Mentre el món avança cap a la simbòlica connexió 5G que permetrà gaudir amb el mòbil d’una connexió en temps real i cap a una evolució fascinant de la robòtica, la població a Europa i concretament a Espanya envelleix. La trobada entre els canvis tecnològics i el creixent envelliment de la població fan aflorar una sèrie d’interrogants: Quin tipus de manifestacions culturals seran les dominants en territoris de demografia negativa? Com afectarà l’envelliment de la població la forma d’establir la programació cultural?

Són preguntes que incideixen en dos fenòmens a Espanya: el primer, el saldo vegetatiu total (naixements menys defuncions), segons dades de l’INE i de l’Eurostat, va ser de 371.260 l’any 1976, mentre que el 2018 va ser negatiu, de -30.772. I un segon aspecte, que incideix en el primer, és que la mitjana de vida d’un ciutadà a Espanya és de 83,24 anys, un dels més alts d’Europa. Els dos aspectes assenyalen la diferència creixent i negativa entre naixements i defuncions; en algunes poblacions espanyoles, sobretot a Galícia, es tendeix a una població amb més ancians que nens. Actualment, la franja d’edat majoritària dels ciutadans espanyols està entre els 40 i els 44 anys, però les previsions per al 2056 són que la franja majoritària d’edat a Espanya es concentri entre els 75 i els 79 anys. Aquest fenomen incideix directament en l’evolució de les pautes de l’espectador en totes les disciplines artístiques, en la mesura que totes es veuran afectades per l’envelliment d’aquell que mira encara que sigui un natiu digital.

El desig d’aconseguir la immortalitat que han tingut totes les civilitzacions segueix sent un somni inabastable encara que alguns neurobiòlegs semblin disposats a contradir-ho; una de les apostes de la ciència és la prolongació de la vida fins a límits que un home o una dona del segle XIX no haguessin pogut imaginar mai. L’assaig de Javier Mina En Busca de la inmortalidad permet observar fins a quin punt l’obsessió per evitar la mort permetrà grans èxits científics per prolongar la vida encara que aquesta no sigui reconeixible.

Es podria arribar a argumentar que la immortalitat seguirà captivant la imaginació dels éssers humans, que potser arribaran a aconseguir l’edat de Matusalem, que va arribar a viure 969 anys segons la Bíblia. Tot i que aquesta possibilitat és encara llunyana, per a molts científics sembla poder ser assolible. La recerca de la immortalitat, d’aconseguir l’eterna joventut, xoca amb la manca de motivació per tenir fills. La taxa de fecunditat (nombre de fills per dona) ha passat de 2,77 fills el 1976 a 1,31 el 2018. Aquest escenari preocupant no ha de ser ignorat pel sector de la cultura, per buscar una reorientació adequada de la seva política de captació de públics.

Com es comporta aquesta població envellida? Quines coses l’interessen? La problemàtica de la senectut, el fet inevitable d’envellir i la voluntat de dilatar i augmentar el temps de vida conformen un sector creixent de la població que, lluny dels prejudicis que el descriuen com un sector poc motivat, està compost per persones actives i compromeses amb allò que passa al seu voltant. Aquestes persones, anomenades grans, ancians o vells, ja no viuen apartats del món.

Avui ens trobem amb una doble militància de la gent gran: d’una banda, els que anhelen la joventut perduda, com en La Grande Belleza de Sorrentino, que desitgen ser un Dorian Gray sense retrat; i d’una altra, els que s’han mobilitzat per les grans causes com el Brexit o el procés a Catalunya. Les dues aspiracions no són incompatibles i porten la gent gran a lluitar en les dues direccions: contra el pas del temps, a través de l’exercici físic i la cura personal, i comprometent-se a rectificar els errors produïts en una mena d’activisme social.

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

 

Aliança entre joves i vells

En l’assaig La verdadera vida, el filòsof francès Alain Badiou destaca que en els pròxims anys la gran força de combat contra el sistema serà l’aliança entre joves i vells, davant els ciutadans que tenen entre 40 i 50 anys que detenten el poder. Badiou, un filòsof ancià de 82 anys, es veu a si mateix com un activista d’una causa per a la qual val la pena lluitar fins el final. Tots dos aspectes, el desig de tenir cura del cos i el desig de contribuir al debat públic adverteixen de la creixent existència d’un envelliment amb energia, implicat, compromès, més atent a protegir el futur dels seus fills que a caure en la nostàlgia pel ja viscut. Aquestes dues tendències permeten dibuixar i establir hipòtesis sobre algunes qüestions en l’àmbit cultural, que ha de començar a considerar quina és la millor estratègia per mantenir l’atenció i el compromís dels espectadors majoritaris, que seran homes i dones en edat avançada.

Aspectes que s’associaven a la vellesa, com una tendència a la comoditat, la fidelitat, l’hàbit i la rutina, i tinguts en compte per atendre les seves demandes, comencen a transformar-se en sorpresa, canvi i implicació. Es podria arribar a formular que, en els pròxims anys, l’espectador en la senectut voldrà coses noves, estimulants i que siguin capaces de despertar o mantenir viu el desig i el plaer. La gran quantitat de temps disponible d’aquesta franja de la societat hauria de portar a establir estratègies per incorporar el seu potencial de coneixement i fidelitat al teatre, la música o el cinema com a actius per motivar els més joves.

Canviar la forma de veure la vellesa i l’envelliment és clau per afrontar el món de la Cultura en els pròxims vint anys. El repte és orientar i motivar la gent gran cap a un decidit compromís en favor de les arts, dels creadors i promotors perquè donin suport i garanteixin l’enfortiment de les disciplines artístiques. La mirada tranquil·la, allunyada o absent que s’associava a la vellesa ha passat a convertir-se en una mirada inquieta, participativa i més activa que fa vint anys.