L’aparició de la pesta solia acabar amb persecucions. La por i la ignorància conduïen a buscar culpables, enverinadors de pous, bruixes i bruixots sospitosos de malediccions i sempre el vell recurs de l’antisemitisme atàvic. Després de la pesta arribaven els pogroms, la destrucció dels calls, les matances i les expulsions.

Tornen ara aquests vells instints irracionals, impropis de societats laiques i obertes, gràcies als demagogs, als mestres en odi i en ressentiment i als aprofitats, disposats a treure partit i benefici de les passions més baixes i, sobretot, dels torrents de sentimentalitat que desencadena la pèrdua sobtada de milers de vides en mans del coronavirus.

Fins el president dels Estats Units utilitza aquestes eines indignes per encendre l’opinió pública i amagar la seva passivitat, el seu negacionisme i, sobretot, el balanç terrible d’infectats i de difunts que provocaran el desmuntatge del sistema de salut i la seva persistent inacció. No ens ha d’estranyar, per tant, que també entre nosaltres sorgeixen idèntiques pulsions, segons el vell esquema del boc expiatori sobre el qual es transfereixen els pecats i les responsabilitats del conjunt de la societat.

Si per al trumpisme els culpables són la Xina, Europa o inclús tot el que sigui estranger, els atavismes hispànics prefereixen buscar dins la política espanyola l’equivalent de l’enverinador de pous de l’actual plaga. Per a una certa dreta espanyola el virus és l’esquerranisme de Podemos i el separatisme aliat de Pedro Sánchez, però per a l’independentisme més intransigent, la designació del virus que es prepara vol assenyalar directament Espanya com la culpable dels morts catalans.

Els uns converteixen el retard en la reacció del Govern de Pedro Sánchez, exemplificat en les manifestacions del 8-M, en culpabilitat pel brot epidèmic. Els altres exerceixen una constant i àcida denúncia de les decisions de l’executiu espanyol, en malèvola preparació del balanç de morts com a resultat de la pertinença al Regne d’Espanya. Tot el que diuen no es dirigeix a contribuir al combat contra el virus, sinó a demostrar que amb la independència els catalans ho haguessin fet millor.

És nul el sentit de ciutadania dels qui ja han començat a difondre aquesta perversa argumentació. Aquests individus són aliens a la cultura civil i democràtica del catalanisme. El seu és un nacionalisme tribal, xenòfob i supremacista, propi de temps obscurs i aliè al millor de la cultura política i moral sobre la qual s’ha construït la Unió Europea. A més de restar energies polítiques que es necessiten per a l’acció contra el virus, és un missatge profundament divisiu i desmoralitzant, tant per al conjunt d’Espanya com per a gran part dels catalans, inclosos molts independentistes perfectament conscients de la immoralitat d’aquesta manipulació.

PUBLICITAT

Renfe. Solo nos falta hacer la fotosíntesis para ser más ecológicos. Transporte sostenible.

Per aquestes raons exigim enèrgicament a tots els nostres dirigents una actitud cívica i digna davant de les jornades de dolor que ja estem presenciant i, sobretot, de les que vindran, probablement encara més dures. L’Estat de dret constitucional i democràtic, plenament vigent, té molts canals per resoldre els conflictes, eliminar els dubtes i malentesos i debatre fins i tot les decisions entre administracions.
No és hora de fer servir impúdicament els mitjans de comunicació públics i els sistemes de comunicació dels governs, com són els discursos presidencials o les conferències de premsa, per manifestar actituds intransigents, per disseminar dubtes i insídies o per utilitzar els cadàvers com a armes llancívoles contra els rivals polítics. No és una qüestió on se juguin idees i polítiques, sinó una cosa tan senzilla i necessària com la decència i el civisme dels nostres governants.

Totes les energies s’han de dedicar ara a aturar el virus. Enervar els ciutadans al voltant del grau de duresa del confinament —sobretot a la vista de les molt diferents modalitats que s’adopten dins d’Europa i en el conjunt del planeta—, és desviar l’atenció de l’únic objectiu legítim dels governants i de les administracions: vèncer la pandèmia amb l’acció sacrificada de metges i personal sanitari, i confinar a les seves cases el màxim de la població. Aquests són els dos objectius que han d’ocupar exclusivament el Govern català i el president Torra al seu capdavant.

Hem entrat en un llarg túnel, però no hem caigut en un pou sense fons. Totes les institucions, en aquesta hora greu, han d’aplegar esforços per a enfortir la col·laboració i mantenir una unitat que estigui a l’altura de la civilitat de la ciutadania. Quan ens en sortim, perquè ens en sortirem, serà l’hora de ventilar responsabilitats i d’avaluar el capteniment de cadascú.