Ho escriu Vicenç Pagès en un dels assajos inclosos a Clàssics revisitats (Diputació de Girona, 2018), «Un cànon personal», dedicat a Josep Comerma i a la seva Història de la literatura catalana, publicada el 1923, un llibre on l’autor «s’aventura tot sol en terra amiga, armat amb més lectures que teories, sense molestar-nos amb referències bibliogràfiques ni notes a peu de pàgina», i on es vincula més la paraula «literatura» a uns determinats estils personals d’escriptura que als períodes històrics: «Quan pensem en la història de la literatura catalana, de seguida se’ns acudeixen una sèrie de moviments culturals més o menys successius, o bé una corrua d’autors disposats ordenadament un al costat de l’altre, immòbils com les estàtues del Jardí de Luxemburg. Aquesta periodització i aquest cànon, que al comú de la gent li semblen reconsagrats, són, tanmateix, el resultat d’un seguit atzarós de tries ideològiques, d’afinitats estètiques, de credos morals i també de dèries personals».

Alguna cosa semblant argumenta Ramon Mas en el pròleg a l’antologia sobre el conte decadentista català que ha preparat sota el títol de Savis, bojos i difunts (Males Herbes, 2018): «als historiadors de la literatura els resulta més fàcil buscar una etiqueta genèrica on encaixin els autors que mirar d’entendre el que tenen de genuí». I, en reivindicar una tradició silenciada a la literatura catalana de principis del segle XX «s’escrivia alguna cosa més que costumisme enginyós, misticisme cristià i deure patriòtic. També hi havia malestar existencial, foscor, violència, desequilibri, sàtira sagnant i un horror estrictament terrenal», Ramon Mas n’apunta les raons sense ambages: si la literatura decadentista catalana es va considerar irrellevant va ser degut als autors del cànon oficial, Joaquim Molas i Josep Maria Castellet, que «exigien que la literatura catalana fos una eina de transformació social i de redreçament patriòtic, i consideraven els autors que no escrivien des d’una òptica de construcció social, sinó més aviat de destrucció, uns irresponsables».

Vicenç Pagès i Ramon Mas entenen que una literatura viu de les successives requalificacions del cànon per part de les noves generacions de lectors. En aquest sentit, no deixa de ser simptomàtic el pròleg que Sebastià Portell, poeta, narrador i dramaturg nascut el 1992, va escriure quan es va voler commemorar els quinze anys de la mort de Terenci Moix i Edicions 62 va dur una altra vegada a les llibreries El dia que va morir Marilyn, una novel·la publicada per primera vegada el 1969. Sebastià Portell no havia llegit res de Terenci Moix, però una vegada submergit en el text, de seguida se sorprèn de «l’alta qualitat», hi troba «la refotuda i definitiva novel·la sobre Barcelona que els crítics reclamen amb tanta insistència», i conclou: «Fa temps que penso que una de les principals mancances del nostre sistema cultural –i d’això no se n’alliberen ni els escriptors– és el desconeixement del patrimoni literari. La literatura catalana, anorreada històricament, no ha comptat amb una tradició d’ensenyança continuada a les aules i això fa que bona part de la societat desconegui els nostres creadors més notables. Se’ns escapen els referents. O no ens n’adonem i contribuïm a enterrar-los».

Es pot discutir una de les afirmacions anteriors –que la literatura catalana ha sigut «anorreada històricament»–, però no la següent, que una bona part del públic lector ignora la grandesa del seu patrimoni literari. D’altra banda, Sebastià Portell no fa res més que descobrir una de les veritats categòriques a les quals tot bon lector hi arriba aviat o tard, que els clàssics –ho deia Italo Calvino– són llibres que com més et penses que els coneixes per haver-ne sentit a parlar, més nous, sorprenents i inèdits trobes en llegir-los de debò.

A Clàssics revisitats –una incitació al plaer de llegir, una mina d’observacions sobre els mecanismes de l’escriptura, un intent de respondre per què algunes convencions literàries queden obsoletes mentre altres es mantenen ben fresques–, Vicenç Pagès es pregunta fins a quin punt els models continuen sent models, si han guanyat o han perdut amb el pas del temps, si conserven el mateix sentit de quan es van publicar. Irremeiablement, Vicenç Pagès compleix alhora amb un dels deures de qualsevol lector constant, i tributa respecte, admiració i gratitud a un grapat d’escriptors –tant els canònics com alguns altres que no solen aparèixer als manuals de literatura– de la millor manera que es pot fer, examinant-los sense prejudicis, amb la mateixa exigència que si fossin autors actuals, situant-se més enllà del context històric i comparant-los amb altres ficcions, amb pel·lícules, amb altres llibres escrits en altres llengües.

Una estratègia similar és la que du a terme Ramon Mas quan antologa els contes grotescos, pertorbadors, mòrbids, fantàstics i monstruosos de Savis, bojos i difunts, com si tots els autors s’haguessin promès dur endavant un programa vital mefític i destructor, entre somnis negres i sensacions grises, una ininterrompuda carrera cap el mal: algú podrà sorprendre’s de trobar-hi una narració de l’aparentment assenyat i racional Eugeni d’Ors –una de les més espectaculars del recull–, s’alegrarà de descobrir que Agustí Esclassans era un bon narrador, i, en llegir La Fineta –el relat d’un intent de violació–, de Joaquim Ruyra, constatarà que Vicenç Pagès no s’equivoca quan a Clàssics revisitats diu que li recorda la minuciositat amb què Alfred Hitchcock va filmar Frenesí.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

Vicenç Pagès i Ramon Mas –i Sebastià Portell– no estan sols en aquesta actitud de rebuig a les idees rebudes, i, per sort de tothom, també hi ha més lectors que es posicionen en contra de la parcialitat, la indiferència o l’abstenció i que rebaten les conclusions convencionals dels historiadors, filòlegs i lingüistes; per sort de la literatura i de la seva història futura, a hores d’ara no són pocs els que també creuen que les lletres catalanes mereixen ser explorades i llegides des d’una perspectiva nova que il·lumini els escenaris des d’uns angles inèdits, que cal renovar el maquillatge antic i la indumentària obsoleta d’unes figures que s’han d’alliberar de la màscara que els ha ocultat al llarg del temps.

Enric Casasses, per exemple, s’encarrega de reivindicar la narrativa de Juli Vallmitjana i la seva particular interpretació de la pràctica de la novel·la: en el pròleg on presenta De la ciutat vella (Edicions de 1984, 2018), Vallmitjana ja no és només l’escriptor modernista que escrivia de la manera que podia i que retratava els problemes, els incidents i la vida dels baixos fons de Barcelona, sinó algú que especula amb les possibilitats del gènere novel·lesc i que comença a veure que el fil seguit d’un argument és només «una corda d’estendre episodis, ambients, personatges», que «l’estructura típica de la novel·la se li fa molesta», i que li convé desentendre’s de la trama per fer-la tal com li sembla.

És el mateix que passa amb la Víctor Català que ofereix Blanca Llum Vidal en el postfaci al segon volum de Tots els contes (Club Editor, 2018), llegida sota les lliçons de Hanna Arendt i Judith Butler: Víctor Català ja no és l’escriptora catòlica i propietària rural, que seguia al peu de la lletra les consignes modernistes segons els manuals històrics, de la mateixa manera que la violència ancestral que travessa la seva narrativa ja no és una violència explicable a través del caràcter primitiu dels seus personatges: narrar la violència contra les dones, contra els pobres i contra els malalts, contra els vells i els nens, contra els bojos, era per a Víctor Català una resposta subversiva a la política institucional, una argúcia per fer visibles les relacions de domini.

Tampoc no passa res de dolent, sinó tot el contrari, si resulta que Arnau Pons, en el postfaci de la nova edició de La Mort i la Primavera (Club Editor, 2017), de Mercè Rodoreda, seguint els ensenyaments d’Adorno o Paul Celan, no veu aquesta novel·la com un conte de fades maligne sinó com una reflexió sobre els mecanismes del poder que podria emparentar-se amb el Petroli de Pasolini: Mercè Rodoreda ja no és només la dama de la melancolia, de la fragilitat i de la incertesa i la indecisió del món.

«Rusiñol és una reserva d’art i literatura que espera apagada. Es pot revifar en qualsevol de nosaltres», diu Raül Garrigasaït a El fugitiu que no se’n va (Edicions de 1984, 2018), un assaig on Santiago Rusiñol ja no és només l’autor de L’auca del senyor Esteve, o l’artista faceciós que es passejava en carro per Catalunya, o el senyor que col·leccionava ferros vells, o el burgès que fuig de la família i fa de bohemi a París: la mirada de Garrigasaït el situa en el moment fundacional dels conflictes i les tensions que genera l’adveniment de la modernitat, genuïna força motriu de la trajectòria de l’autor. «La folklorització ajuda a preservar i a divulgar, però sol tenir la conseqüència funesta de bloquejar les lectures creatives de la tradició», postil·la Garrigasaït més endavant. Es refereix a Rusiñol, però l’observació és vàlida per a Mercè Rodoreda, per a Víctor Català, per a Juli Vallmitjana, per als decadentistes, per a Terenci Moix, per a tots els clàssics que convé revisitar sense cap idea rebuda.