La societat està vivint un moment de canvi decisiu, de transformacions socials i econòmiques que suposen un desafiament per a institucions com les universitats, que tenen la responsabilitat de promoure alternatives per fer front a aquests canvis. En un entorn de competència creixent pel monopoli del coneixement, on canvien les formes de crear i transmetre el coneixement i, fins i tot, es modifiquen les formes de relacionar-se dels estudiants amb l’entorn, la universitat ha d’aportar la seva experiència, la seva aptitud i el seu compromís social i demostrar el caràcter diferencial de la seva oferta acadèmica tant en docència com en recerca i transferència.

La història de les civilitzacions ha demostrat que l’educació sempre és un factor decisiu per al progrés dels pobles, motiu pel qual és globalment reconeguda com a factor del desenvolupament socioeconòmic d’un territori. És així com els països més avançats prenen un compromís a favor de l’educació que descansa sobre una doble convicció: que l’educació és un dret fonamental, imprescindible per a l’exercici de tots els altres drets de l’ésser humà, i que l’educació té un impacte positiu sobre la millora de la salut, l’equitat i la cultura, l’enfortiment dels valors de cooperació i solidaritat enfront dels de competitivitat, la reducció de la pobresa, el respecte del medi ambient, el creixement econòmic i l’estabilitat social.

La presència de la universitat en un territori comporta un gran impacte econòmic en l’entorn i sobretot un impacte positiu sobre el nivell de coneixement. Les institucions d’ensenyament superior han participat activament en la producció de la majoria dels descobriments científics més importants dels dos últims segles, els quals han permès a la societat fer avenços importants en humanitats, en ciències socials i experimentals i en salut. Tant és així que avui dia la majoria dels països del nostre entorn tenen clar que les seves universitats faciliten la millora de la qualitat de vida de la seva ciutadania i del futur del país, i per aquest motiu hi inverteixen significativament.

Avui les universitats d’arreu del món estan vivint un dels períodes més interessants de la seva història, ja que la globalització ofereix grans oportunitats i, al mateix temps, planteja seriosos interrogants per al futur que qüestionen quin serà el valor central de l’educació superior. Les realitats presents (transformacions tecnològiques, socials, econòmiques, mediambientals) estan obrint nous camps de treball i formulant nous reptes que definiran, de ben segur, els perfils de les universitats del futur.

La tecnologia farà que els acadèmics i investigadors comparteixin els seus descobriments encara més ràpidament i de manera més eficaç gràcies a l’univers digital i a la possibilitat d’arribar als estudiants de tot el món a través de plataformes educatives virtuals. Això modificarà les formes de captar la informació, el saber, les relacions universitàries i el funcionament de les institucions. La quantitat de dades i informació disponibles, en cada moment, configuraran la manera d’ensenyar i d’aprendre, tant a l’aula tradicional com en les classes interactives, les xarxes socials o el treball directe en laboratoris, amb professors i investigadors, on aquests duran a terme la transferència de coneixement als alumnes.

En aquest context, és evident que canviarà la manera d’ensenyar i els continguts en què la formació es concreta, però caldrà no oblidar la importància social i educativa que tenen les relacions de proximitat entre l’alumnat i el professorat, que continuaran sent de valor incommensurable.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

Serà un repte important aconseguir l’equilibri entre els continguts professionalitzadors i cientificotecnològics i els relacionats amb els objectius d’un desenvolupament social, equitatiu, solidari i ètic; sobretot quan avui dia, en molts moments, esdevenen prioritaris els primers en detriment dels segons. En moltes ocasions, els governs i la ciutadania consideren les universitats únicament com a motors econòmics i camps d’entrenament de futurs professionals. Però les universitats no poden renunciar al seu paper com a centres de la vida intel·lectual i cultural i com a institucions d’anàlisi i crítica social.

En aquest sentit, els països hauran de formular polítiques d’educació superior que afavoreixin el desenvolupament, minimitzin els riscos i aprofitin les oportunitats creades pels canvis socials, els mercats, la globalització, les migracions, etc. I les universitats que vulguin reeixir hauran de dissenyar, autònomament, un perfil propi que les identifiqui, dins d’una estratègia de país.

En un futur pròxim, les universitats hauran de ser institucions obertes als professionals externs, d’àmbit internacional, inclusives, innovadores, interdisciplinàries, capaces de suprimir les distàncies existents entre les diferents disciplines i molt reactives davant els canvis que sorgeixen en aquest món global. Aquesta obertura farà possible que les solucions als problemes i el disseny de nous projectes, titulacions, continguts, metodologies i idees s’abordin des de totes les mirades possibles (filosofia, enginyeria, sociologia…), ja que només així es podrà garantir l’assoliment de la millor alternativa.

És amb aquesta convicció que cal que tots els sectors socials, els governs, les institucions i, molt en particular, les mateixes universitats afrontin el futur dels models educatius, les noves titulacions, metodologies innovadores d’aprenentatge i funcionament, que ens permetin afrontar el futur del desenvolupament social, cultural i econòmic amb garanties de sostenibilitat.

En aquest camí, però, la universitat no pot oblidar que la seva principal raó de ser és ajudar a formar una ciutadania crítica i compromesa, capaç d’afrontar els reptes d’un futur complex i per definir. I la societat n’haurà de ser corresponsable, si es vol que la universitat continuï sent un motor de progrés, de transformació social i de creixement socioeconòmic sostenible.