La primera cosa que em ve al cap, de forma instintiva, quan se’m demana escriure un text com aquest, té a veure amb per què jo vaig optar per fer-me historiadora partint d’una formació de base politològica. No entraré en una avorrida dissertació entorn els currículums universitaris italians que, quan jo estudiava, afavorien l’estudi de la història com una especialització amb una formació de base diferent segons l’època a la qual et voldries dedicar, i que en el meu cas m’han proveït d’uns coneixements en dret, economia, i sociologia que m’han resultat útils per analitzar la contemporaneïtat.

Però sí que em referiré a una diferència epistemològica entre la història i les ciències socials que per a mi ha estat clau en aquella decisió. La història –tot assumint el preu d’un debat gairebé inacabable de si és o no una ciència–, té una metodologia elàstica, ecològica (que opta per tenir en compte el major nombre d’elements, tal com la va definir el famós historiador de la guerra freda John Lewis Gaddis), que rebutja la modelització i es capbussa –amb tots els riscos que això comporta– en el món de la interrelació entre processos, esdeveniments i accions, tant des del punt de vista temporal com espacial.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.