El darrer any ha estat políticament convuls a Catalunya. El referèndum de l’1-O, la simbòlica «declaració d’independència» que, com ara sabem, era i no era, l’aplicació pel Senat de l’article 155 de la Constitució espanyola, amb la destitució del Govern i l’evicció del Parlament, la convocatòria d’eleccions autonòmiques per al 21 de desembre, celebrades amb l’empresonament i/o exili dels principals membres del Govern de la Generalitat. Tothom coincideix en que donada l’altíssima participació (81%), aquestes eleccions dibuixen una radiografia quasi perfecta de les diferents opcions i sentiments polítics expressades fins ara pels ciutadans de Catalunya. Al meu entendre, a més dels resultats obtinguts per cada una de les llistes electorals, també s’han configurat com dos espais (atenció, no dos blocs homogenis) polític-culturals molt nítids, que òbviament no son nous , sinó fills d’una llarga i complexa història.

Per una banda, es manté i s’amplia moltíssim l’espai del catalanisme polític, es a dir, el que representen JxCat/ERC/CUP/PSC/CATComú que ha sumat aproximadament tres milions de vots. En la meva opinió, aquest sumatori inclou tant els anhels més generals dels votants entorn del fet català, com les diferents estratègies i tàctiques elaborades per les diverses forces polítiques que comparteixen aquest àmbit. ¿Caldrà recordar un cop més que no tot el catalanisme és independentisme, ni que els diversos catalanismes tenen més o menys estatura moral segons el grau de pressa, radicalisme o unilateralisme exhibit? Desprès de tot el que ha succeït, esperem que ja no. Per l’altra banda, apareix un altre espai configurat per un negacionisme representat avui per Cs i PPC i que ha sumat també aproximadament 1,3 milions vots. ¿Són massa reductius, o potser abusius, aquests qualificatius de catalanisme polític i negacionisme? Òbviament són moltes les diferències que separen els diversos partits dins de cada espai. Però girant el mitjó, i mostrant allò que si be no els uneix tàcticament, sí els fa membres d’un mateix ideal genèric més o menys explícit, podrem fàcilment explicar què entenem per negacionistes i catalanistes.

Els negacionistes combaten la mateixa concepció de Catalunya nació i totes les conseqüències que se’n puguin derivar com ara llengua pròpia, cultura, sobirania, autoorganització administrativa, fiscal, etc…Brandant l’amenaça -per a ells intolerable- de la independència, neguen també tots els atributs que una nació sense estat, però respectada i reconeguda, podria tenir. Els catalanistes, al seu torn, es distribueixen en un ampli ventall que inclou des dels que sols veuen la nació realitzada si aquesta és independent, fins als que proposen diverses formes (cap de fàcil) d’articulació de la nació catalana en el marc constitucional i/o convivencial espanyol. Acceptada aquesta lectura i ponderant el pes específic dels dos espais politicoculturals en presència, dues conclusions es fan evidents: 1. Ningú te, ni de lluny, prou força per imposar els seus ideals. Avui vivim dins Catalunya una gran divergència –que no hauria de convertir-se mai en fractura-. Per tant continuar amb les propostes unilaterals, inflamades per la pressa, serà impossible i esterilitzant, i 2. Ara bé, continuar combatent la sòlida i majoritària concepció nacional de Catalunya que ha emergit en els set anys de procés sols farà encara més cecs i menys integrats als ciutadans d’aquesta terra que d’això en facin bandera política.

PLAÇA OBERTA
Altaveu de la pluralitat a opinions diverses.

En aquestes condicions, l’espai majoritari, les quatre forces del catalanisme polític, haurien de saber formular una aliança, una proposta de govern, inclusiva i transversal, amb dos grans objectius: a) governar ara i aquí amb aquella laïcitat política que permetés a cada membre de la nostra societat, siguin quins siguin els seus anhels, sentir-se formant part d’un sol poble, i b) entaular un diàleg bilateral amb el govern espanyol, buscant alhora superar l’atzucac judicial i construir una nova entesa per un encaix sobirà de Catalunya amb Espanya.

Al voltant de l’aniversari de l’1-O dues constatacions semblen segures i certes. Per una banda, tot i els errors comesos pels seus dirigents, la identitat catalana ha sortit reforçada el 21 D. Més encara, s’ha confirmat que en un marc democràtic el catalanisme continuarà creixent i buscant nous instruments per assolir la seva màxima autorealització. Tot amb tot, l’evidència de l’error i la insuficiència dels plantejaments unilaterals és avui reconeguda per una àmplia majoria social. Per altra banda, una Espanya moderna democràtica i vigorosa, si vol seguir sent respectada internacionalment, necessita del concurs, dinamisme i creativitat d’una Catalunya sense limitacions ni entrebancs polítics. Curt i ras, no es pot governar Espanya sense Catalunya ni, menys encara, contra Catalunya. La moció de censura que ha presentat Pedro Sánchez, president del Govern espanyol, és prou eloqüent.

Ara bé, la gran complexitat del problema, la clamorosa falta de diàleg inclusiu i respectuós entre les dues parts en tots aquests anys, ens obliga mentrestant, als partidaris de la política del pacte i de l’entesa, a córrer el risc de ser vistos com ingenus emissors de solucions purament especulatives, lluny d’aquelles contundents veritats que sols el poble mobilitzat sap i vol proclamar. Anem doncs a la qüestió: les propostes nuclears per un possible acord singular entre Catalunya i Espanya, haurien de contemplar i resoldre almenys els següents temes:

A) Reconeixement, respecte i lleialtat recíproca entre les dues identitats nacionals. La identitat, o sentiment de pertinença, no és mesurable, no pot valdre més una que l’altra. Igual que la dignitat, no deu ni pot quantificar-se. S’ha de respectar en el que és: el sentiment dels qui se senten formant part d’un poble. Com deia Renan, la nació és una consciència moral compartida del que hem estat, el que som i el que volem continuar sent. Caldria doncs un reconeixement explícit, recíproc i solemne tant d’una centenària nació catalana, sense estat, com d’una històrica i evident nació espanyola, inequívocament distingible almenys des de 1812 i detentora exclusiva, fins ara, de l’estat democràtic dibuixat a la Constitució del 1978.

B) Regular una nova relació entre la Generalitat i el Govern d’Espanya que almenys inclogui la resolució dels següents contenciosos:

  1. Competències exclusives en l’àrea identitària: llengua, cultura, educació.
  2. Competències financeres amb l’ordinalitat com a principi rector d’un nou acord fiscal bilateral, tot creant una agència tributària compartida.
  3. Competències politicoeconòmiques entre les que haurien de sobresortir:
    • l’establiment d’una correlació entre l’aportació catalana al PIB i els compromisos d’inversió estatal a Catalunya;
    • l’obligació de consorciar amb la Generalitat totes les actuacions inversores del Govern d’Espanya a Catalunya, per assegurar-ne el seu efectiu compliment.
    • restablir plenament el paper de la Generalitat com a representant ordinari i únic de l’Estat a Catalunya. Situar diputacions i ajuntaments sota la jurisdicció de la Generalitat.
    • Revisar i en el seu cas recuperar les competències retallades del EAC de 2006.
  4. L’acord resultant caldria posar-lo a votació, es a dir, referendar-lo a Catalunya, abans de la seva incorporació al nou marc constitucional, via una nova disposició addicional o el que, en el seu moment, millor convingui jurídicament.

Els que, des d’un catalanisme de llarg recorregut, hem rebutjat sempre la topada al tot o res per la convicció de la superioritat del diàleg i el pacte, ens trobem avui orfes de resposta des d’ambdues parts. Els que hem defugit essencialismes immutables per practicar, també en la política, una saludable i recomanable laïcitat, voldríem amb aquestes mesures, contribuir a construir un nou significant per a una Espanya moderna, democràtica i plural convivint amb una Catalunya nació que vol ser distinta però no distant. En resum, i en paraules de Rubio Llorente : «nación por nación y respeto mutuo».

 

Ramon Espasa