Les conseqüències econòmiques de la pau (1919) és, per a alguns biògrafs, el millor llibre de J.M. Keynes (1883-1946). A contracorrent dels polítics (i també dels economistes) del seu temps, va mostrar el seu desacord amb les reparacions que es pretenia infligir als alemanys després de la Primera Guerra Mundial tot apostant, en canvi, per la reconstrucció de l’economia europea, el que després es va materialitzar en el Pla Marshall. En consonància amb les seves idees econòmiques sostenia que la “pau cartaginesa” imposada a Alemanya no era viable ni sostenible.

Parafrasejant J.M. Keynes, en aquest número abordem les conseqüències econòmiques del procés. Catalunya es troba ara en una situació econòmica –i també política– pitjor que la de fa uns anys com a conseqüència de les decisions preses amb la intenció de deixar de pertànyer a l’espai Espanya (i, de moment, també a la UE). El sistema financer internacional, la globalització, els fluxos comercials i d’intangibles, la lluita contra el canvi climàtic, contra les màfies i el crim organitzat, l’envelliment de la població, requereixen dimensions organitzatives més grans en les quals la sobirania es comparteix i on la història –i més la recent– ha creat uns llaços que fan impossible la gestació d’un nou espai econòmic més favorable.

En qualsevol cas, sembla més realista centrar l’anàlisi en els costos i avantatges de l’anomenat període de transició, és a dir, el que aniria des de la declaració de la independència fins a assolir-la realment. Són diverses i valuoses les aportacions que es fan en el dossier. El periodista Joan Tapia dissecciona el que anomena l’error dels “economistes secessionistes” (Col·lectiu Wilson) i considera que, sense solució de continuïtat, s’ha passat del conflicte pel finançament autonòmic, en el qual bona part dels analistes s’havien posat d’acord, a la desconnexió.

El professor de l’IESE Xavier Vives puntualitza que no és cert que l’economia determini la política, ans al contrari, i tampoc ho és que no importi un govern efectiu. Esmenta els casos d’Itàlia i del Brexit: voler trencar sobtadament una àrea econòmica integrada desperta una gran incertesa i inseguretat jurídica, sobretot si es fa sense acord. Per això, abans del setembre del 2017 no es va valorar correctament l’impacte del procés perquè a curt termini no se’n van notar els efectes i la majoria d’analistes van creure que se saldaria amb alguna mena d’acord. Tanmateix, ben aviat es van deixar sentir els problemes en el turisme i en els projectes d’inversió.

Des d’aquesta òptica, l’economista Rafael Suñol opina que allò que s’anomena els animal spirits han quedat molt perjudicats. Els fets de la tardor del 2017 van afectar les inversions estrangeres i hi ha símptomes que el creixement català se’n comença a ressentir. La retirada (temporal) de dipòsits va posar en perill els bancs catalans, que van haver de traslladar les seus fora de Catalunya a corre-cuita, i la sortida massiva de seus socials (més de 4.000) d’empreses va crear un clima de gran incertesa. Ara es comencen a analitzar les conseqüències del procés a més llarg termini. També s’analitzen els pocs exemples que tenim d’escissió i abandó d’àrees econòmiques integrades.

L’entrevista que el periodista Andreu Missé fa al professor Alfredo Pastor és una oda al sentit comú. Els lectors portem temps orfes de la seva prosa econòmica després de l’èxit que va representar el seu llibre La ciencia humilde. Economía para ciudadanos (Norma, 2007). Missé el convida a reflexionar sobre els grans temes d’avui. Es mostra ponderat sobre els efectes de la globalització, on hi veu guanyadors (la Xina) i perdedors (l’Amèrica Llatina).

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

Pel que fa al context europeu, Pastor no veu que els Estats Units d’Europa siguin factibles a curt termini, per bé que els considera necessaris, i apunta que la concentració de la riquesa es dóna bàsicament al sector immobiliari on la falta de sòl n’és la raó principal. I, com a paradigma de futur, situa les persones al centre del debat econòmic i advoca per establir regles a favor dels consumidors i en contra dels monopolis, amb l’objectiu de tendir al bé comú i no als beneficis.

Des d’aquesta mirada llarga sobre la situació present, més enllà del joc curt –«anar de farol», en deien– del processisme, és evident que no només no s’han fet els deures que calia fer en el terreny econòmic, sinó que hi ha hagut també qui n’ha esborrallat la plana. Val a dir, comptat i debatut, que és prematur extreure conclusions definitives sobre les conseqüències del procés de què parlàvem a l’inici, perquè en un període curt i proper són moltes les variables en escena i, de ben segur, encara no les hem albirat totes.

És evident, això no obstant, que es poden entreveure tendències de fons que apunten que el procés ha afectat l’economia catalana i que la situació general ha empitjorat, tant pel que fa els tangibles com també als intangibles. Des d’aquesta òptica, reivindiquem un dels missatges fundacionals del projecte de política&prosa: la voluntat de contribuir des del periodisme a la recuperació de l’acció política quotidiana; també en l’economia.

Per això, un cop superada la poesia –a voltes barata– de l’actual cicle electoral, seria també l’hora d’enfortir les polítiques del Govern de la Generalitat, de fer-ho coordinadament amb l’Administració central, i de forma concertada amb els agents econòmics i socials del país. Perquè, malgrat els riscos i les incerteses que hem apuntat, encara som a temps de corregir el rumb i d’evitar que el carro vagi definitivament pel pedregar.