L’anomenat procés és incomprensible si se l’encapsula en un presentisme constant, com flaixos d’actualitat succeint-se en una sèrie interminable d’instants hipnòtics anomenats (o presos per) esdeveniments. És amb aquestes càpsules de temps sense continuïtat que Aquil·les no atrapa mai la tortuga. Però les paradoxes de la filosofia no valen per a la política ni per als moviments socials. Una interpretació sempre amnèsica del que succeeix a cada moment equival a una incomprensió constant del que succeeix «realment» i a una incapacitat total de preveure mínimament el que pot passar.

Així s’avança com els cecs del vell Brueghel, però no pas agafats solidàriament els uns als altres cap a la bassa, sinó saltant de notícia en notícia cap al no-res. Aquesta marxa es fa al ritme de la política dedicada a gestionar una «felicitat trista» i seguint el mètode anomenat «nihilisme» (segons un cèlebre apunt de Walter Benjamin).

Atesa la tessitura del que s’ha viscut des del 2012, es pot ben dir, i amb un marge d’error mínim, que si s’imagina que el pitjor encara ha de venir (the worst is yet to come), s’encertarà. Aquest marge d’error mínim permet quantificar com a màxim el nivell de desesperança en què anem entrant amb el procés. Però dues coses són certes també: que ignorem (tot i que temem) en què consisteix exactament això «pitjor», i que la desesperança no és el mateix que la desesperació.

La causa de la independència no triomfarà perquè sigui realment desitjable i racionalment bona. Triomfarà perquè el context generat pel conflicte acabarà sent indesitjable i espantós —i això si triomfa, és clar, tot i que a la llarga és molt probable que triomfi, si és que aquí es pot parlar de triomf i no d’un mer «sortir-se’n» cames ajudeu-me o arrossegant-se entre les ruïnes d’un món arrasat, en una Europa també dominada per la fractura i la confusió (Espanya de nou pionera en els malsons europeus?, o estem aquí en una repetició del drama en forma de farsa?). Dit d’una altra manera: no triomfarà per les virtuts i mèrits dels seus partidaris, sinó pels vicis i les turpituds sense mesura dels seus oponents. Entre Catatònia i Espantània, qui pot tenir l’esma o les ganes d’haver d’escollir?

La invocació tossuda i autista de la llei ha acabat debilitant la llei. Fiat iustitia, pereat mundus. Amb la llei desacreditada, l’autoritat ja només pot comportar-se de forma més o menys injusta, més o menys (o molt) violentament, perquè el món s’ha acabat i tot el que el sostenia i subjectava ha desaparegut. El president Rajoy passarà a la història per diverses raons. Una pot ser per haver salvat Espanya d’una bancarrota, tot i que a quin preu. Però dues de totalment segures són: haver acabat per sempre amb el catalanisme afavorint l’expansió de l’independentisme, i la segona: haver espatllat la llei i la política en una mateixa jugada de dominó de casinet.

La tristesa d’aquesta política mandrosa i miop només es pot comparar amb l’horror previsible de les seves conseqüències, que tenen una dimensió històrica que va en proporció inversa amb la manca de perspectiva històrica de la raó mandrosa (ignava ratio). És a dir: com menys fas, més passa, i com pitjor penses, més t’equivoques.

 

Desfer camí

L’acumulació d’errors en un procés polític fa que, arribats a un cert punt, la solució sigui impossible com a tal. Caldria desfer camí, però tot camí que es desfà és en realitat un camí nou i desconegut, perquè desfer camí és impossible, segons una vella imatge de Kojève: davant d’una bifurcació els homes i els animals viuen experiències totalment distintes. L’animal tria un camí, i si per alguna raó opta per fer-se enrere i anar a buscar l’altre camí, la seva condició no es veurà alterada, aquell camí recorregut no el farà ser diferent del que era abans d’emprendre’l.

En canvi l’home no pot rectificar i prou. El camí que desfaci o el trencant que prengui sempre seran en realitat un nou camí sorgit d’una experiència acumulada, d’un penediment, d’una rectificació, d’una nova decisió presa a partir de decisions anteriors, que pesen en la nova. I si allò que caracteritza el moment actual del procés (tardor del 2019) consisteix en la impossibilitat del penediment i de la rectificació, això passa perquè encara ni es comprèn ni s’està en condicions d’afrontar les exigències de l’experiència acumulada. Per tant, vivim dominats per la inexperiència i la infatuació.

La independència no triomfarà perquè sigui desitjable sinó perquè el context generat pel conflicte serà espantós.

En un context de gran degradació i desori intel·lectual com el que patim, fins i tot la intel·ligència és impertinent i idiota, perquè sempre semblarà fatalment partidària d’una forma o altra d’equivocació, d’una forma o altra de visió esbiaixada de la més complexa i exigent de les realitats.

El procés és inseparable de la devastadora crisi del 2008, això és totalment cert. Però si se separa aquesta crisi del procés, el que queda és una extraordinària ineptitud política per part dels governs d’Espanya i un oportunisme polític esfereïdorament deslleial per part dels polítics catalans. Per tal de poder arribar a intuir on podria posar-se en marxa la transformació federal o confederal del Regne d’Espanya, cal saber aixecar a pols aquestes pedres gegantines de la ineptitud i la deslleialtat.

Com que són pecats de naturalesa molt distinta, és difícil que ho arribem a veure mai. En tot cas, un lector de La velada de Benicarló d’Azaña sap que estructuralment la vella i dissortada història s’assembla aquí a un pobre ase lligat a una sínia, incapaç de comprendre per què gira sempre al voltant del mateix lloc, i cansat ja de preguntar-s’ho. Per això la història fa nosa. En el seu lloc s’estila més i engresca més l’adàmica revolta d’un «jovent» històricament ignorant. Aquest «jovent» es pensa que no té res a perdre en un context general de frustració, però és perfectament probable que s’equivoqui molt —i molt fatalment— en el càlcul.

 

No hi ha triomf possible

«El carrer és nostre», o «el poble mana i el Govern obeeix» són crits que fan palès el fracàs de la política. Aquest fracàs no consisteix en el final dels consensos, sinó en l’esvoranc que s’obre i separa l’autoritat del dret i de la llei del simple autoritarisme violent. En algun moment es podria détourner la vella broma de Brecht i dir que a la societat catalana li convindria molt triar-se un altre poble. Però perquè això passés caldria el retorn de l’autoritat política. I en lloc d’això probablement tindrem el retorn de la brutalitat postpolítica, tant li fa de quin color. Els bèsties d’aquí o els bèsties d’allà es retroalimenten.

No hi ha triomf possible en aquest procés per a ningú. Catalunya i Espanya, degradades ja en Catatònia i Espantània, perden juntes i s’estimben juntes una altra vegada en els abismes de la història. Això serà fatalment així perquè la generació de polítics que ha tingut el poder a les seves mans durant aquesta dècada desgraciada, i que sembla que continuaran al peu dels seus tristos canons, ha estat incapaç de pensar en la possibilitat de guanyar tots junts.

Catalunya i Espanya, degradades, s’estimben juntes una altra vegada en els abismes de la història.

Són gent que ha jugat a guanyar en solitari, que en aquest cas ha acabat sent una manera de fer-se trampes al solitari (com es veu en el cas del senyor Rivera i els seus acòlits). O no han pogut, o no n’han sabut, o no han volgut. Tant se val. El fet és que no es veuen a l’horitzó polítics capaços de liderar convincentment una generació de consensos que permetin pensar en un triomf conjunt de Catalunya i Espanya, les dues nacions enteses de nou i plenament articulades com una mateixa comunitat política, vinculades per lleis respectades i lleialtats compartides, per la confiança i el reconeixement, per les identitats compartides i plurals.   

El procés forma part —una part relativament irrisòria— de la recaiguda general del món en la «història natural», que és una conseqüència lògica del final de la història. No es pot pensar ni filosòficament ni políticament en un món realment alternatiu. Només es pensa en termes de gestió i de supervivència —de biopolítica i de biopoder, per dir-ho en els termes en voga—. El càncer de colon és una causa més engrescadora que la llibertat, perquè en realitat ja s’és lliure, tan lliure que sembla una autèntica contradicció, o una immensa mala sort, haver de morir d’un vulgar càncer de colon.

Però aquest context de benestar ha quedat sotragat per una crisi ferotge que hauria de posar al dia propostes de reforma social i de regulació de les pulsions llibertàries del capitalisme més voraç (o de la corrupció més desvergonyidament convertida en la «manera normal de fer les coses aquí»). En lloc d’això, posa damunt la taula la qüestió de la llibertat d’un poble. La fantasmagoria que aquesta operació implica és pròpia d’un món que en part dissimula i en part (per culpa de la dissimulació) perd el principi de realitat.

 

L’odi, afecte predominant

Però si els animals que corren perill es queden paralitzats i es fan passar per morts, ara hem de constatar que hi ha societats humanes que, enmig d’un gran perill, busquen exposar-se a un perill encara major i es llancen embogides cap a un abisme per tal de rematar-se. (Com li passa a la bòrnia Elle Driver de Kill Bill, els que perden la visió enrabiats solen morir d’allò mateix amb què volien matar el seu enemic). I és clar: ningú no dirà que ara ho vegi així, però això és perquè ja estan cecs. Quan la història natural torni a ser història tout court, perquè el desastre ens haurà fet retrocedir qui sap quantes dècades, llavors els historiadors hauran de convenir que, incomprensiblement, la cosa va anar així: la pulsió de mort es va apoderar d’un món que «només» demanava gestionar una crisi brutal amb intel·ligència, no amb «astúcia».

Quan l’odi es converteix en l’afecte predominant en una societat, tot el que queda afectat per aquest odi s’entenebreix i s’ofusca, es perd el món de vista, la vida deixa de valer res. Si no s’ha estat fiblat o intoxicat per aquest odi, la lucidesa que queda es torna profundament melancòlica. I si bé en la melancolia hi ha una forma viva d’intel·ligència, la percepció de mort ho domina tot, el replegament cap a la vida privada s’imposa, la vie de château (o recollit al piset), qui sap si l’exili, perquè els propis conciutadans s’han tornat enemics i es comporten com animals ferotges.

L’únic consol és que assistir a una lliçó d’història en directe, constant i ben articulada per la seqüència fatal i tremenda dels fets, estimula molt intel·lectualment. I si bé és cert que desmoralitza molt, també ho és que reforça el sentit del propi caràcter, de la pròpia moralitat, la importància de l’ethos privat. Honni soit qui trop bien y pense.