La pandèmia de coronavirus és ja un fet. La seva lògica biològica és perfectament coneguda científicament: l’agent transmissor, els mecanismes i traçabilitat dels contagis, la mortalitat, la contagiabilitat, els pics d’expansió i corbes de remissió, són avui les dades bàsiques que permeten als epidemiòlegs i metges entendre i preveure les rutes d’expansió de la pandèmia, així com proposar les millors mesures de contenció de la malaltia (per més racionals en tant que científiques). Ara bé, aquest fred i despullat resum –doncs és únicament biològic— xoca amb tres enemics formidables.

En primer lloc, la por i l’angoixa davant l’aparició d’un perill brusc i desconegut. La nostra societat confortable i crèdula confon la nova màgia tecnològica i el consum instantani amb el risc zero en tot i per a tot. Res pot destorbar-la. Els esdeveniments no programables, com l’epidèmia, la desconcerten.

En segon lloc, la guerra sense pietat entre determinats mitjans de comunicació (ràdio, televisió, premsa) per fer de la morbositat i de l’angoixa de les persones una poderosa palanca de captació de clientela, de notorietat i de beneficis econòmics.

Tot amb tot, la gestió política del problema –humà i biològic— que implica el brot epidèmic, pot i deu contrarestar els dos «enemics» abans esmentats. Com? Doncs cenyint-se, com tan bé han fet les autoritats sanitàries de la Generalitat i del Ministerio de Sanidad, a la lògica científica i biològica del problema. Tractant i explicant l’epidèmia com el que realment és: un fenomen natural, tractable i dominable. Prenent mesures (de menor a major), no arbitràriament sinó a partir de dades objectives (nombre de casos, ritme de propagació, riscos de contagiabilitat en col·lectius específics, etc…) Calmant i ajudant la gent a superar les seves aprensions.

Cal dir també que aquest magnífic comportament de les autoritats sanitàries esmentades s’ha vist facilitat i potenciat per l’existència d’un model organitzatiu tipus Servei Nacional de Salut (únic, públic, universal i integrat) que permet i facilita tant el control territorial, com arribar a totes les persones. De fet, és el model sanitari que millor, més ràpidament i més equitativament pot atendre els problemes de salut de la població a la qual serveix.

Anem ara, però, a identificar el tercer dels «enemics» abans anunciats. En efecte hem assistit, consternats, a les patètiques i desnortades crítiques de les diferents forces polítiques que van des de la ultradreta antidemocràtica al centre més insuls i eteri. Unes crítiques que pretenien, des d’una ideologia casposa i un oportunisme mesquí, criticar, ara per poc, ara per massa, l’ajustada i brillant actuació de les autoritats sanitàries.

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

Sols buscant l’erosió del Govern, amb menyspreu absolut de la confusió i alarma gratuïta que implica per a la població la confrontació sobre un tema tan sensible com la por, s’han posat en dubte, sense aportar cap argument seriós ni científic, les mesures ajustades, eficients i graduals per dominar i revertir la situació, que anaven dictant els responsables de salut pública.

Si la millor crítica són els fets ¿caldrà recordar als campions de l’insult i de les fòbies que, com recorda una acreditada tradició, en el pecat es troba la penitència? Cecs d’ideologia, antipodistes de tot el que sigui fraternitat, solidaritat, igualtat, no saben veure (o potser massa?) que la sanitat pública que tenim és ja una mostra de socialisme quotidià. És a dir, igualtat en l’atenció per a tots. I tractant-se de la vida i la dignitat de les persones quina millor divisa que aquesta.

Per això mateix, resulta grotesc i penós veure com el Sr. Casado, líder del PP, pot, des de la seva ignorància, acusar el Govern Sánchez de «parapetar-se en la ciència» per, segons la seva opinió, no fer res encertat. Sembla talment que tornem al famós «vivan las caenas» del segle XIX, però afegint ara la ignorància, l’estupidesa.

La ciència, la biologia, ens igualen radicalment a tots. La política, òbviament, no pot ser una ciència. És massa humana i tradueix tant anhels d’igualtat com fortíssimes pulsions de lluita i enfrontaments per béns escassos i mal repartits. Ara bé, i sense caure en cap reduccionisme ingenu, com més a prop de les ciències aconseguim situar la política millor ens anirà a tots.

Finalment, crec que la immensa confiança que les aparicions televisives dels professionals responsables de la salut publica produeixen aquests dies en la població, són una bella corroboració d’aquestes breus reflexions.