La primera cosa que em ve al cap, de forma instintiva, quan se’m demana escriure un text com aquest, té a veure amb per què jo vaig optar per fer-me historiadora partint d’una formació de base politològica. No entraré en una avorrida dissertació entorn els currículums universitaris italians que, quan jo estudiava, afavorien l’estudi de la història com una especialització amb una formació de base diferent segons l’època a la qual et voldries dedicar, i que en el meu cas m’han proveït d’uns coneixements en dret, economia, i sociologia que m’han resultat útils per analitzar la contemporaneïtat.

Però sí que em referiré a una diferència epistemològica entre la història i les ciències socials que per a mi ha estat clau en aquella decisió. La història –tot assumint el preu d’un debat gairebé inacabable de si és o no una ciència–, té una metodologia elàstica, ecològica (que opta per tenir en compte el major nombre d’elements, tal com la va definir el famós historiador de la guerra freda John Lewis Gaddis), que rebutja la modelització i es capbussa –amb tots els riscos que això comporta– en el món de la interrelació entre processos, esdeveniments i accions, tant des del punt de vista temporal com espacial.

Es podria dir que alguns dels ingredients fonamentals que defineixen el mètode de la feina d’historiar són complexitat, verificació, priorització i humanitat. I crec que aquestes coses auguren (o haurien d’augurar) a la història un futur sòlid, o, almenys, s’evidencien com a molt necessàries per a la societat dels temps que ens ha tocat viure. Anem a pams.

 

La complexitat.

La història s’ocupa de rastrejar processos humans del passat. I aquests, per la seva pròpia natura, estan marcats d’una forma més o menys pronunciada per la intervenció, més directa o més llunyana, més evident o més solapada, d’una galàxia potencialment infinita d’actors individuals i col·lectius, de circumstàncies de més o menys abast que tenen a veure amb l’economia, la política, la cultura i la societat. I que per a més inri, totes estan d’una o altra forma connectades. La consciència –i el vertigen, tot sigui dit–, d’aquesta dada, de fet, fa que en certa manera un plantejament historiogràfic pugui servir com a un bon toc d’alerta a l’hora de llegir el món que ens envolta. La història és sobretot reconstrucció de context, el gran oblidat de la interpretació de la realitat present.

 

La verificació.

La feina d’historiador té una part important de verificació de les moltes dades que es recopilen. Les fonts poden ser moltes i diverses. Totes s’han d’interpretar a la llum de qui les produeix (i amb quina intencionalitat), calculant l’impacte que poden tenir, però totes han de passar per un rigorós procés de verificació. Fins i tot –encara que pugui semblar contradictori–, això val per a aquelles que són obertament falses: igualment proporcionen informacions valuoses a l’hora de saber qui les ha fabricat i sobretot per què. En l’època de la hiperinformació i de les anomenades fake-news, aquest principi bàsic per a qualsevol que es dediqui a la recerca històrica és una eina que sembla especialment útil per al conjunt de la societat.

 

La priorització.

Si donem per bona la idea que allò que defineix per sobre de tot la feina d’historiar és la maximització dels elements necessaris per reconstruir un esdeveniment o un procés, així com llur inevitable interrelació, serà fonamental saber què fem amb aquesta multiplicitat i interrelació per evitar que ens desbordi, i resulti incomprensible. Aquest és possiblement el moment més delicat: aquí toca escollir les causes que es consideren més importants que les altres i reconstruir relacions. I aquí és on més es nota la feina —i les inclinacions— de cada historiador o historiadora. Possiblement dos historiadors no reconstruiran mai un mateix procés de la mateixa manera, justament perquè prioritzaran causes i interrelacions diferents. I possiblement és aquí on més se sentiran les crítiques a la poca «cientificitat» de la nostra disciplina.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

Com deia, em sembla un debat potser magnificat. Si s’han respectat amb rigor la contextualització i la verificació, allò que s’està proposant és una aproximació, una interpretació fonamentada que serveix per entendre la realitat des de la consciència que no es tracta pas de l’única possible. En d’altres paraules, per a qui fa història els fets són sagrats i la interpretació és lliure. De la mateixa manera que no hi ha relat històric sense fonamentació empírica. La història fuig tant del determinisme que es produeix en l’àmbit de la ideologia o de la religió, com de la ficció que esperona desitjos i il·lusions. I en aquest sentit, la metodologia de la història també pot i ha de ser útil per al conjunt de la societat en la mesura que a partir d’una anàlisi rigorosa, es planteja una pluralitat d’interpretacions que sempre han de ser fonamentades.

 

La humanitat.

Tant per a qui es proposi analitzar processos gegantins, com qüestions d’abast més acotat, l’element humà és una variable que s’ha de tenir en compte en tota la seva envergadura, que no és poca. En d’altres paraules, no s’ha de deixar mai de tenir present que els comportaments i les decisions d’individus o grups s’han de col·locar sempre en la seva dimensió humana, en la qual influeixen tant les condicions materials, com els aprenentatges culturals. Qui fa història té el repte i l’oportunitat de comprendre la realitat a partir de la seva pròpia condició d’ésser humà, una competència que en època de robotització i de mediatització de la pròpia identitat a través de les xarxes socials, s’hauria d’enfortir en el conjunt de la societat.

En definitiva no està clar si el futur de la Història –en la universitat i a l’escola– serà esplendorós o no. Les polítiques pressupostàries dels últims anys, entre retallades i una certa predilecció per les anomenades «ciències dures», de moment han condemnat la disciplina a un cert raquitisme pel que fa els recursos. I tanmateix, ara més que mai, en època d’immediatesa, fragmentació i simplificació, la capsa d’eines metodològiques que fa servir la història per a interpretar el passat, pot i ha de ser útil per al present i el futur. El combat per la història i la seva apologia –que en dirien els mestres dels Annales, Lucien Febvre i Marc Blochavui és aquí.