A la seva primera novel·la, Vulcano (Labreu, 2011), Max Besora (Barcelona, 1980) obria un forat sota els peus del lector i el feia caure a l’ambient apocalíptic que regnava a l’illa de Sant Patrici del Paradís després que les autoritats alertessin els seus habitants de la imminència d’una erupció volcànica: a poc a poc, tothom anava fugint, però el narrador s’estimava més quedar-se sota el volcà, llegint Malcom Lowry; contemplava com la seva ment derivava del pla real cap a zones oníriques i abstractes, feia que l’humor –negre– rimés amb l’horror, i dirigia invectives cruels contra tot el gènere humà.

Era una novel·la de catàstrofes construïda a la manera d’una sèrie B i narrada com si fos un acudit culte: era una visió caricaturista de la realitat amb uns quants passatges que assolien algun presagi de fulgor estètic singular, tot escrit des de l’enginy i la ironia i, sobretot, amb molt de sarcasme, com si la sàtira es convertís en l’eina de treball essencial de Max Besora. Hi incorporava mecanismes del còmic, i hi incloïa arreu un menyspreu per la literatura «seriosa», a la recerca premeditada de les arrels populars de la lectura.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.