Pieter Bruegel el vell, no era músic. Era pintor, però la seva obra que reflectia amb tota mena de detall la vida quotidiana dels flamencs i també els ensenyaments religiosos de l’època, sonava a cançons populars i de taverna, a psalms i motets, i també a la música que es feia a la cort de Carles V, al castell de Coudenberg, molt a prop d’on vivia l’artista a Brussel·les. Aquesta música és la que va sonar a l’església de La Chapelle, on és enterrat el pintor, interpretada pel conjunt vocal Utopia.

L’ocasió era la commemoració del 450é aniversari de la mort de qui va ser un dels més grans pintors del segle XVI, un home del Renaixement que, tot i portar el sobrenom de vell, va morir jove, al voltant dels 40 anys, després d’haver creat una àmplia obra pictòrica en la que s’hi troba la seva cara més alegre i la més ombrívola, una obra sempre farcida amb tota mena de detalls de la vida diària o fruit d’una imaginació gairebé surrealista i força tremendista.

Els Utopia (soprano, contratenor, tenor, baríton i baix) juntament amb l’organista Arnaud van de Cauter van confegir un programa musical a partir de cinc cèlebres obres del pintor, La batalla entre Carnestoltes i Quaresma, La torre de Babel, Les noces camperoles, La caiguda dels àngels rebels i El triomf de la mort. En una església gairebé a les fosques i després d’un motet gregorià colpidor que semblava venir d’un altre món mentre els cantants s’acostaven a la tarima des d’on interpretarien la resta del concert, el conjunt vocal va traduir en música les teles de Bruegel amb les seves veus clares i lluminoses.

Van reviure la gatzara del Carnestoltes i les d’un casament amb cançons populars profanes, gairebé sempre descarades i llengudes, com Tru tru trut, il faut boire, de Jean Richefort, que insta a beure doncs diu que després de morir només quedaran els ossos, o les de Orlande de Lassus i Arnold von Bruck que també conviden a traguejar. Aquestes peces de fer barrila contrastaven amb un motet de Sebastián de Vivanco sobre els hipòcrites, propi del Dimecres de Cendra.

 

Utopia & Arnaud Van de Cauter

 

El desafiament dels homes a Déu amb la construcció de la torre que volia arribar fins el cel es traduïa en cançons sobre el temor del Senyor, de Jan Pieterszoon Sweelinck, Nicolas Gombert i el mateix De Lassus. La caiguda dels àngels tenia entre altres marcs musicals el de La guerre, de Clément Janequin, una cançó plena d’efectes onomatopeics reproduint els sons del camp de batalla que no és gens fàcil d’interpretar. I el final últim que és la mort triomfant l’explicaven peces d’Antonio de Cabezón,  Cypriano de Rore i el sempre present De Lassus, autor d’un ampli catàleg de tota mena d’obres.

El conjunt Utopia especialitzat en música del segle XVI te només quatre anys de vida, però els seus cinc membres han cantat i encara ho fan amb altres grups belgues de reconegut prestigi. Com diuen ells mateixos, porten el gen de la polifonia flamenca. I el nom ja és tota una declaració de principis, el de l’obra de Thomas More, amic d’Erasme de Rotterdam, en la que l’anglès criticava el poder del moment i la societat que se’n derivava mentre aspirava a un món just i igualitari. Entre els enregistraments d’Utopia hi ha Siete lamentaciones, de Cristóbal de Morales, una obra que aquest estiu el grup va portar al Festival de Música Antiga dels Pirineus (FMAP).

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

El concert formava part de la programació musical del BOZAR, l’hiperactiu Centre de les Belles Arts de Brussel·les, i no era l’únic que es feia a l’església de La Chapelle relacionant Bruegel amb la música. Uns dies abans  van actuar-hi els Vox Luminis i uns dies després Les Sonadori. El temple presenta a més un joc per descobrir una sèrie de figures sortides dels quadres del pintor reproduïdes en llocs inversemblants.

El concert d’Utopia va tenir lloc el 28 de setembre.