Casablanca, 31 de març de 2020. Dia 16 de confinament. En sortir de la meva habitació per la porta que dóna a la terrassa, giro a mà dreta; al cap d’uns metres torno a entrar a casa per la sala que fa les funcions de menjador, sala d’estar i cuina, travesso l’espai entre el sofà i la taula plegable i passo per sobre de les peses i el matalàs de ioga; llavors torno a girar a mà dreta entre la cuina i la nevera i encara giro un cop més a mà dreta abans d’arribar al bany per entrar a la meva habitació, l’única habitació, vorejar el llit, i arribar al llindar de la porta de la terrassa un altre cop.


Són 25 passos.


Si faig cas dels 10.000 passos diaris que el meu telèfon em proposa, he de donar 400 voltes diàries a casa meva per mantenir una vida saludable. Per ara no he passat de 150 voltes diàries i de 30 voltes seguides sense marejar-me. Però ja he tingut temps de descobrir que em costa seguir el fil d’un mateix pensament durant més d’una volta seguida. La ment, aquest cavall desbocat que esprinta entre les nostres angoixes, salta de pensament en pensament: de les xifres d’infectats a Espanya a les últimes notícies sobre possibles vacunes, passant per projeccions econòmiques catastròfiques, sense cap patró.


Si durant el meu passeig circular paro a la Terrassa escolto el miracle del silenci, un de tants petits inconcebibles que es fan realitat aquests dies. I si contravingués la normativa de l’estat d’alerta i sortís a donar un passeig per Casablanca em trobaria una ciutat deserta, o gairebé. A Mers Sultan, el cor de Casablanca i on es concentra l’herència Art Déco de la ciutat, només els hanouts (els nostres colmados) segueixen oberts, encara que normalment t’obliguen a demanar des de fora de la botiga. Tota la resta de comerços romanen tancats i la major part de la fauna urbana ha desaparegut completament. Només alguns venedors de fruita ambulants i alguns guardians de cotxes, la particular zona blava marroquina, que es mantenen estoics tot i l’absència de cotxes aparcats i de conductors disposats a donar un parell o tres de dirhams. Per no haver-hi, ja gairebé no queden ni taxis blancs, els Mercedes antics que a Casablanca fan rutes fixes com els autobusos i que normalment porten 7 persones apinyades i que ara només en poden transportar 3, acabant d’enviar en orris el model de negoci.


En el barri veí de Derb Omar la calma imperant és encara més xocant. Derb Omar és l’epicentre del gremi de distribució de productes electrònics, tèxtils i de parament de la llar. Un barri ple de negocis de venda a l’engròs, generalment informal i sota el radar d’Hisenda, on una petita tenda que sembla una ferreteria de barri pot amagar un negoci milionari d’importació des de la Xina i distribució per tot el país. Normalment els carrers estan plens de camions mal aparcats en una desinhibida doble o tercera fila, carregant o descarregant mercaderies, normalment amb un excés manifestíssim de pes i volum. L’habitual és que si condueixes per aquests carrers hagis d’evitar carruatges de tracció humana de transport de mercaderies, alguns carros a cavalls, diverses mobylettes posant a prova tots els articles del codi de circulació i, els més perillosos de tots, les motos-tricicles de càrrega, normalment conduïts per exconvictes que gestionen els tricicles que l’Estat els ofereix com eina de reinserció social però deixant palesa la seva perillositat social en cada cop de volant. Només els conductors dels autobusos públics els feien la competència, quan circulaven.


La pregunta és com podran tirar endavant aquests centenars de milers de persones que treballen a l’economia informal, que no tenen compte bancari ni estalvis i que cada dia generen només els recursos suficients per tirar endavant fins al dia següent? Com seran aquestes setmanes de confinament? I no només les d’aquells que viuen en l’informal sinó també tots aquells que treballen a l’escalafó més baix de l’economia formal, amb contracte o sense, i que ara de cop es quedaran sense feina. Només en el sector de l’hostaleria, el Marroc, un país turístic i ple de cafeteries, té milers de cambrers treballant per salaris de base sense propines entre els 250/300 €.


En un primer moment sembla que l’Estat ha reaccionat bastant ràpidament i ha anunciat un seguit de mesures que, tot i ser segurament insuficients, estan ben dirigides a pal·liar l’estrès financer d’aquells més desafavorits. S’han creat uns subsidis directes i sense massa requisits administratius per a tots aquells inscrits a la Seguretat Social que han perdut la feina temporalment. A més, tot el procés s’ha fet a través d’una pàgina web de nova creació a la qual ja s’hi han apuntat centenars de milers de persones. També els treballadors dels sectors informals tindran una compensació mensual, gràcies a un sistema de registre que originàriament els permet accedir a una protecció sanitària bàsica a les persones sense contracte laboral. I s’estan buscant fórmules per arribar a aquells que estan més lluny del radar del sistema. En això segurament ajudarà bastant el Mkadem, una particular figura de l’administració policial marroquí, que controla els moviments de la població del seu arrondissement -un equivalent als nostres barris- amb un detall esfereïdor, i que explica en bona part l’eficàcia del sistema policial marroquí.

PUBLICITAT

Renfe / Viaja como piensas


Aquestes mesures han estat la cara amable de tot un seguit de mesures dràstiques que l’Estat ha pres: s’ha tancat l’espai aeri i aturat tots els vols interns i internacionals, les fronteres amb Espanya han estat clausurades, tots els comerços excepte les farmàcies i la venda d’aliments estan tancats, no es pot sortir de casa si no és per comprar aliments o medicines i a la feina només s’hi pot anar si tens un paper signat pel gerent indicant que la teva presència a l’oficina o a la fàbrica és necessària per a l’empresa. Els desplaçaments entre ciutats estan prohibits. Tot això, acompanyat per una presència policial i de l’exèrcit molt visible a les grans ciutats.


Aquest reguitzell de mesures segurament indica que l’Estat és ben conscient que no pot arriscar-se a que la pandèmia s’estengui perquè el país no l’hi podria fer front. El gran actiu que té el país contra la malaltia és l’eficàcia de l’aparell policial. La part assistencial de l’Estat seria incapaç de fer front a una situació com l’espanyola. Els hospitals a Marroc són ja incapaços de gestionar dignament el flux ordinari de malalts en condicions normals. La hipòtesi d’un virus estès sense control és simplement un malson. A més, no hi ha ni els recursos materials ni humans per ni parar-se a pensar en la possibilitat de fer tests massius a la població. Per ara només se n’han fet uns 4.000, dels quals una quarta part han donat positiu.


Pel que fa a l’impacte econòmic, el virus ha afectat directament a dues de les principals fonts de divises estrangeres que té Marroc, les remeses dels emigrants i els turistes estrangers que visiten el país. Pel que fa als emigrants, en principi els ingressos haurien de tornar un cop la vida productiva a Europa reneixi però el turisme és possible que quedi tocat tot l’any. Si és així, el Marroc podria tenir problemes per mantenir el valor de la seva divisa, en especial si el preu del petroli remuntés, i això faria més probable una devaluació del dirham. A més, per acabar d’enterbolir el panorama, la crisi ha arribat just un mes abans del començament de Ramadà, l’època de més consum al país, de forma anàloga ael nostre Nadal.


En tot cas, espero que el confinament, que ja està confirmat fins al 22 d’abril, el dia abans de començar el mes sagrat, no s’allargui, perquè un confinament amb l’estómac buit no ens pot portar res de bo.


P
.S. Ahir, el 7 d’abril, el Govern va decretar l’obligatorietat de portar màscara en tots els desplaçaments fora del domicili. En principi, la indústria tèxtil marroquí produeix uns tres milions de màscares per dia i la setmana que ve es podria arribar a cinc milions diaris. Les màscares estan disponibles a les grans superfícies, tendes d’alimentació i farmàcies a preus subvencionats per l’Estat. Aquest vespre, mentre acomplia les meves 400 voltes al pis, em preguntava si és possible que el Marroc, amb molts menys recursos que Espanya, estigui gestionant millor la crisi sanitària.