És difícil no estar d’acord amb el que escriu Sam Abrams al començament del pròleg que acompanya la nova edició d’una de les novel·les més afortunades de Vicenç Villatoro (Terrassa, 1957), La claror de juliol (Proa, 2019), una elegia sobre un món idíl·lic i que semblava feliçment etern, a la manera de Giorgio Bassani i El jardí dels Finzi-Contini, fins que les invasions ideològiques, i les incerteses polítiques, es precipiten al damunt dels protagonistes i fan que descobreixin amb estupefacció la influència de la història en el comportament humà.

És difícil no estar d’acord amb el diagnòstic que realitza Sam Abrams sobre un dels aspectes més nefastos de la postmodernitat, el que anomena «presentisme», «l’obsessió per l’actualitat tumultuosa i omnipresent que atempta directament contra el temps seqüencial tradicional de passat, present i futur», i que «ha acabat afectant greument la marxa del món editorial i literari» perquè «tant el sector editorial com la mateixa literatura es preocupen obsessivament per les produccions del moment i deixen caure les creacions del passat».

La conseqüència immediata de viure sotmès a les lleis del present exclusiu i excloent, és clar, és que els llibres tenen una vida curtíssima als expositors de les llibreries, que a la immensa majoria de llibreries ja no existeix la noció de «fons», i que «molts autors veuen com les seves obres anteriors van extingint-se, desplaçades per les novetats successives que van publicant», com si una part substanciosa de la seva obra s’hagués fos: és molt difícil, certament, no estar d’acord amb el crit d’alarma que llança Sam Abrams.

L’obsessió per l’actualitat tumultuosa i omnipresent atempta contra el temps seqüencial tradicional de passat, present i futur.

Abrams exemplifica el perill que es deriva del «presentisme» amb l’obra de Vicenç Villatoro –no és imprescindible estar d’acord amb tot el que afirma, com quan parla de «la seva contribució insubstituïble a la literatura catalana moderna i contemporània», per exemple i esmenta els títols d’unes novel·les, d’uns dietaris i uns llibres de poemes publicats anys enrere, i que el lector només pot llegir acudint a les biblioteques o comprant-los a les llibreries de segona mà.

Aquesta situació dificulta, evidentment, la necessitat de «vertebrar la tradició i el cànon de la literatura catalana dels segles XX-XXI», però, quan aquest objectiu sigui assolible, no es pot negar que La claror de juliol –aquesta novel·la sí— hi haurà de figurar amb tots el seus mèrits perquè la història de la literatura no pot prescindir de la veritat literària, encara que el lector discrepi dels motius pels quals Sam Abrams l’elogia amb tant d’entusiasme. Al cap i a la fi, els llibres només consolen, ensenyen o entretenen si són i es comporten com a criatures vives, si són una suma de perfeccions i imperfeccions, si se sap que la perfecció sense la imperfecció no val res i que la imperfecció sense la perfecció encara val menys.

 

Tràfic literari incessant

La claror de juliol és una novel·la digna de recordar, i a la memòria del lector s’hi instal·larà els estius feliços de Favinyana, als anys 30, el lloc de l’illa on el narrador i els seus amics passegen en bicicleta i juguen al tennis mentre escolten cançons de moda i creuen en el seu món, aliens a les turbulències que es coven en les altes instàncies, «la maldat feta per persones nobles en nom de causes nobles».

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

S’ha d’agrair, doncs, que La claror de juliol hagi retornat a les llibreries amb una vida nova. I s’ha d’agrair, també, que el pròleg de Sam Abrams, analitzant la problemàtica del «presentisme», estimuli la memòria lectora i, com si fos un joc, se senti la necessitat de convocar els títols d’altres novel·les, publicades molts anys enrere i absents, naturalment, de les llibreries, amb la convicció que la seva presència seria inqüestionable en l’elaboració d’un cànon de dimensió real on es demostraria que, des de mètodes narratius molt individuals i diferents, el tràfic literari és incessant, ple de novel·les de tota mena i de qualsevol gènere, amb voluntat d’estil o sense, que mereixen un respecte absolut, a l’espera de tornar a ser llegides com si fossin unes veritables novetats.

Que és el cas, per sort, d’Assaig d’aproximació a Falles folles fetes foc, primera i única novel·la d’Amadeu Fabregat (1948), perquè Perifèric Edicions ha reeditat aquesta novel·la publicada originalment el 1974, dues-centes pàgines que ocupen un sol paràgraf, la divagació d’una veu narradora que vol editar el manuscrit – assaig? obra teatral?: no se sap, perquè el lector no en llegeix ni una sola línia— d’un escriptor desaparegut.

A les biblioteques i a les llibreries de segona mà, es pot constatar que hi ha moltes maneres de contar les mateixes històries de sempre.

Seria d’esperar que seguís un destí similar La regina de la Pobla de les fembres pecadrius (Edicions 62, 1980), de Ferran Cremades (1950), un experiment, o un joc narratiu, que esdevé un prodigi de sensualitat verbal, mixtilingüisme i humor, i que se situa al barri de putes de la València del segle XV. O L’anarquista nu (Edicions 62, 1979), de Lluís Fernández (1945), una novel·la tan tràgica com alegre ambientada als cercles homosexuals de la València predemocràtica, i on la celebració de l’hedonisme insegur i febril s’alia amb la radiografia implacable de les ficcions que els adults s’inventen per suportar el seu present. Tampoc no estaria malament tornar a Finale (Tres i Quatre, 1990), d’Ignasi Mora (1952), i veure com la duresa, la profunditat i la inquietud de Thomas Bernhard s’instal·la com un ocàs en el món rural de la Safor valenciana.

 

La quotidianitat insignificant

Seria una llàstima que el «presentisme» ocultés aquests títols, que el lector desconegués el tour de force tècnic que realitza Pere Pons (1946) a Pick-up (La Magrana, 1997) a partir de l’excusa d’un dia d’estiu i de platja que passen set amics al Santanyí dels anys 60 i que l’autor narra segons els clixés del neorealisme italià; o que no accedís a aquell toc de maduresa reflexiva que dóna a la literatura el millor angle de penetració moral, a la reserva de vitalitat i de pensament que es localitza a les pàgines d’El camí de Vincennes (Edicions 62, 1995), d’Antoni Marí (1944), i on Diderot i Rousseau poden semblar uns personatges indefensos en el combat contra la naturalesa i la vida; o que es permetés el luxe, en fi, de deixar de comprovar què passa quan un autor com Lluís Maria Todó (1950) obeeix al peu de la lletra, en prosa catalana, el desig d’exactitud que aconsellaven Flaubert i Pound: el resultat és Els plaers ficticis (Columna, 1991), i la sensació de felicitat perdura més enllà del temps, així com ressonen encara a la memòria les grans desventures del Rector de Vallfogona, vist com si fos un freak d’avui, que protagonitza Cavaller de fortuna (La Magrana, 2006), de Jordi Arbonès (1956), la quotidianitat insignificant, entre la comicitat i el patetisme, que narra Joan Rendé (1943) a El barber violador (Edicions 62, 1997), o la realitat melodramàtica, extrema i desraonada, com una broma immensa plena de vesània, que Martí Rosselló (1953-2010) es va inventar a Anna K (Quaderns Crema, 2000).

El cànon de la literatura catalana dels segles XX-XXI, certament, encara està a l’espera d’una vertebració que deixi enrere les lleis del «presentisme» que denuncia Sam Abrams. Mentrestant, a les biblioteques i a les llibreries de segona mà, hi ha la possibilitat de constatar que hi ha moltes maneres de contar les mateixes històries de sempre i que, sortosament, la narrativa catalana, a cada època, ha buscat les pròpies maneres particulars per fer-ho amb excel·lència.