window.dataLayer = window.dataLayer || []; function gtag(){dataLayer.push(arguments);} gtag('js', new Date()); gtag('config', 'UA-123062154-1');
Benvinguts a política&prosa |

Cultura vista

Connexions desconnectades en la cultura

Felix Riera
Felix Riera
| 17 oct. 2018
Exposició al MNAC (Barcelona) d’obres del Renaixement i del barroc, gener de 2018.© Alejandro García. EFE.

Una de les màximes aspiracions del nou món tecnològic és culminar una realitat hiperconnectada en la qual tot es pugui relacionar amb tot i on les idees es retroalimentin unes amb les altres creant nous horitzons empresarials i culturals. Un somni entre utòpic i distòpic que parteix de la constatació que les dinàmiques culturals cada vegada obeeixen més als intercanvis, col·laboracions i incorporacions creatives. Hem passat de la por al contagi d’idees i energies dels altres a la necessitat de provocar trobades, diàlegs i fòrums on ser contagiats. La teoria no pot ser més clara en l’àmbit de la cultura. S’ha d’aprofundir en col·laborar amb altres institucions culturals o el preu a pagar és l’aïllament creatiu.

Si mirem la situació de les grans institucions culturals de Barcelona, ​​observarem que totes elles disposen d’una gran capacitat per establir acords amb institucions internacionals per fomentar el desenvolupament de coproduccions, intercanvis expositius o d’artistes. Malgrat tot, no acaben d’aconseguir el mateix grau de col·laboració amb les institucions que tenen al seu voltant. El MNAC pot tenir una bona línia de relació amb el Museu del Prado i, en canvi, no aconsegueix impulsar acords semblants amb el MACBA. El Gran Teatre del Liceu té excel·lents relacions internacionals amb La Scala de Milà però no acaba de visualitzar com una oportunitat la creació d’una plataforma creativa i de producció amb el Teatro Real de Madrid. La Filmoteca de Catalunya no acaba de trobar la forma de relacionar-se amb el MACBA, que podria afavorir una mirada més rica del contemporani. Serveixin aquests exemples per observar que hi ha una disposició més gran a fer acords amb institucions culturals internacionals que a canalitzar connexions amb les entitats culturals més pròximes.

Hem passat de la por al contagi d’idees i energies dels altres a la necessitat de provocar trobades, diàlegs i fòrums on ser contagiats.

Si seguim aprofundint en aquest fenomen de connexions desconnectades, veurem que al Raval i la Rambla es concentren els centres d’activitat cultural més importants de Barcelona. En un petit radi de no més de cinc quilòmetres de distància trobem la Filmoteca de Catalunya, el MACBA, el Palau de la Virreina, l’Arts Santa Mònica, el Gran Teatre del Liceu, el Taller de Músics, el CCCB, l’Ateneu i moltes universitats. Totes aquestes institucions, tant públiques com privades, disposen d’una interessant programació que els permet viure aïllades o amb poca relació amb altres entitats. Totes elles expliquen els seus projectes sense relacionar les seves programacions amb les d’altres entitats. Mai s’ha fet una presentació conjunta per permetre que els ciutadans puguin visualitzar, no només el potencial de cadascuna, sinó també l’espai que ocupen a la ciutat com a centre d’activitat cultural i econòmica. Aquest diàleg, com adverteix François Jullien al seu assaig La identitat cultural no existeix, suposaria «fer emergir progressivament un camp d’intel·ligència compartit en el qual cadascun pot començar a entendre l’altre».

La qüestió que hem d’abordar és albirar la raó per la qual entitats culturals amb notables professionals al capdavant i on participen, en totes elles, les mateixes administracions, no aconsegueixen posar en marxa les connexions que multiplicarien la seva capacitat d’incidència en els ciutadans, els turistes i la ciutat. La resposta és múltiple. D’una banda, la inèrcia del dia a dia impedeix tenir una mirada holística que permeti analitzar la situació de cadascuna d’elles des del punt de vista de les seves capacitats particulars d’interacció. Aquesta inèrcia arrossega les diferents administracions que es donen cita en els patronats i consells d’administració a fixar-se principalment en els aspectes econòmics i no en els d’un desenvolupament integral entre les institucions. Un segon aspecte és el temor a perdre’s en relacions que exigeixen un gran esforç de diplomàcia cultural, que no totes les institucions estan en condicions d’assumir. Un tercer aspecte és prevaler la competència entre institucions, protegint cadascun dels seus èxits per aconseguir un públic que no estan disposades a compartir. I un quart element, en el cas de la relació entre Madrid i Barcelona, ​​és la desconfiança entre els representants públics, atrapats en la lògica dels seus governs i que es troben, des de fa més de cinc anys, més preocupats pel seu futur que pel de les seves institucions. Aquests quatre aspectes fan difícil la interacció, la col·laboració i el diàleg entre institucions culturals al nostre país, mostrant que és més fàcil treballar en estructures tancades que amb estructures obertes i dinàmiques a l’intercanvi. Aquests quatre aspectes referenciats permeten corroborar que, mentre la realitat del segle XXI s’expressa en connexions múltiples, el nostre univers cultural es basa en connexions desconnectades.

Per |2018-10-17T10:09:20+00:00dimecres, 17 d'octubre de 2018|Cultura vista, Cultura vista. Núm. 00, Núm. 00|

Sobre l'Autor/a:

Felix Riera
Aquest web utilitza cookies pròpies i de tercers, amb fins tècnics, de personalització de la navegació de l'usuari i d'anàlisi del trànsit de la web. Per a més informació sobre que són les galetes, quines utilitzem i la manera de canviar la seva configuració, pot accedir a la nostra Política de cookies mitjançant aquest enllaç o el que apareix al peu de pàgina. Hi estic d'acord