Fa tres dies que tinc les persianes tancades. Fa tres dies que no veig la llum que em va portar a Barcelona. Fa tres dies que han desviat als VMP 1 voladors pel meu carrer, i em sento com si el meu sofà estigués posat al mig de l’antiga Gran Via. Així podria començar aquest article. Escriure mil paraules sobre un tema tan complex com la mobilitat l’any 2050, i més no sent-ne especialista, és com escriure una sinopsi per a una pel·lícula de ciència ficció. Pots esbossar els grans trets de la història i dels protagonistes però no dónes detalls sobre els personatges, ni les relacions entre ells, ni les situacions, ni com acaba. La pel·lícula Blade Runner, rodada el 1982 per Ridley Scott, estava ambientada a Los Angeles l’any 2019, any que ara comencem. Malgrat els reptes que té aquesta ciutat actualment, les imatges de Blade Runner s’assemblen poc a la realitat. El mateix pot passar a les paraules que segueixen.

La mobilitat és com el flux sanguini de les nostres ciutats, siguin de la forma que siguin. Les previsions ens indiquen que al 2050 un 70% de la població mundial viurà a les àrees urbanes. Avui, el 64% de tots els quilòmetres viatjats són urbans, i s’espera que la quantitat de viatges dins de les àrees urbanes es tripliqui a l’horitzó del 2050. Això significarà l’augment dels fluxos per terra, subsol, aigua i aire.

No és el mateix pensar el transport i la mobilitat a Barcelona o qualsevol altra ciutat europea que a àrees urbanes com Kinshasa, el Caire, Bombai o Manila que s’espera que superin els vint milions de persones d’aquí a quinze anys i on no s’ha produït un procés de planificació del desenvolupament ni una inversió massiva en infraestructures de transport durant el segle XX. No totes les ciutats poden optar d’entrada a les mateixes solucions de mobilitat. La densitat de població, les infraestructures i el nivell de riquesa de la població condicionaran el tipus de mobilitat del futur i les solucions que s’hi poden aplicar.

Segurament, les ciutats del 2050 estaran plenes de VMP, VA (vehicles autònoms)2 i moltes altres sigles, amb superposició d’una sèrie de transports col·lectius evolucionats com el metro, el tramvia, els autobusos i algun o altre aparell volador encara no identificat, organitzats tots ells per plataformes probablement globalitzades, gestionades des d’apps i instruments smart. Estem ja, o hi entrarem aviat, en una revolució de la mobilitat, més compartida, amb paràmetres més sostenibles, sense conductors, i també més individualitzada, més personalitzada… desenvolupada gràcies als avenços tecnològics i centrada a millorar la seguretat i reduir els accidents, millorar la qualitat de l’aire, reduir el soroll, guanyar graus de llibertat i autonomia, alliberar temps de dedicació al transport, reduir la congestió, resoldre el repte del primer i el darrer tram… Tot això en un prisma de dualitats que hibriden les propostes: mobilitat pública o privada, individual o col·lectiva, tracció humana o mecànica, amb energies contaminants o netes, de lloguer o de propietat, amb gestió globalitzada o localitzada, en mans públiques o privades, en cooperació o en competència…

L’evolució impredictible de les formes de feina, de socialització i d’aprenentatge, de la localització de les activitats de lleure, dels sistemes de comerç o de la logística fan que sigui difícil saber l’origen, el destí i les diferents etapes de tots aquests fluxos.

Més essencial que definir fluxos és definir la ciutat que volem i pensar com ens relacionem en ella. En ciutats com Barcelona és essencial reduir cotxes, nets o bruts, dels barris i les zones centrals de l’àrea metropolitana, potenciar la diversitat d’usos als diferents territoris i fomentar el transport públic col·lectiu amb accessibilitat per a tothom.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

La ciutat que volem ha d’aconseguir recuperar l’espai públic per a les persones. Recuperar qualitat de l’aire, recuperar graus de silenci. Recobrar la capacitat de la ciutat de ser espai d’encontres programats o inesperats, de ser expressió de la convivència i de ser part de la vida de les persones, i no només una infraestructura o un contenidor on desenvolupar la feina, el lleure i la resta de necessitats. Refer un espai vivible definit com aquell que ha estat dissenyat o redissenyat per a que la gent pugui connectar i interactuar amb els altres i amb el seu entorn. També se supera així l’aïllament i la soledat, o es millora el sentit de pertinença i orgull. La manera com estructurem l’espai urbà condiciona el nombre de connexions socials que podem tenir, mirant cara a cara els nostres conciutadans.

La mobilitat és un dret fonamental però no podem aproximar-nos-hi com un objectiu en si mateix. Ha de formar part d’una mosaic de drets i oportunitats per a la construcció d’una ciutat més justa, per a la lluita contra les desigualtats i les segregacions. La mobilitat del 2050 hauria de ser el resultat d’un procés complex d’imaginació i planificació de la ciutat que volem, de l’aplicació de les solucions tecnològiques que ajudin en els objectius definits, tenint en compte les necessitats de l’accés al treball, els sistemes de transport més curosos amb l’entorn, la logística cada cop més omnipresent, la connexió dels ciutadans (dels que viuen socialment o territorial aïllats també), i la connexió dels visitants (cap a dins i cap a fora).

El transport públic no pot ni podrà mai cobrir sempre totes i les molt variades necessitats dels ciutadans. Però això no és excusa per a no promocionar qualsevol tipus de tecnologia que proposa noves formes de moure’s. Hem de seguir defensant el transport públic col·lectiu com a garantia de la consolidació de la ciutat-civitas, com a lluita contra les segregacions socials, territorials i d’accessibilitat derivades en part de l’accés diferencial a les tecnologies i als VMP. Necessitem ampliar les oportunitats de tothom a la mobilitat analitzant sempre com aquestes tecnologies impacten en les desigualtats i segregacions ja existents.

Com estructurem les nostres ciutats, compta. Els sistemes de transport depenen sobretot del que fem a les ciutats. La història d’aquesta pel·lícula és que la mobilitat està en procés de revolució. Els protagonistes són els ciutadans i ciutadanes, i la ciutat com a conjunt d’actors polítics, ciutadans, tècnics… A la tecnologia li deixem el paper de millor actor secundari. I com a totes les pel·lícules el final depèn dels personatges, les situacions que creïn i sobretot de les decisions que prenguin.


1. VMP, vehicles de mobilitat personal. PMD, Personal Mobility Devices en les sigles angleses.

2. AV, Autonomous Vehicles en les sigles angleses.