És difícil no estar d’acord amb el que escriu Sam Abrams al començament del pròleg que acompanya la nova edició d’una de les novel·les més afortunades de Vicenç Villatoro (Terrassa, 1957), La claror de juliol (Proa, 2019), una elegia sobre un món idíl·lic i que semblava feliçment etern, a la manera de Giorgio Bassani i El jardí dels Finzi-Contini, fins que les invasions ideològiques, i les incerteses polítiques, es precipiten al damunt dels protagonistes i fan que descobreixin amb estupefacció la influència de la història en el comportament humà.

És difícil no estar d’acord amb el diagnòstic que realitza Sam Abrams sobre un dels aspectes més nefastos de la postmodernitat, el que anomena «presentisme», «l’obsessió per l’actualitat tumultuosa i omnipresent que atempta directament contra el temps seqüencial tradicional de passat, present i futur», i que «ha acabat afectant greument la marxa del món editorial i literari» perquè «tant el sector editorial com la mateixa literatura es preocupen obsessivament per les produccions del moment i deixen caure les creacions del passat».

La conseqüència immediata de viure sotmès a les lleis del present exclusiu i excloent, és clar, és que els llibres tenen una vida curtíssima als expositors de les llibreries, que a la immensa majoria de llibreries ja no existeix la noció de «fons», i que «molts autors veuen com les seves obres anteriors van extingint-se, desplaçades per les novetats successives que van publicant», com si una part substanciosa de la seva obra s’hagués fos: és molt difícil, certament, no estar d’acord amb el crit d’alarma que llança Sam Abrams.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.