Tinc un bon amic que, cansat i decebut de la política, després de les emocions massa intenses de l’estiu i la tardor del 17, i sobretot de la mesquinesa de les seves derives partidistes, sol invocar el poema de Gabriel Ferrater «Els aristòcrates» davant de qualsevol interpel·lació política, i ho fa tot subratllant el vers que diu «tinc història a prop, i en tinc el fàstic». Naturalment, en ell també preval l’impuls de la bona enveja envers els «patricis» poètics americans —Borges i Lowell—, com sembla que prevalgui en l’arrencada del poema.

És el vell desig de tocar el dos d’aquí, encara que sigui mentalment, i allunyar-se d’aquest petit i capficat país. I és també la consciència que la vida, si més no la vida de la imaginació moral i literària, ha assolit lluny d’aquí uns nivells que exigeixen un estudi i unes obligacions viatgeres bàsiques.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.