanyola s’importen dels Estats Units o de la Xina.

A mi, que posats a parlar de capitals, m’agradaria parlar més de capitals literàries, m’espanta sentir els estrategs culturals usant termes del món de l’economia: «productes literaris», «dèficit cultural», «creador de continguts», «el PIB cultural» o predicant aquestes estratègies cuinades en els màster de Stanford i que programen els seus catàlegs sobre la base dels influencers de les xarxes socials o en conclusions de tendències i big data. Una editora em deia, per exemple, que com que d’aquí a uns pocs anys més de la meitat de la població viurà en grans urbs, havia ordenat al seu equip que fomentessin en els autors les novel·les d’exclusiva temàtica urbana, com si la imaginació no formés part de l’experiència literària. Quan em «venen» un llibre perquè l’elogia un booktuber amb milions de seguidors (i no cal recordar que algunes plataformes simulen aquestes xifres) o perquè ha obtingut en l’última fira un sky-high advance o una significant six-figures sum penso que un editor serà recordat pels autors que ha descobert i que marcaran la història de la literatura.

En els meus inicis en el periodisme, li vaig preguntar a Cela pel secret de l’estranya perdurabilitat de la seva revista Papeles de Son Armadans, que complia 25 anys, quan l’habitual és que la majoria de revistes literàries morin al cap de pocs números. «L’important –em va dir– és tenir un bon comptable». Llavors no sabia que al règim franquista li convenia comptar amb un intel·lectual i una revista que simulés en l’exterior certa obertura ideològica i que als intel·lectuals de l’exili els convenia tenir visibilitat a l’interior. Però vaig aprendre la lliçó, que em va corroborar el consell de Gil de Biedma: «No n’hi ha prou amb tenir una bona idea, cal saber què fer-ne». Així que sóc conscient que la indústria editorial necessita «produir» grans èxits de venda per a, almenys, tenir ben greixada la capacitat lectora, en un moment en què la lectura de llibres està caient en tot el planeta i les grans empreses tecnològiques marquen el camí.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

A Barcelona hi ha molt bones idees i excel·lents gestors. Hi ha un potent conglomerat d’editorials en castellà i una riquíssima constel·lació de segells en català que no tenen grandària suficient per a poder difondre com mereixen un planter extraordinari d’autors catalans. Com podrien beneficiar-se mútuament aquest concepte industrial del llibre amb el literari? I també, el sistema literari en castellà i el català?

En la gestió quotidiana, els professionals de tots dos sectors ja han trobat àmbits de col·laboració eficaços. Els problemes són comuns. El lector deserta; els mitjans de comunicació –sobretot les televisions, però també els mitjans escrits–, donen cada vegada menys relleu al fet literari; la crítica ha perdut autoritat prescriptora; les universitats s’han tancat als seus castells, allunyades per un fossat de la resta de la societat; desapareix el temps de pausa, escolta i reflexió necessaris per a la lectura, substituït per un temps nerviós i ansiós, sense oasis en els quals desconnectar de les nostres pròtesis tecnològiques, d’un treball que ja obliga a estar-ne pendents les 24 hores del dia o a ser esclaus de la precarietat salarial.

És cèlebre la resposta, segurament apòcrifa, d’aquell guerrer massai, al qual en el segle XIX un colon anglès li va regalar un rellotge. Al cap d’uns dies l’hi va retornar, dient-li: «vosaltres teniu rellotges, nosaltres el temps». Això passava durant el vell capitalisme en el qual el salari es calculava pel temps treballat i l’hora la marcava el rellotge de paret durant el dinar familiar a les 2 en punt, presidit pel patriarca de grans mostatxos. Després va passar al canell, després al telèfon mòbil i ara als circuits invisibles que connecten les neurones del cervell per a competir contra nosaltres mateixos a la recerca d’una felicitat induïda i impossible de sadollar, com succeeix amb el desig que consumeix.

El món és global i compartimentat alhora. Alguns editors imprimeixen els seus llibres a l’Orient Llunyà. Un altre puntal del sistema literari, les llibreries, estan amenaçades per Amazon. Ja no són només els grans grups –una venda de menys de 3.000 exemplars és un fracàs– els qui creen les tendències a consumir, fitades en cinc best-sellers internacionals comuns entre els quals s’incrusten les peculiaritats de cada lloc, més una miríada de títols que, reunits, sumen una immensa majoria, però que un a un només aporten manteniment per a la supervivència.

 

Capital editorial i literària

Cal ser ambiciosos. La paradoxa de Catalunya és que després de tants segles sense tenir estructures d’estat, en quaranta anys s’hi han desenvolupat els pitjors vicis de l’ampul·losa burocràcia barroca. El primer que et diuen quan vols proposar un projecte de calat és que no hi participi cap de les administracions. L’èxit dels festivals Sònar i Primavera Sound en són un exemple. El Macba ho va ser fins que un dia no disposava de diners ni per a enviar un missatger a recollir paqueteria.

Alguns tics de l’Ajuntament de Barcelona em recorden aquelles indigeribles discussions universitàries sobre el discurs de Mao en el fòrum de Yenán, la prevalença d’elecció entre «la flor en el brocat» (la literatura innovadora) o «la llenya en la nevada» (la literatura revolucionària), que ja era una repetició del debat que enfrontava el trotskista Breton, el portador de somnis, amb el dogma estalinista o, en l’àmbit conservador, entre art d’avantguarda i realisme velazqueny, com si la literatura o l’art innovador no fossin ja un instrument transformador de consciències i de la societat. A Catalunya, si hi afegim la també vella consigna del noucentisme, podem dir, exagerant la broma, és clar, que en un debat que es redueix a triar entre les vies Mao o Torras i Bages, sempre guanyarà Jeff Bezos.

Un puntal del sistema literari, les llibreries, estan amenaçades per Amazon.

Tinc la creença que la pàtria d’un escriptor no és el seu país, ni la llengua, sinó la literatura sense cronologia ni classificacions burocràtiques. Homer, Ausiàs March, Lorca, Beckett o Coetzee. És evident que, quan la supervivència de la llengua, com la catalana, està en perill, i es manté la diglòssia en favor del castellà (si fos un partit de futbol, guanyaria per 7 a 3), no hi ha més opció que defensar-la amb tots els recursos possibles. Una Barcelona sense complexos ni recels té la possibilitat d’acabar amb la patologia històrica que els escriptors en castellà i en català només troben complicitats en les èpoques de lluita comuna contra les dictadures.

Cal recordar el manifest que van redactar durant la tirania de Primo de Rivera els intel·lectuals espanyols en defensa del català i van advertir del mal irreversible que ocasionaria en el futur la persecució de la llengua. En 1930 van visitar Barcelona com a desgreuge. Avui, el silenci dels escriptors espanyols, llevat d’alguna excepció, sobre els presos independentistes a la presó preventiva sense judici des de fa més d’un any, crearà ferides difícils de cicatritzar. Per part catalana, que els autors hagin posat en hibernació la seva consciència crítica als errors de l’independentisme tampoc no ajuda a fer més justa la seva causa.

D’igual manera, en les èpoques en què CiU tenia la maneta del Govern de l’Estat, fos PP o PSOE, la primera mesura que queia en les seves demandes era la de difondre a Espanya la consciència d’una cultura plural i diversa. La deixaven caure de seguida perquè la prioritat era que els diners pressupostats fossin destinats a alimentar la seva clientela territorial, en forma de carreteres o casals.

 

Menys invectives i més inventiva

Una Barcelona que reivindiqui la seva doble capitalitat, editorial i literària, ha de conjugar tot el seu enorme potencial i ser un focus irresistible d’atracció i irradiació. Sovint es confon la política, la més noble responsabilitat cívica en favor del col·lectiu, amb la politiqueria, la més abjecta irresponsabilitat incívica en favor de la invectiva. Fan falta, doncs, menys invectives i més inventiva. Deixar de dinamitar els encerts del rival perquè aquest no en tregui profit electoral.

Beneficiar-se que aquí se celebra el Mobile per a anticipar-se al moment en què els nous artefactes digitals adquireixin ja un format similar al llibre-paper a preu assequible. Acompanyar –es diu que no es fa, però es fa– les iniciatives privades sense voler condicionar-les. El que ens diferencia dels robots és la imaginació i la capacitat creativa. Qualsevol instrument, per exemple, una navalla, és positiu o mortífer, segons el seu ús.

M’espanta sentir els estrategs culturals usant termes del món de l’economia com ‘productes literaris’ o ‘dèficit cultural’.

Una estratègia cultural urgent és donar armes a l’adolescent digital per a dotar-lo de capacitat cognitiva suficient per a orientar-se per si mateix en la complexitat del pensament induït pel bombardeig massiu de consignes o de suggeriments subliminals. El llibre és un bon antídot, però no és l’únic, i no totes les editorials tenen per què limitar la seva activitat al format llibre, sigui paper o numèric.

No crec que Barcelona pugui conservar la seva posició hegemònica en l’edició si no és el marc d’una ciutat amb ciutadans cultes, una vida cultural rica i un entramat lligat a altres indústries culturals o tecnològiques i obert a le noves cultures; és a dir, dins una Barcelona que tingui com a eix estratègic prioritari la cultura de tots els seus ciutadans en la seva diversitat o barri de residència. Un altre antídot és una mesura tan senzilla com recuperar per a l’escriptor o el pensador el prestigi que ara monopolitzen tennistes, models o cantants.

Hi ha, és cert, espais de col·laboració entre Ajuntament i l’Institut Ramon Llull, tal vegada una de les institucions de la Generalitat més eficaç en la projecció exterior de la nostra cultura. Iniciatives com les ambaixades literàries en la fira mexicana de Guadalajara o la de Buenos Aires, poden ajudar a apaivagar absurdes guerres nacionalistes de llengua, prestigiar els nostres autors i resituar Barcelona. El potencial d’aquesta suposada capitalitat editorial o literària, ja s’hi tingui un imaginari unionista, federalista o independentista, es basa objectivament en l’accés a l’immens mercat hispanoparlant.

Les dues literatures tenen, a banda dels esmentats, un altre problema comú, la falta de prestigi internacional dels seus autors. Les traduccions d’obres dels dos idiomes a penes arriba al 3%. I perquè Barcelona espremi al màxim les seves possibilitats, necessita mobilitzar la seva societat civil. Però la societat civil prefereix donar els seus diners a projectes que desgraven i que solucionen les dificultats pressupostàries de les administracions, les institucions exigeixen la seva quota i els polítics que han de determinar polítiques per a la culturització dels seus ciutadans han deixat de llegir, si alguna vegada ho van fer.