La crisi del 2008 va atiar la percepció que les autonomies eren les responsables principals, o almenys molt importants, del dèficit públic. Tanmateix, l’Estat en generava encara més, tot i haverloshi traspassat moltes competències. Així, el 2011 el dèficit de l’Estat fou del 5.1% del PIB i el de les comunitats autònomes del 3.3%. Aquest clima d’opinió es palesà en l’augment de partidaris d’una involució autonòmica. Segons un baròmetre del CIS de juliol del 2012 els nivells d’acceptació de l’Estat autonòmic assolien mínims històrics (eren similars als del 1985), amb poc més del 30% dels enquestats, i un 22% d’aquests defensava un Estat sense autonomies. El març d’aquell any Rosa Díez, dirigent d’Unión, Progreso y Democracia (UPyD), ja afirmà que era «l’hora de refundar l’Estat per evitar el malbaratament» i oferí un pacte en aquest sentit per estalviar 45.000 milions d’euros anuals. Per assolir-lo calia bastir «un Estat federal fort amb competències exclusives en educació, sanitat, justícia o medi ambient», i on totes les comunitats tinguessin «les mateixes competències i finançament, sense privilegis ni excepcions».

Poc després, el juliol, es presentà la plataforma reconversion.es, iniciativa que és l’origen de Vox. Aquest ens preconitzà igualment una gran reforma de l’Estat que afectava profundament les autonomies. Entre els seus promotors hi figuraven Aleix VidalQuadras, destacat dirigent del PP; José Antonio Ortega Lara, funcionari de presons que patí un llarg segrest per part d’ETA i militant del PP; i Santiago Abascal, dirigent del PP i president de la Fundación para la Defensa de la Nación Española (DENAES). El col·lectiu adreçà una carta oberta al president Mariano Rajoy amb el seu plantejament i a la qual hom es podia adherir per internet. Entre els signants hi constaren intel·lectuals i polítics com Fernando Savater, Amando de Miguel, Fernando Sánchez Dragó, Gustavo Bueno, Francisco Sosa Wagner (eurodiputat d’UPyD), César Alonso de los Ríos i Arcadi Espada (destacat promotor de C’s).

La missiva instava el cap de govern a adoptar mesures per millorar l’eficàcia de l’Estat que comportaven una recentralització i quina realització l’hauria d’avalar un plebiscit consultiu. Hom considerava que amb un «gran acord» es podria canviar «l’organització, competències i finançament dels poders públics en els seus tres nivells territorials (Estat, Comunitats Autònomes, Corporacions Locals)». Era necessari ferho en existir «problemes que s’aguditzaran en el futur immediat degut a l’ofensiva sobiranista que ja es planteja al País Basc i a Catalunya i que posarà a prova la supervivència de l’Estat constitucional». En aquest sentit, Abascal afirmà que per materialitzar aquesta «reconversió» caldria eliminar «el 80% de l’ocupació pública, fusionar ajuntaments i privatizar o tancar televisions autonòmiques, entre d’altres coses».

La plataforma, de ressò escàs, fou el llevat de Vox, ja que en el nou partit hi van confluir bona part dels impulsors. Constituïda el gener de 2014, la formació va concórrer als comicis europeus de juny amb VidalQuadras com a candidat i prop d’un milió d’euros. Els fons procedien d’integrants d’un ens de l’oposició iraniana, el Consell Nacional de la Resistència Iraniana (CNRI), atesa la seva bona sintonia amb el cap de llista de Vox. Aleshores el discurs del partit fou diferent a l’actual.

Seguint els plantejaments de reconversion.es, se centrà a empetitir l’Estat per fer-lo més eficient des d’un prisma econòmic. El lema de la campanya fou asèptic («La solució és canviar») i en el seu espot Vidal-Quadras explicà que calia que l’Estat deixés de ser un elefant insadollable de recursos públics (per tal de mantenir una estructura mastodòntica) i esdevingués un cavall airós. Vox captà 244.929 vots (1.5%) i cap escó. VidalQuadras va abandonar-ne aviat la presidència i el febrer del 2015 el deixà en preconitzar l’aproximació a UPyD i Cs, fet que desagradà a la cúpula dirigent. El substituí Abascal i Vox conegué una radicalització visible als comicis andalusos del mes següent, en els quals només obtingué 18.017 vots (0.4%). Aquests resultats semblaren augurar-li un futur magre, com ho corroboraren els seus reduïts suports a les eleccions legislatives d’aquell desembre (58.114 sufragis; 0.2%), que van minvar en repetir els comicis el juny del 2016 (47.182; 0.2%).

 

Unes eleccions marcades per Catalunya

Tanmateix, aquesta situació es va revertir de forma espectacular dos anys i mig després, quan als comicis andalusos de desembre del 2018 Vox conegué un salt qualitatiu i assolí 395.185 vots (10.9%) i 12 escons. Abans d’aquestes eleccions Vox ja havia emergit a diferents sondeigs (el darrer d’aquests fou el del CIS de setembre del mateix 2018, amb un 1.4% del vot estatal) gràcies a una conjunció favorable per diversos factors. Un, fou el procés independentista de Catalunya, del qual Vox esdevingué l’acusació popular al Tribunal Suprem. Aquest rol li conferí gran visibilitat i li permeté erigirse en una alternativa antiseparatista «dura» davant d’un PP als seus ulls fracassat (per a Vox era la derechita cobarde, la derecha cautiva y desarmada o un juguetillo de la izquierda), mentre Cs no mereixia crèdit pels canvis de criteri (era la veleta naranja). En el tema autonòmic, doncs, s’havia produït un canvi qualitatiu que duia l’aigua al molí de Vox en clamar a favor de destruir les autonomies, atès que la de Catalunya amenaçava la pròpia integritat de l’Estat.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

En aquest marc, la crisi política catalana tingué un gran protagonisme a la campanya electoral andalusa. El president socialista Pedro Sánchez fou presentat pel PP i Vox com un titella dels independentistes, advocaren per il·legalitzar els partits d’aquest espectre polític i també per aplicar l’article 155 a Catalunya. Al seu torn, el candidat de C’s, Juan Marín, buscà la confrontació directa amb Quim Torra. En aquest escenari, PP i C’s no van presentar Vox com un partit ultradretà del qual calia distanciarse en veure que podia ser un soci necessari per a formar govern després de les eleccions, tal com va succeir. L’estratègia d’ambdós partits conferí respectabilitat a la formació extremista i la va «normalitzar» políticament. La conseqüència de tot plegat fou que durant la campanya es reiterà el recurs a la necessitat de mà dura amb la crisi catalana, de manera que el posicionament polític de C’s i PP es desplaçà a la dreta en benefici de Vox, que marcà en bona mesura l’agenda política. Ho constatà la candidata socialista a la Junta, Susana Díaz, quan manifestà a posteriori que hauria hagut de parlar més de la crisi independentista: «Catalunya té la culpa del meu fracàs», digué. Un titular del diari humorístic www.elmundotoday.com resumí amb encert aquest clima: «La dreta aconsegueix frenar l’independentisme català a Andalusia» (3/XII/2018).

Tanmateix, abans de continuar amb l’anàlisi del protagonisme de Catalunya en el discurs de Vox, volem destacar que l’ascens del partit a Andalusia no obeí únicament a la crisi secessionista, doncs hi van tenir pes d’altres factors dels quals resulta difícil calibrarne la importància. Ens referim a la controvèrsia generada per l’exhumació del cadàver de Franco (C’s i el PP es van abstenir al Congrés davant d’aquesta decisió), que inserí en el debat públic la llei de la memòria històrica (de l’oposició a la qual Vox en fa bandera).

Cal recordar igualment que el PP experimentava una recomposició interna castigat judicialment per la corrupció i Pablo Casado tot just havia substituït Rajoy al capdavant de la seva direcció. També jugà a favor de Vox la rivalitat entre el PP i Cs pel vot dretà, que els dugué a donar pes a la immigració en l’agenda política. Finalment, l’èxit de Vox a Andalusia fou inseparable d’una crisi de representativitat preocupant: només el 47.6% del cens electoral optà pels quatre grans partits (PSOE, PP, Cs i Podem), l’abstenció arribà al 41.3% i el vot en blanc i el nul assoliren un 3.7%.

 

La resurrecció de l’espanyolisme

D’aquesta forma, entre el 2015 i el 2018 Vox articulà un nacionalisme espanyol integrista que semblava gairebé erradicat de la política. Aquest nacionalisme, tot simplificant, tenia l’eix (i també la capacitat de mobilització) en el temor a l’amputació de la pàtria. El seu bressol fou la Cuba i el Puerto Rico colonials del segle XIX. Allà l’encunyà el lobby ultraespanyolista en la lluita contra el separatisme cubà i per blocar tota reforma que alterés l’statu quo dels peninsulars a les illes. Fou conegut com a «incondicionalisme», atès que els seus dirigents es definien com a «ni conservadors, ni liberals… som patriotes incondicionals».

Aquest nacionalisme extrem rebrotà a Espanya després de 1898, quan els militars repatriats van veure en el catalanisme el perill de convertir Catalunya en una «segona Cuba» i fou la matriu d’una nova ultradreta. Així, el 1919 a Barcelona es constituí una Liga Patriótica Española (LPE) (que s’enfrontà a bastonades amb els catalanistes a la Rambla) i posteriorment aquest discurs essencialista es palesà en diversos col·lectius, des del Partido Nacionalista Español (PNE), liderat per José Albiñana, fins a la Falange.

La crisi catalana tingué un gran protagonisme a la campanya electoral andalusa. El president Sánchez fou presentat pel PP i Vox com un titella dels independentistes.

La dictadura franquista també l’integra en el seu nacionalisme espanyol. Recordem al respecte no solament la persecució del catalanisme, sinó també l’estigmatització de Guipúscoa o Biscaia el 1937 com a «províncies traïdores» en no triomfar allí els sollevats. Vox, amb la crisi secessionista, aconseguí situar altre cop en el mainstream polític aquest discurs de reacció davant l’amenaça de trossejament de la pàtria. Abascal ha estat diàfan en situar la defensa d’Espanya com a ultima ratio: «Jo sóc espanyol. Ni monàrquic ni republicà. […] Espanya, la seva sobirania i la seva unitat estan per damunt de la monarquia, de la república, de la Constitució i de la democràcia».

En aquest aspecte, tot i adaptar el lema de Donald Trump en la divisa Hacer España grande otra vez, cal subratllar que la idea-força amb què s’identifica el partit és «l’Espanya viva». La metàfora afirma de forma implícita l’existència d’una Espanya morta contra la qual cal lluitar (un transsumpte de l’Anti-España) i, sobretot, projecta una Espanya que s’afirma i reneix de forma simultània en el combat contra els seus enemics seculars. Entre aquests destaca l’Islam, tot i que el seu discurs oficial únicament rebutja el fonamentalisme musulmà. No endebades, Vox va plantejar la campanya electoral andalusa com l’albada d’una nova Reconquesta del país.

Igualment, Rafael Bardají, vocal del Consell Nacional, ha manifestat que «la lluita de VOX per recuperar el sentiment nacional serà recordada com la Covadonga 2.0». De fet, un llibre titulat La España viva que recull entrevistes amb líders del partit (i del qual procedeix la cita de Bardají) adverteix el lector que ha estat imprès el 6 d’octubre de 2018, «víspera […] de la Batalla de Lepanto». Fins i tot, Abascal ha estat presentat pels seus seguidors com un nou Cid campeador. La seva nissaga familiar d’Amurrio avalaria el seu caràcter de lluitador genuí per «Espanya»: l’avi Manuel fou un alcalde franquista i el pare, Santiago, un membre històric d’Alianza Popular que rebé nombroses amenaces d’ETA (com el seu fill homònim) i patí un atemptat a la seva botiga.

La formació, en suma, ha reeixit a articular un discurs palingenèsic d’Espanya (que inclou el mite de la Hispanitat), segons el qual aquesta aconseguirà renéixer en el decurs de la lluita contra els seus enemics. El més visible d’aquests és el nacionalisme català, però –com hem assenyalat– l’Islam es projecta com un gran perill en les seves metàfores, a la vegada que apropa el partit a l’univers cristià (Abascal ha al·ludit a la creu com a «element essencial de la nostra civilització»). Per a Vox aquest combat només pot acabar amb la victòria de la genuïna Espanya, que suposarà la resurrecció de l’España viva.

 

Catalunya, simplement Espanya

En aquest panorama, la propaganda específica adreçada a Catalunya que Vox hauria emès fins ara (tot i que pot haver-n’hi d’altra que desconeguem) s’hauria limitat a una tria de catalans eminents que proclamaren la seva espanyolitat o la de Catalunya. El partit la difongué la diada del 2015 amb el lema «El millor 11 de Catalunya. Homenatge a uns catalans il·lustres». Conformaven la nòmina Valentí Almirall, Agustina d’Aragó, Jaume Balmes, Víctor Balaguer, Joan Maragall, Joan Prim, Joaquim Rubió i Ors, Narcís Monturiol, Salvador Dalí, Narcís Verdaguer i Josep Pla. De forma significativa, a l’acte multitudinari de presentació del partit a Barcelona el 3 de juny del 2018 (amb l’assistència de 20.000 persones segons Vox) només voleiaven banderes espanyoles i durant les dues hores que va durar cap orador intervingué en català i només es va cridar dos cops «visca Catalunya!». Com es pot constatar, Vox no veu necessari modular un discurs específic per a Catalunya perquè la seva singularitat per raons històriques o culturals és irrellevant.

De fet, els líders de la formació a Catalunya reflecteixen el nacionalisme espanyol incondicional citat, tot i que de formes diferents. D’aquesta manera, Ignasi Garriga (membre del Consell Nacional de Vox) és un mulat fill d’una família procedent de l’antiga Guinea espanyola, l’Espanya colonial. L’advocat Jorge Buixadé (també present al Consell Nacional) guanyà notorietat el 2009, quan fou l’advocat de l’Estat que denuncià el plebiscit per la independència convocat a Arenys de Munt. Prèviament havia integrat la candidatura de FE de les JONS per Tarragona als comicis autonòmics del 1995 i als comicis legislatius del 1996 se sumà a la de Falange Espanyola Autèntica (FEA) per Barcelona. Per últim, la presidenta de Vox a Barcelona, Mª Dolores Martín, és una saragossana que quan arribà a Catalunya fa dues dècades li va sobtar la impossibilitat d’escolaritzar els seus fills en castellà i afirma que quan es disposava a mudarse de Catalunya es va sentir reconfortada pel missatge de Vox i decidí sumars’hi.

Atès el que hem exposat, considerem que el «programa català» de Vox, ras i curt, es pot sintetitzar en el lema ¡Puigdemont a prisión!, sense voler fer cap ironia. El cridà Rocío Monasterio (vicesecretària d’Acció Social) al gran acte de Vox a Vistalegre l’octubre del 2018. Des d’aquesta òptica no sobta que s’hagi apuntat com a eventual candidat a l’ajuntament de Barcelona del partit el seu secretari general, José Ortega Smith (cronicaglobal.elespanol.com, 7/XII/2018), rostre públic de l’acusació popular al procés independentista. Aquest lletrat hispanoargentí guanyà certa notorietat en integrar un escamot de Vox que deixà exposada a Gibraltar una bandera espanyola de 180 metres. Quant al seu missatge a Catalunya, encarna el populisme punitiu ja apuntat. Amb tot, la seva candidatura no està clara, doncs des de la formació s’afirma que aquesta sortirà d’unes primàries.

En síntesi, si bé Vox encarna una dreta populista moderna i homologable a les d’Europa occidental, al mateix temps reviscola un integrisme espanyolista centenari (ara en format 2.0 pel seu caràcter viral). El plasma la idea de l’España viva, que aspira a reintegrar Cataluña a un solar patri recentralitzat, unitari i uniformitzat.