Tinc un bon amic que, cansat i decebut de la política, després de les emocions massa intenses de l’estiu i la tardor del 17, i sobretot de la mesquinesa de les seves derives partidistes, sol invocar el poema de Gabriel Ferrater «Els aristòcrates» davant de qualsevol interpel·lació política, i ho fa tot subratllant el vers que diu «tinc història a prop, i en tinc el fàstic». Naturalment, en ell també preval l’impuls de la bona enveja envers els «patricis» poètics americans —Borges i Lowell—, com sembla que prevalgui en l’arrencada del poema.

És el vell desig de tocar el dos d’aquí, encara que sigui mentalment, i allunyar-se d’aquest petit i capficat país. I és també la consciència que la vida, si més no la vida de la imaginació moral i literària, ha assolit lluny d’aquí uns nivells que exigeixen un estudi i unes obligacions viatgeres bàsiques. Després, ja ho sabem, el poema de Ferrater es complica, perquè el fàstic resulta que ve del fet que «ningú no en diu la història», i apareixen «els turmells d’una nena gitana», més l’autoafirmació del poeta com a «plebeu» —per oposició als «patricis» americans—, i de nou la ignorància de la història: aquest plebeu mai va escoltar «els records de les dones dins la casa», i per això —si no llegim malament el darrer vers— va «buidat» i és «un pou de por». És per tot això que només parla de «generalitats», per oposició als «detallats poemes» que els patricis americans, tot i tenir la història a prop, i el fàstic que també a ells els produeix, poden escriure.

D’ençà de 1964 o 1965, que és quan probablement va ser escrit aquest poema, d’història n’hi ha hagut molta. Els turmells de la nena gitana em temo que han perdut valor metafòric, i les dones de la casa han pogut esplaiar-se amb els records. Una cosa, però, potser perdura: la consciència plebea que Ferrater exhibeix aquí amb una mena d’intel·ligència avergonyida. Penso que aquesta vergonya no vindria, i potser cal aquest aclariment, de la condició plebea com a tal, sinó de no estar-ne a l’altura, de no gosar rebentar el pou de la por al voltant del qual el plebeu republicà gira i gira declamant generalitats. I com diantre va denigrar-se així Ferrater, ell que va ser un poeta extraordinàriament precís, i que no va perdre’s mai en vaguetats?

Recosir què? Catalans amb catalans? Com podem parlar d’Espanya si ni tan sols sabem com parlar de nosaltres?

Si tenim el poema per un dels darrers que va escriure Ferrater, i si pensem que el final de l’impuls poètic coincideix amb l’inici de la seva activitat a la universitat —primer com a conferenciant sobre literatura catalana, després com a professor de lingüística—, i amb un reforçament dels seus intents d’estabilitzar-se professionalment al món editorial, aleshores biogràficament, encara que sigui indiciàriament, podem intuir una resposta.

Però què té a veure tot això —a banda del fàstic per la història i la política— amb la pregunta de com hem de parlar d’Espanya des de Catalunya? Ho diré així: Hi té a veure molt si pensem bé les dificultats i les exigències que aquesta pregunta ens planteja, i els deures que el propi poema, a la seva manera, ens posa.

 

La pulsió del trencament

D’entrada, hi ha unes exigències històriques, i també una historicitat de l’exigència. No és el mateix. Si rellegim les coses de Prat de la Riba o de Joan Maragall sobre com es podria respondre a aquesta pregunta, que oscil·len elles mateixes, com sabem, entre la solidaritat amb els pobles d’Espanya i la pulsió del trencament; o si meditem sobre aquell —avui xocant— «España es mi madre» del Lluís Companys diputat a Madrid, abans de ser president de la Generalitat; o si passem per la fórmula dolguda i terrible del «a cadascú el que sigui seu, i a cada terra la seva terra i la seva gent» de Rovira i Virgili creuant la frontera al Pertús el gener de 1939; o si pensem en la Sepharad d’Espriu, o com —posem per cas— Vicens Vives o Duran Farell haurien pogut respondre a aquesta mateixa pregunta, aleshores topem amb la historicitat de com declinem el significant «Espanya».

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

El desig d’haver nascut uns centenars de quilòmetres més al nord és una fantasia que no em costa gens de compartir.

Però tampoc no ens podem sostreure a l’evidència que qualsevol resposta tindrà sempre una capacitat de definir històricament la situació en què és dita. I el moment actual no és cap excepció. El catalanisme anterior al 1914 —només cal pensar en l’escàndol demencial dels fets del ¡Cu-Cut!—, la seva consolidació civil i cultural amb la Mancomunitat, el catalanisme —expansiu i culturalment vivíssim— sota la dictadura de Primo de Rivera, la seva gran fragmentació durant la República, la guerra i la temptació secessionista, la resistència sota el franquisme, l’exili, els llargs anys del pujolisme… Fins arribar a ara, que hem passat de l’eufemisme hipòcrita i carrincló de l’«Estat espanyol» a poder dir de nou, obertament i a la vegada despectivament, «Espanya», o fins i tot «Espanya ens roba». Però hem? Quin és el subjecte d’aquesta frase? Qui som com a subjecte de cap història?

 

Quan érem un sol poble

En una entrevista que VilaWeb va fer-li a Xavier Melero el 23 de juliol de 2018, l’advocat de Joaquim Forn explicava com en broma li va suggerir al seu client un títol per al llibre que estava escrivint a la presó: «Nosaltres, que érem un sol poble». Forn agafa al vol el sarcasme de Melero, segons el relat del mateix advocat, i li respon: «Ara m’has mort. Abans hi creia, en això que érem un sol poble. Ara només penso que si torno a la vida pública, la meva feina serà recosir aquest poble.» Llegint això, no vaig evitar de pensar que el mateix verb, recosir, havia estat dit amb insistència al primer discurs de Roger Torrent com a president del Parlament de Catalunya.

No posaré en dubte la bona fe del senyor Forn —el mateix que davant els atemptats d’agost de 2017 es va fer un embolic, per dir-ho amablement, quan va posar-se a fer distincions entre víctimes catalanes i víctimes de «nacionalitat espanyola»—. Però recosir què? Catalans amb catalans? Com podem parlar d’Espanya si ni tan sols sabem com parlar de nosaltres? O és que precisament parlar d’Espanya —malament, s’entén— és l’única manera que ens queda per poder sentir-nos plenament catalans?

En això resulta oportuníssim el vell Oriol Bohigas. En una entrevista a La Vanguardia del 19 de juliol de 2015 deia que, més que independentista, el que ell volia era «no ser espanyol». I afegia que, «si fos francès, no seria independentista». El desig d’haver nascut uns centenars de quilòmetres més al nord és una fantasia que, a mi almenys, no em costa gens de compartir. I quan l’entrevistador li recorda que llavors potser ja no seria culturalment el català que ara és, l’arquitecte ho reconeix, perquè és una obvietat històrica innegable. També ho és l’estranya paradoxa: som els catalans que som gràcies a les detestables mancances i turpituds estatals castellanes.

Però per sortir d’aquest entrebanc, Bohigas tira pel dret i es posa a enumerar les plagues bíbliques que Castella ha fet caure damunt la pobra i innocent burgesia catalana. No és la part millor del seu raonament, val a dir. Però la posició de Bohigas, que no tinc per anecdòtica i que fins i tot em produeix un impuls de simpatia, perquè aux sots je préfère les fous, fa palès que el desig de deixar de ser espanyols pot comportar el risc de deixar de ser catalans.

 

La dificultat de ser català

I això em recorda aquell llibre de memòries de Rossend Llates amb un títol definitiu: Ésser català no és gens fàcil. No sé si ara torna a ser molt difícil, ésser català. Jo diria que sí. Però la contradicció que defineix aquesta dificultat, que ve a ser —em limito a la formulació de Llates— la dels rics que es volen emancipar dels pobres, o la dels rics que se senten oprimits per uns que ells veuen com a més pobres i inferiors, té una derivada dramàtica: els rics resulta que depenen dels pobres, i no ho dic en termes econòmics. Perquè aquests rics són qui són culturalment i moralment, incloses les seves ànsies d’emancipació, en bona part gràcies a aquests pobres «opressors», a qui necessiten i de qui depenen per continuar sent qui són.

Per tant, parlem com parlem d’Espanya des de Catalunya, i un cop assumida la història i la historicitat de totes les opcions possibles per conjugar el discurs català sobre Espanya, sembla que difícilment escapem a aquesta contradicció: som qui som gràcies a l’Estat espanyol, que òbviament m’abstindré de considerar ni modèlic ni mancat.

És més: és perquè som a Espanya que encara som catalans. Històricament i políticament, socialment i culturalment, això ha estat i és així. Podem encapsular la cultura catalana en una puresa imaginàriament autosuficient i monolingüe. Podem dividir la societat entre els genuïnament d’«aquí» i bandejar o arraconar els recalcitrants d’«allà». De fet, portem uns anys fent-ho. I és possible que m’equivoqui, però juraria que el preu històric que pagarem per aquesta tergiversació voluntarista d’una realitat històrica, social i em temo que mundial, i per tant per la ineptitud dels nostres governants i líders socials, serà molt alt. L’opció de ser un francès del sud dedicat a cultivar secretament un hortet literari català no la descartaria. Si tot això ve de no haver sabut, des del 1980 com qui diu, com parlar d’Espanya sense eufemismes ni ganyotes, llavors som un cas ben greu i no ens mereixem millor sort que la que ens espera.

 

Quatre deures

Torno, per acabar, al poema de Ferrater. L’amic meu que l’invoca al·legant el fàstic que arriba a fer tot el que hem viscut és un mallorquí que, circumstancialment, pot sentir-se barceloní d’adopció. El fet és que en alguna discussió amb ell m’ha arribat a dir que «comprèn la dificultat de la meva posició» —de català representa que de soca-rel, s’entén—, cosa que sempre m’ha caigut fatal. Si sóc la meva posició, no puc ser els meus arguments, no puc ser els meus raonaments. Però reconec que una mica hi toca, perquè ho assumeixo: ésser català ha tornat a no ser gens fàcil. De fet, potser no ho ha estat mai. Només ha variat la naturalesa de la dificultat. I una prova n’és aquest poema dels «Aristòcrates», que com he dit abans ens posa uns deures. També ofereix un horitzó de dignitat intel·lectual enmig del gran desori.

Declarar-nos republicans i rebutjar Espanya per monàrquica és simplificar massa barroerament les coses.

Aquests deures són, dits molt esquemàticament, quatre. Un: saber com reinterpretar i dotar de nou sentit l’espai significatiu que ocupen els «turmells de la nena gitana». És a dir: Quin és el lloc de l’altre real que tenim al costat, no de l’alteritat imaginària que fàcilment ens constitueix en fals? Dos: Comprendre la història per convertir el fàstic de la ignorància i el temor —a la veritat— en autoconeixement. I si aquest autoconeixement fa un cert fàstic, aleshores anem bé per mirar de refinar-nos i afinar una mica més. Tres: Comprendre si som o no plebeus, en quin sentit ho som o ens en sentim, en relació a quins patricis, i mirar si ens resulta còmoda o no aquesta posició.

Declarar-nos republicans i rebutjar Espanya per monàrquica és simplificar massa barroerament les coses. Més val pensar si som o no plebeus en relació amb quin poder. Perquè podria ser que el poder d’«allà» no ens deixi veure els poderosos d’«aquí». I quatre —la més difícil, ho sé—: tornar al pou i a les dones de casa no pas per ploriquejar, sinó per treure’ns amb elles la set de saber qui som realment. Potser aleshores accedirem als «detallats poemes», la qual cosa vol dir: a una cultura sofisticada i exigent.

 

Quimera en mutació permanent

No sé si meditar aquestes coses servirà de res. Penso que s’haurien d’inscriure en una llista d’exercicis per pensar com tornar a aprendre a ser catalans amb naturalitat, sense ànsies i sense recances, sense «ismes» que ens condicionin la intel·ligència de les coses, i esperar, una vegada més, que Espanya —l’Estat i els seus poders, i una part de la societat— no s’equivoqui llegint malament el moment històric.

En l’horitzó caldria inscriure la necessitat d’una política i una cultura catalanes a Espanya sense la regressió catalanista —feta amb tota la bona fe que es vulgui— i, és clar, sense el salt endavant, i al buit, de l’independentisme —també amb les seves dosis de bona fe, això sens dubte. Aquí s’inclou, segurament, la possibilitat de dir «Espanya» tot assumint que, ja que som catalans, resulta que també som espanyols, i que si deixem de ser espanyols, perquè no podem suportar la ràbia i la frustració que ens fa que se’ns vulgui sotmetre al motlle mental castellà, aleshores haurem d’assumir que, possiblement, també acabarem deixant de ser catalans.

És a dir, serem una quimera llançada a una mutació permanent: uns catalans independents que ja no seran catalans. Fa una mica de basarda pensar en què ens convertiríem, sobretot tenint en compte la mena d’intel·ligències que, una mica com qui juga al monopoli, estaven organitzant secretament aquest futur. ¿Hauríem arribat a ser una mena de Hong Kong a la Mediterrània? Clar que, sense Catalunya, Espanya també deixaria d’existir. Però això seria un cas de schadenfreude molt trist i miop. Seria com Samsó ensorrant el temple amb els filisteus i ell a dins. La ràbia del forçut és molt respectable, però també pot ser tremendament autodestructiva.