Els alemanys per a designar l’esperit d’una època, el seu gest i tonalitat, la primera espurna d’un nou temps que comença, utilitzen el terme Zeitgeist. El terme designa el naixement d’un nou temps que, després una espurna artística, intel·lectual, política o social, il·luminarà noves potencialitats que arrossegaran tot l’anterior cap a la seva desaparició. Les potencialitats són la veritable essència d’una època i es mostren en forma d’idees, conceptes, corrents intel·lectuals que seran dominants durant un cert període de temps.

Posem alguns exemples que permeten observar, passats uns anys, com il·lumina el caràcter d’una època: durant els anys 60, els joves es van apartar dels convencionalismes per canviar la seva relació amb la realitat i, amb això, la van modificar. A la fi dels 80, el món va veure com es derrocava del mur de Berlín donant per acabat el comunisme i iniciant la definitiva consolidació de les democràcies liberals. El canvi, tan generacional com polític i tecnològic, va modificar els comportaments de la societat.

Si el segle XIX va ser el segle de l’acer, del carbó, del tèxtil, de la segona revolució industrial i de l’ideal del romanticisme i, el segle XX va estar marcat per la barbàrie de la guerra i les ideologies totalitàries, caldria preguntar-se: Què caracteritza i quin gest defineix l’inici del segle XXI? M’atreveixo a indicar que el principal tret que avui mou el món ja no és la lluita pels recursos materials, sinó les idees.

L’esperit del segle XXI són les idees perquè avui qualsevol persona del món pot disposar dels mitjans per aconseguir que la seva idea arribi a tothom. Ens trobem en un punt on l’immaterial regna com a única forma de fer créixer una economia i una societat fins al llindar d’una nova forma de progrés. Avui les principals empreses que cotitzen en borsa són empreses nascudes d’una idea i no de l’explotació dels recursos de la Terra. Es podria arribar a plantejar que mentre que l’explotació de l’aigua, de l’electricitat o del gas no es converteixi conceptualment en una idea per sobre de ser considerades un producte, les companyies encarregades d’explotar aquests recursos caminaran inestables en la nova realitat social. El canvi de paradigma ens porta a establir que els països que tinguin una estratègia cultural per afavorir la circulació d’idees i la seva plasmació seran els més competitius i equilibrats.

Si l’esperit del nostre temps, el factor disruptiu, està determinat per l’activació de les idees, la seva plasmació física, el seu abast social, cultural i, finalment, econòmic caldrà elaborar una estratègia geocultural. Aquesta visió implica considerar que el territori/espai on es desenvolupen les idees és clau per a la seva adequada canalització. Aquesta visió geocultural suposa interpretar la ciutat/lloc com a espai obert i cosmopolita que orienti la seva plasmació política, econòmica i cultural en la seva àrea d’influència.

 

Nodes creatius

En el cas de Barcelona, parlaríem de l’àrea metropolitana o de la gran Barcelona. Això implicaria reprendre la influència cultural del món mediterrani, hispànic i europeu que ha construït la ciutat, que institucions com l’Institut de la Mediterrània siguin tan centrals en la captació de talent dins i fora de Catalunya com ho pot ser el CCCB; s’ha d’impulsar un model de ciutat capaç d’afavorir la consolidació de nodes creatius com la densa oferta cultural de Montjuic, el 22 @, la Zona Franca o el port de Barcelona.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

Si observem amb detall l’oferta cultural de la muntanya de Montjuic, on conflueixen espais com el MNAC, CaixaForum, la Fundació Miró, la Fundació Mies Van der Rohe o el Mercat de Les Flors, veurem que aquesta és clau per esdevenir un espai òptim per al desenvolupament d’idees i per consolidar el seu impacte. La convergència en la gestió del CaixaForum i CosmoCaixa aniria en aquesta direcció, orientada a afavorir una via de diàleg entre ciència i art, tercera cultura, que pot permetre motivar noves àrees de creativitat i de coneixement/estímul per als ciutadans. En el cas de Barcelona, ens trobem davant la situació de poder avançar en una ciutat generada per idees capaç de canalitzar-les per esborrar els seus límits geogràfics. Tenir una visió geocultural és tan essencial per a les ciutats com ho és per als estats tenir una visió geoestratègica.

La pregunta que es formula Nancy Huston en el seu llibre L’espècie fabuladora, per a què serveix inventar històries quan la realitat és tan increïble? dibuixa a la perfecció el compromís del segle XXI de reivindicar la fabulació, la creació, l’experimentació i l’exploració per superar la realitat en què vivim. Les idees, engendrades a tot el món, només necessiten una petita empenta, els diners, per canviar la nostra realitat.

Comprendre el nostre temps en pensament és el camí per a advertir que mai com ara les idees mouen la realitat i són capaces de reformular-la. El filòsof Johan Huizinga ja ho va constatar quan va advertir que «el món va començar a conèixer per mitjà de la poesia». Es podria formular que la raó que aplica la lògica basada en el fet que «això no es pot fer per …», limitadora de l’experiència del possible, s’ha d’acollir ara a les idees més inversemblants per evitar ser desbancada.