La crisi del 2008 va atiar la percepció que les autonomies eren les responsables principals, o almenys molt importants, del dèficit públic. Tanmateix, l’Estat en generava encara més, tot i haver-los-hi traspassat moltes competències. Així, el 2011 el dèficit de l’Estat fou del 5.1% del PIB i el de les comunitats autònomes del 3.3%. Aquest clima d’opinió es palesà en l’augment de partidaris d’una involució autonòmica. Segons un baròmetre del CIS de juliol del 2012 els nivells d’acceptació de l’Estat autonòmic assolien mínims històrics (eren similars als del 1985), amb poc més del 30% dels enquestats, i un 22% d’aquests defensava un Estat sense autonomies. El març d’aquell any Rosa Díez, dirigent d’Unión, Progreso y Democracia (UPyD), ja afirmà que era «l’hora de refundar l’Estat per evitar el malbaratament» i oferí un pacte en aquest sentit per estalviar 45.000 milions d’euros anuals. Per assolir-lo calia bastir «un Estat federal fort amb competències exclusives en educació, sanitat, justícia o medi ambient», i on totes les comunitats tinguessin «les mateixes competències i finançament, sense privilegis ni excepcions».

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.