Es pot dir que l’art és bàsicament forma? Al llarg dels segles els músics, els pintors, els poetes han utilitzat i polit formes antigues i inventat formes noves per expressar la seva creativitat. La forma no és bàsica, però és indispensable per a la feina ben feta. Solament així es pot expressar la bellesa. Però alguns cops aquesta utilització de les formes pot passar inadvertida a l’espectador. Els grans autors acabaran imposant el seu grau de genialitat, fent que la bellesa sorgeixi de les formes utilitzades d’una altra manera. D’això se’n diu creació.

Els que ja tenim una certa edat i tenim afició per alguna cosa més que la nostra professió, podem veure moltes vegades una mateixa pel·lícula o una mateixa òpera. O escoltar centenars de vegades una mateixa simfonia o la cançó del nostre ídol o els gols del nostre jugador fetitxe. Però segur que encara que repetiu, cada cop els veieu de manera diferent. I segur també que com més cops els veieu, més us agraden. Això passa fonamentalment amb la música: l’art de la música és tan abstracte i tan misteriós, que la primera vegada que escoltem una peça musical no ens acaba de fer el pes; hem de repetir per captar tot el sentit fins que la forma emprada ens captivi sense discussió. Com diu un amic meu, el fet objectiu que l’argument sigui conegut no impedeix en les obres genials l’ambigüitat, la polivalència, la possibilitat d’interpretacions infinites de la forma.

I això és el que passa quan veig en un escenari o escolto en una gravació una òpera de Wagner. Què té aquesta música que malgrat el temps que fa que va morir el seu autor, 1883, segueix generant discussió? És cert allò que opinaven els poetes francesos de finals del XIX sobre el seu efecte addictiu. Certament, quan t’enfonses en aquell so has de fer un esforç per escapar, escapar d’un núvol que t’envolta, que et porta a través de la música al lloc on el compositor vol i quan et té absolutament abduït, et llança a l’exterior, et deixa anar. L’única medecina és Bach, creador de tantes formes.

Però no és d’això sobre el que vull reflexionar: he tornat a veure Parsifal i Els mes tres cantaires a Bayreuth. Quan dius a qui et pregunta on vas a passar les vacances i respons el que acabo d’escriure, la reacció és: un altre cop? Però no ho has vist ja …moltes vegades? Una obra d’art no és obra d’una sola mirada o d’una sola audició. Quants cops hem escoltat les simfonies de Beethoven, el compositor més programat en les sales de concert europees? Aquest cop em centraré solament en Els mestres cantaires, perquè és una obra difícil en tots els sentits, llarga, complicada per a un text que s’ha intentat explicar pels «fans» de Wagner per treure-li el matís nacionalista final.

 

Lluita permanent

L’optimisme i la humanitat que impregnen l’obra poden portar a pensar que Wagner estava en un període feliç de la seva vida quan la va compondre. Tot el contrari: en primer lloc, diuen totes les referències que la va imaginar després de Tannhäuser, com a contrapartida dels minesinger que surten en el segon acte amb el concurs de cant que acaba descobrint la vida oculta del protagonista. Aquí, els minesinger s’han convertit en meistersinger i també hi haurà un extern, Walter, que demana entrar en la corporació, o el sindicat dels que tenen la veritat. Aquí, per tant, un paral·lel, que va també en contra del que opta a ser mestre i que en definitiva, ve a reproduir en part la lluita permanent del mateix Wagner. De nou la discussió sobre la forma: la rígida i tradicional i l’evolució cap a una forma més moderna i ajustada als temps.

El fet que l’argument sigui conegut no impedeix l’ambigüitat, la polivalència i la possibilitat d’interpretacions infinites.

Wagner es trobava en un període molt complex de la seva vida familiar, consolidant la relació amb Còsima; els problemes polítics de la Guerra franco-prussiana i la situació de Lluís II en el conflicte; els habituals deutes i les estranyes relacions personal-professionals amb Hans von Bülow, que li va estrenar Els mestres. Però això ho dic només per excloure la idea que una obra tan humana, tan racional, tan optimista tingui res a veure amb la situació personal del seu autor. Sempre he afirmat i segueixo fent-ho que la persona és diferent de les seves obres. Un personatge obscur i potser tòxic com Wagner ens ha deixat obres que encara ens plantegen molts dubtes i arriben al més íntim dels nostres pensaments. I això a què es deu: és la inspiració pura i dura, com sembla voler dir Forman en Amadeus? O la inspiració ha de venir acompanyada de la tècnica, és a dir, la forma de nou?

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

El que m’impressiona més de tot el relat de la vida de Wagner és la seva cultura filosòfica i literària i, és evident, musical. Un músic que, segons relata ell mateix, als setze anys és capaç d’emocionar-se llegint, que no tocant, una obra de Beethoven, demostra un alt nivell. I en diverses pàgines de la seva vida explica el que ha llegit: Cervantes, Calderón (és Parsifal un auto sacramental?), el socialisme utòpic francès, Schopenhauer, Goethe, els germans Grimm, com a recopiladors de les sagues germàniques, Esquil… I una llarga llista d’autors que van conformant la seva base cultural. Per això el que m’emociona de la casa de Wahnfried és la biblioteca, on hi ha completes les obres de Bach, Haydn, Beethoven, Berlioz. Es neix geni, però si no hi ha una formació, el geni es pot quedar a les portes.

 

Formes musicals tradicionals

Els mestres és una conseqüència del Tannhäuser, l’altra cara de la moneda. Com diu algun autor, el mateix Wagner, en una carta escrita als seus amics el 1851, assenyala que Sachs és «l’última aparició de l’esperit popular productiu en l’àmbit artístic» i «l’equivalent paròdic dels minesinger serien Els mestres». Però Wagner no inventa la història: Hans Sachs és un personatge real, sobre qui va investigar, incloent el seu coral…. en el tercer acte, quan el poble de Nuremberg li ret homenatge com el seu poeta més important. Però no és el personatge el que em fa reflexionar; sobre el personatge reflexionen els intèrprets de l’obra de Wagner i els directors d’escena, amb més o menys encert. Jo, simple aficionada, el que faig és reflexionar sobre algunes de les coses que després de dos anys seguits d’escoltar amb atenció, m’ha semblat descobrir.

Un personatge obscur com Wagner ens ha deixat obres que encara ens plantegen dubtes i arriben al més íntim dels nostres pensaments.

Wagner torna a les formes musicals tradicionals: per exemple en el gran moviment fugat en el final del segon acte en la nit de Sant Joan. Recordeu la fuga final del Falstaff de Verdi? De nou la fuga com a prova de la capacitat musical de l’autor, en aquest cas Wagner, que després renegarà de les formes històriques en el tercer acte. Gregor Dellin diu que aquest caos de l’escena del segon acte acaba amb un cop de geni que fa història. Però hi ha més: el personatge de Beckmesser està subratllat per moviments en forma de vals, especialment a l’inici de l’obra, valsos desconstruïts, que apareixen amb més claredat al diàleg amb Hans Sachs a l’inici del tercer acte i que recorden el que serà desprès El cavaller de la rosa. Aquí, formes de futur.

La història de l’òpera ha passat per diverses fases de divisme: la tirania dels cantants; la dels directors d’orquestra i ara, la dels directors d’escena que insisteixen a donar-nos la seva idea del que l’obra hauria de ser i com l’hem d’interpretar els espectadors. Diu Barenboim que no hi ha un Tristany de Barenboim, ni tampoc un Tristany de Chéreau: hi ha un Tristany de Wagner. Alguns cops oblidem que la bellesa, aquesta sensació que pot fer-nos emmalaltir, prové de l’autor i la seva habilitat està en acostar-nos a la bellesa usant la forma apropiada. És cert que sense intèrprets la música és un art tancat, passiu. Creatiu? Pot un intèrpret crear deixant de banda l’autor? No cal exagerar