Ho escriu Vicenç Pagès en un dels assajos inclosos a Clàssics revisitats (Diputació de Girona, 2018), «Un cànon personal», dedicat a Josep Comerma i a la seva Història de la literatura catalana, publicada el 1923, un llibre on l’autor «s’aventura tot sol en terra amiga, armat amb més lectures que teories, sense molestar-nos amb referències bibliogràfiques ni notes a peu de pàgina», i on es vincula més la paraula «literatura» a uns determinats estils personals d’escriptura que als períodes històrics: «Quan pensem en la història de la literatura catalana, de seguida se’ns acudeixen una sèrie de moviments culturals més o menys successius, o bé una corrua d’autors disposats ordenadament un al costat de l’altre, immòbils com les estàtues del Jardí de Luxemburg. Aquesta periodització i aquest cànon, que al comú de la gent li semblen reconsagrats, són, tanmateix, el resultat d’un seguit atzarós de tries ideològiques, d’afinitats estètiques, de credos morals i també de dèries personals».

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.